Secundària Memòria

(Efectes restringits: bloc de l'Antoni Casals i Pascual) antonicasals@mesvilaweb.cat

Vint-i-set de setembre: uns altres aniversaris per la memòria

Avui es compleixen, si no m’he descomptat, trentados anys dels darrers afusellaments del franquisme.

Va ser el vint-i-set de setembre de 1975, quasi dos mesos justos abans de la mort de Franco i molt pocs dies abans que el dictador comencés la seva agonia (que per cert va anar precedida d’un esperpèntic acte de masses a la Plaza de Oriente, esperpèntic però certament massiu). Jo havia complert feia poc els 16 anys, i tenia una certa consciència política, que d’una manera o altra s’havia despertat uns mesos abans amb l’execució de Puig Antich.
Recordo d’aquells dies el titular de "La Vanguardia", referint-se al fet que de tots els jutjats d’ambdues organitzacions el Consell de Ministres n’havia indultat ata no recordo bé si la meitat o una cosa per l’estil. El titular venia a dir: "Hubo Justicia, hubo perdón", més o menys.
Per motius que ara mateix em costen d’entendre, i que potser tingui a veure amb que els seus defensors tenien i, encara més la van tenir en els anys posteriors, una certa repercusió mediàtica, quan demanes a la gent si recorden el fet, en el millor dels casos, recorden el nom de "Txiki", el militant basc que va ser afusellat a Cerdanyola (Juan Paredes Manot, d’origen extremeny, per cert). Pràcticament ningú no recorda el nom de l’altre basc (Otaegui) i encara molt menys el dels tres membres del FRAP (Xosé Humberto Baena Alonso, José Luis Sánchez Bravo, i Ramon García Sanz).
Vull reescriure els seus noms aquí, encara que sigui entre parèntesi, a manera de modest homenatge.
Per cert, avui m’he assabentat que en la mateixa data, però de 1940, Walter Benjamin, que havia fugit de l’Alemanya nazi, es suicidava a Portbou, poc abans que la policia espanyola arribès a entregar-lo a la Gestapo. Coincidències de la història…

ALZHEIMER

Com avui és el dia Mundial de l’Alzheimer, he decidit que al bloc hi toca monogràfic. Per tant, aprofito per fer una mica d’autobombo i hi penjo un poema que vaig publicar al meu llibre "Els murs de l’odi".


ALZHEIMER


No serà aquest penós transcórrer de les hores
el que t’ha de permetre emplenar els racons
d’una cada vegada molt més fràgil memòria.
Com no es dibuixaran en els solcs del teu rostre
el plaer ni l’angoixa de passades vivències
que d’una altra manera potser convertiries
en vincle inexcusable amb un passat rotund
que t’hauria agradat compartir a la vora
d’un foc o bé al voltant d’una taula amb els fills
dels teus fills o amb incerts amics dels qui només
resten cares anònimes en un àlbum de fotos
oblidat a un prestatge que ja no saps trobar.
Moren al fons d’un pou d’on mai no n’han d’eixir
imatges del que un dia vas ser, o ho pretenies.
I et veus, desposseït, reu d’injusta condemna,
que et porta a esdevenir un Sísif estrafet,
que tot just recupera dignitat momentània
per a tornar-la a perdre en arribar al cim
des d’on records, imatges, instants i joventut
s’aboquen pel pendent, una vegada i altra.
T’has convertit així, en tu mateix, record,
l’únic record possible del tu mateix que et resta.

Dia Mundial de la Malaltia d’Alzheimer: 21 de setembre

Avui, 21 de setembre és el Dia Mundial de la Malaltia d?Alzheimer. I
aquest any se?n compleixen cent de la descripció concreta de la malaltia. Un segle
després, seguim sense conèixer-ne les causes i sense disposar d?un tractament
eficaç. Probablement no ha estat fins els darrers anys que hem començat a
prendre consciència de la importància d?una malaltia que afecta prop de 50.000
persones al Principat.

El problema de la malaltia no és només la qüestió del deterior
conductual, funcional i cognitiu dels que en són afectats, sinó també les seves
repercussions a nivell familiar i a nivell social, que obliga als familiars i
cuidadors a una dedicació que en molts casos acaba sent pràcticament completa
al malalt.

Però més enllà de totes aquestes dificultats, hi ha una reflexió que
aquests darrers dies m?ha vingut en diverses ocasions a la ment. Entre la primera
descripció d?un pacient amb Sida i la identificació del virus que la produeix
van passar aproximadament cinc anys. Entre el primer cas i l?aconseguiment d?unes
pautes de tractament que han permès disminuir-ne la mortalitat de manera
ostensible, potser en van passar quinze. Quan ho comparem amb el que passa amb
la malaltia d?Alzheimer, en la que malgrat que va ser descrita fa cent anys i
encara no en tenim identificades de manera fefaent les causes ni molt menys el
tractament, un no pot deixar de pensar que no s?hi ha dedicat la mateixa
intensitat de recursos en la investigació.

Per quin motiu pot ser que passi això? Segurament n?hi ha molts, però a
mi me?n venen alguns al cap. L?Alzheimer afecta gent gran, en edat ?no
productiva?, per tant l?interès en resoldre?l estaria més limitat a l?àmbit mèdic
o científic que no pas al dels poders públics. En el cas de la Sida, a més hi
ha hagut un efecte ?lobby?, a causa dels estralls que estava causant a la
comunitat homosexual, i que ha facilitat la inversió per part d?algunes
fundacions d?importants sumes de diners per contribuir a la investigació. Sense
voler que es vegi, perquè ni ho pretenc ni ho és, com una crítica, un no pot
deixar de pensar que si els únics afectats haguessin estat els drogoaddictes,
possiblement no haguéssim corregut tant amb els descobriments (bàsicament perquè
no s?hi haurien posat tants diners i tants laboratoris en llocs diferents
investigant a la vegada!). D?aquesta manera, actualment, encara que la Sida no
es cura, ha esdevingut una malaltia crònica, per a la que s?està investigant la
possibilitat de trobar tant vacunes com teràpies definitivament curatives.

Un altre problema amb l?Alzheimer i que té a veure amb certa manera amb
l?edat però potser una mica més amb determinades actituds tant socials com mèdiques
és el fet que massa sovint atribuïm el deterior a l?envelliment, com si fos
normal que a partir d?una determinada edat una persona hagi de perdre la memòria,
deixar de saber-se cordar les sabates o no saber obrir una porta. Aquest fet,
que de vegades comporta una certa complaença o resignació en la visió del procés
de l?envelliment ens porta a retards en el diagnòstic que fan que disminueixi
encara més la ja de per si escassa efectivitat dels tractaments.

Hi ha indicis que ens els propers deu anys podríem començar a veure la
claror al final del túnel, però ara per ara, per als cuidadors o per als
professionals que, directament o indirecta, estem relacionats amb malalts que
pateixen aquest procés, ens queda la lluita per mantenir en els malalts d?Alzheimer
la cosa que menys hauríem de perdre com a persones, sobre tot quan estem
malalts: la dignitat. Tant
en la vida, com en la mort.

Ciceroniana

Quant als que volen saber quin és el nostre parer sobre alguna qüestió, ho fan amb més curiositat de la que cal ja que en cap discussió no hi ha de prevaldre tant la força de l’autoritat com la de la raó: perquè fins i tot l’autoritat d’aquells qui es declaren mestres és sovint un obstacle per als que volen aprendre, pel fet que s’acostumen a bandejar les pròpies opinions i sonen per bones les sentències d’aquells qui admiren; i, certament, no aprovo el que ens diuen dels pitagòrics que, en ésser interrogats sobre el perquè d’alguna opinió prèviament afirmada en una discussió, tenien per norma respondre "ho deia ell"; "ell" era Pitàgoras: els prejudicis tenien tanta força que l’autoritat triomfava fins i tot sense raons.


M.T.Ciceró: De la naturalesa dels déus, llibre I

Bombes i cinisme: el model rus

En una demostració de no sé ben bé què, però
certament carregada de cinisme, Rússia va mostrar ahir un engendre destructiu
amb una capacitat mortífera i destructiva que, pel que es veu deixa la bomba atòmica
clàssica al nivell de les piules per Sant Joan. Pel que es veu, la bomba és
ecològica, ja que, malgrat que no deixa res viu, no fa malbé el medi ambient
(això és el que em va semblar entendre al TN d?ahir al vespre)

Un
la sensació d?estar tornant als millors (?) moments de la guerra freda. El que
passa és que ara que l?URSS ja no existeix, els motius per a dita guerra, les
raons de la confrontació, ja no tenen l?excusa de la ideologia.

La investigació militar, la venda d?armes, les
guerres, en si mateixes, són un negoci que mou milions i milions d?euros, i en
el que hi estan implicades honorables i altruistes empreses de tot el món, casa
nostra inclosa. Després de la demostració d?ahir, de la mateixa manera com va
passar amb l?ocupació d?un sector del Pol Nord fa unes setmanes, es d?esperar
que es produirà una resposta semblant per part dels Estats Units o del Regne
Unit.

I nosaltres, astorats, ens ho mirarem, sense acabar d?entendre quin
sentit té tot això, mentre esperem un tren que no arriba perquè li ha caigut la
catenària, mentre paguem el peatge d?una carretera abonyegada, amb nom d?autopista,
mentre a les notícies seguim veient com els fenòmens naturals afecten sobre tot
a les poblacions amb un índex de pobresa més alt, mentre la retirada de mines
als països que han sofert guerres com ara Moçambic, o Angola, segueix sent més
depenents del voluntarisme que de la voluntat real i decidida dels governs, mentre l’explotació infrantil no s’atura, mentre a la mateixa Rússia hi ha gent que mor de fam i fred, mentre les desigualtats socials als Estats Units, i a Europa comencem a encetar aquest camí, són enormes… mentre…., mentre…, mentre…!

He d’escriure?

No hi ha res menys
apropiat per aproximar-se a una obra d’art que les paraules de la
crítica: sempre se?n deriven malentesos més o menys desafortunats. Les
coses no són tan comprensibles ni tan formulables com se’ns vol fer
creure sempre; la major part dels esdeveniments no es poden dir, es
desenvolupen en un àmbit on mai no ha penetrat cap paraula.

Sobretot, demani’s en l’hora més callada de la nit: ¿He d’escriure?
[…] si li fos permès de respondre aquesta seriosa pregunta amb un
fort i senzill "he de", construeixi la seva vida en funció d’aquesta
necessitat; la seva vida, fins i tot en les hores més indiferents i
insignificants, ha d’ésser un signe i un testimoni d’aquest impuls.
Després, acosti’s a la natura i intenti dir com el primer home què veu
i experimenta, què estima i perd.
Si la seva vida diària li sembla
pobra, no se’n queixi; queixi’s de vostè mateix, digui’s que encara no
és prou poeta per convocar la seva riquesa, ja que per al creador no hi
ha pobresa ni lloc pobre o indiferent

Rainer Maria Rilke: Cartes a un jove poeta

Onze de setembre

Ara que li queden pocs minuts al dia 11 de setembre de 2007, aprofito per reflexionar sobre la qüestió nacionalista, catalanista, sobiranista, o l’isme que hom prefereixi.
Ho he dit en altres llocs. No em considero espanyol, ni tinc ganes de ser-ho. Per tant, si mai és dóna una circumstància que ho propicii, seré dels que optaran per prendre un camí divergent del de la resta de l’actual estat.

Ara bé, un té un pecat d’origen: que es considera d’esquerres (ja sé que hi ha alguns racionalistes i "nacionalistes" de dretes que ho consideren un signe de manca d’intel.ligència, però què hi farem!). I per
tant, que no veuria amb bons ulls una hipotètica independència del país
(dels "països" ja seria la reòstia!) si ha de ser tutelada pel Banc de
Sabadell i la Caixa, per més que hi tingui els seus minsos estalvis
allà custodiats, i si ha de tenir el vist i plau del Fons Monetari Internacional,. I a un, certes convergències suposadament
sobiranistes, li provoquen allò que en castellà en diuen "un
sarpullido". Entre altres coses perquè no són creïbles.
De totes formes, tot és opinable, i per tant les meves idees són meves i ja està. En tot cas, que suposo que, a diferència de tots els intel.lectuals i professionals que han format una determinada plataforma que no pot tenir aquest nom i que per això se’n diu "centre d’estudis", a mi m’importa més el contingut que no pas el nom.
El meu model social (i nacional, si ho voleu dir així) no és la reproducció en petit dels estats europeus actuals. Em faria pànic que obliguessin als meus fills (bé, segurament als meus fills ja no, però potser als nets) al palplantar-se al davant de la bandera, per més quadribarrada i estelada que fos, a cantar "Els Segadors" abans d’entrar a l’escola: això ja ens ho havien fet amb el Cara al Sol. Com no voldria que els fessin aprendre més les comarques i les seves capitals, fins que ens assegurin que no les tornaran a canviar ni en faran de noves. I sobre tot, em faria pànic que s’expliquessin llegendes com si fossin fets històrics i que es faci retrocedir la història de Catalunya al paleolític superior, com si els troglodites parlessin català i tinguessin consciència nacional.
L’única raó per la que és justificable, avui en dia, l’independentisme és per fer desaparèixer els nacionalismes. El dels "altres" i el "nostre". Vull dir que, com més sobiranista sóc, menys nacionalista em sento.

Deixadesa i desídia a la Universitat

Voldria ser breu. Ara fa un any just, el meu fill canviava de facultat a l’Autònoma, fart de la deixadesa i manca d’interès de part del professorat de la facultat a la que anava. Classes suspeses sense avís, professors que desapareixien tres mesos sense que ningú donés la seva part del temari, notes que trigaven mesos a sortir…
Aquest any, les coses han anat una mica (només una mica millor). Però ara les coses ja són on eren, una altra vegada. Divendres s’havia d’examinar d’una assignatura. El professor apareix dues hores més tard de la convocatòria i sense més explicacions els re-cita per dimecres vinent.
Llavors un pensa en egregis professors, tertulians de Can Bassas, com el Sr. JB Culla, que es dediquen a malparlar dels "estudiants d’avui en dia", dient que no només no saben res sinó que no volen saber ni hi tenen interès.
Qui és que no té interès?
Com volen que els universitaris la vegin com una institució seriosa, la Universitat? En fi, estic emprenyat per la part que em toca i per les parts que em toquen. I per tant opto per deixar-ho aquí, per a qui ho vulgui llegir.

Un futur?

Imagina un món en el què generacions d’éssers humans arriben a creure
que certes pel·lícules van ser fetes per Déu, o que un software
específic va ser codificat per Ell. Imagina un futur en el que milions
dels nostres descendents assassinen a altres tants per interpretacions
diferents de "La Guerra de les Galàxies" o el Windows 98. Hi hauria res
de més ridícul? Doncs això no seria gaire més ridícul que el món en què
vivim.

Sam Harris
Entrada publicada a Efectes secundaris el 25 de gener de 2007

Consolidant la mudança

Porto una bona estona organitzant la qüestió dels enllaços al bloc. Hores d’ara, ja n’he posat uns quants. Estic intentant recuperar tots els que tenia en els antics blocs, però alguns no estaven actualitzats, de manera que probablement me’n mancarà algun. Amb el temps (i com diuen, i una canya) els anirem recuperant.
I refarem també el llistat de categories dels articles, de manera que sigui possible donar sortida a totes les qüestions que abordàvem als blocs de "la vida prèvia", tant pel que fa als temes més personals, com al recull de fragments literaris que constituien la base dels "efectes secundaris".

Però he decidit que ja ho anirem fent. No cal matar tot el que és gras ni fer que en la voràgine dels primers dies acabem amb la capacitat d’esforç, que va més aviat limitada.
De totes formes trencaré la màxima amb la que sempre havia treballat. Hi haurà dies que no penjaré cap entrada al bloc. Però si em ve de gust, en penjaré tantes com vulgui. O no.
I possiblement, tornaré a penjar alguna de les entrades dels anteriors blocs, si és que em sembla adequat fer-ho.