Ahir vaig veure aquesta petita joia de la cinematografia francesa actual. Una pel.lícula quasi minimalista, carregada de diàlegs senzills i enginyosos, absolutament recomenable. La vida vista per una persona simple, un passeig per l’amistat i un recorregut per les coses amb una visió que defuig les complicacions a que ens sometem en el dia a dia.
Us en deixo el "trailer".
ALZHEIMER
No serà aquest penós transcórrer de les hores
el que t’ha de permetre emplenar els racons
d’una cada vegada molt més fràgil memòria.
Com no es dibuixaran en els solcs del teu rostre
el plaer ni l’angoixa de passades vivències
que d’una altra manera potser convertiries
en vincle inexcusable amb un passat rotund
que t’hauria agradat compartir a la vora
d’un foc o bé al voltant d’una taula amb els fills
dels teus fills o amb incerts amics dels qui només
resten cares anònimes en un àlbum de fotos
oblidat a un prestatge que ja no saps trobar.
Moren al fons d’un pou d’on mai no n’han d’eixir
imatges del que un dia vas ser, o ho pretenies.
I et veus, desposseït, reu d’injusta condemna,
que et porta a esdevenir un Sísif estrafet,
que tot just recupera dignitat momentània
per a tornar-la a perdre en arribar al cim
des d’on records, imatges, instants i joventut
s’aboquen pel pendent, una vegada i altra.
T’has convertit així, en tu mateix, record,
l’únic record possible del tu mateix que et resta.
Avui, 21 de setembre és el Dia Mundial de la Malaltia d?Alzheimer. I
aquest any se?n compleixen cent de la descripció concreta de la malaltia. Un segle
després, seguim sense conèixer-ne les causes i sense disposar d?un tractament
eficaç. Probablement no ha estat fins els darrers anys que hem començat a
prendre consciència de la importància d?una malaltia que afecta prop de 50.000
persones al Principat.
El problema de la malaltia no és només la qüestió del deterior
conductual, funcional i cognitiu dels que en són afectats, sinó també les seves
repercussions a nivell familiar i a nivell social, que obliga als familiars i
cuidadors a una dedicació que en molts casos acaba sent pràcticament completa
al malalt.
Però més enllà de totes aquestes dificultats, hi ha una reflexió que
aquests darrers dies m?ha vingut en diverses ocasions a la ment. Entre la primera
descripció d?un pacient amb Sida i la identificació del virus que la produeix
van passar aproximadament cinc anys. Entre el primer cas i l?aconseguiment d?unes
pautes de tractament que han permès disminuir-ne la mortalitat de manera
ostensible, potser en van passar quinze. Quan ho comparem amb el que passa amb
la malaltia d?Alzheimer, en la que malgrat que va ser descrita fa cent anys i
encara no en tenim identificades de manera fefaent les causes ni molt menys el
tractament, un no pot deixar de pensar que no s?hi ha dedicat la mateixa
intensitat de recursos en la investigació.
Per quin motiu pot ser que passi això? Segurament n?hi ha molts, però a
mi me?n venen alguns al cap. L?Alzheimer afecta gent gran, en edat ?no
productiva?, per tant l?interès en resoldre?l estaria més limitat a l?àmbit mèdic
o científic que no pas al dels poders públics. En el cas de la Sida, a més hi
ha hagut un efecte ?lobby?, a causa dels estralls que estava causant a la
comunitat homosexual, i que ha facilitat la inversió per part d?algunes
fundacions d?importants sumes de diners per contribuir a la investigació. Sense
voler que es vegi, perquè ni ho pretenc ni ho és, com una crítica, un no pot
deixar de pensar que si els únics afectats haguessin estat els drogoaddictes,
possiblement no haguéssim corregut tant amb els descobriments (bàsicament perquè
no s?hi haurien posat tants diners i tants laboratoris en llocs diferents
investigant a la vegada!). D?aquesta manera, actualment, encara que la Sida no
es cura, ha esdevingut una malaltia crònica, per a la que s?està investigant la
possibilitat de trobar tant vacunes com teràpies definitivament curatives.
Un altre problema amb l?Alzheimer i que té a veure amb certa manera amb
l?edat però potser una mica més amb determinades actituds tant socials com mèdiques
és el fet que massa sovint atribuïm el deterior a l?envelliment, com si fos
normal que a partir d?una determinada edat una persona hagi de perdre la memòria,
deixar de saber-se cordar les sabates o no saber obrir una porta. Aquest fet,
que de vegades comporta una certa complaença o resignació en la visió del procés
de l?envelliment ens porta a retards en el diagnòstic que fan que disminueixi
encara més la ja de per si escassa efectivitat dels tractaments.
Hi ha indicis que ens els propers deu anys podríem començar a veure la
claror al final del túnel, però ara per ara, per als cuidadors o per als
professionals que, directament o indirecta, estem relacionats amb malalts que
pateixen aquest procés, ens queda la lluita per mantenir en els malalts d?Alzheimer
la cosa que menys hauríem de perdre com a persones, sobre tot quan estem
malalts: la dignitat. Tant
en la vida, com en la mort.
Les coses no són necessàriament veritat per més que hi hagi homes que morin per elles.
Aquest vídeo el vaig penjar a Efectes secundaris el 23 de juny de 2007.
M.T.Ciceró: De la naturalesa dels déus, llibre I
En una demostració de no sé ben bé què, però
certament carregada de cinisme, Rússia va mostrar ahir un engendre destructiu
amb una capacitat mortífera i destructiva que, pel que es veu deixa la bomba atòmica
clàssica al nivell de les piules per Sant Joan. Pel que es veu, la bomba és
ecològica, ja que, malgrat que no deixa res viu, no fa malbé el medi ambient
(això és el que em va semblar entendre al TN d?ahir al vespre)
Un té
la sensació d?estar tornant als millors (?) moments de la guerra freda. El que
passa és que ara que l?URSS ja no existeix, els motius per a dita guerra, les
raons de la confrontació, ja no tenen l?excusa de la ideologia.
La investigació militar, la venda d?armes, les
guerres, en si mateixes, són un negoci que mou milions i milions d?euros, i en
el que hi estan implicades honorables i altruistes empreses de tot el món, casa
nostra inclosa. Després de la demostració d?ahir, de la mateixa manera com va
passar amb l?ocupació d?un sector del Pol Nord fa unes setmanes, es d?esperar
que es produirà una resposta semblant per part dels Estats Units o del Regne
Unit.
I nosaltres, astorats, ens ho mirarem, sense acabar d?entendre quin
sentit té tot això, mentre esperem un tren que no arriba perquè li ha caigut la
catenària, mentre paguem el peatge d?una carretera abonyegada, amb nom d?autopista,
mentre a les notícies seguim veient com els fenòmens naturals afecten sobre tot
a les poblacions amb un índex de pobresa més alt, mentre la retirada de mines
als països que han sofert guerres com ara Moçambic, o Angola, segueix sent més
depenents del voluntarisme que de la voluntat real i decidida dels governs, mentre l’explotació infrantil no s’atura, mentre a la mateixa Rússia hi ha gent que mor de fam i fred, mentre les desigualtats socials als Estats Units, i a Europa comencem a encetar aquest camí, són enormes… mentre…., mentre…, mentre…!
No hi ha res menys
apropiat per aproximar-se a una obra d’art que les paraules de la
crítica: sempre se?n deriven malentesos més o menys desafortunats. Les
coses no són tan comprensibles ni tan formulables com se’ns vol fer
creure sempre; la major part dels esdeveniments no es poden dir, es
desenvolupen en un àmbit on mai no ha penetrat cap paraula.
Sobretot, demani’s en l’hora més callada de la nit: ¿He d’escriure?
[…] si li fos permès de respondre aquesta seriosa pregunta amb un
fort i senzill "he de", construeixi la seva vida en funció d’aquesta
necessitat; la seva vida, fins i tot en les hores més indiferents i
insignificants, ha d’ésser un signe i un testimoni d’aquest impuls.
Després, acosti’s a la natura i intenti dir com el primer home què veu
i experimenta, què estima i perd.
Si la seva vida diària li sembla
pobra, no se’n queixi; queixi’s de vostè mateix, digui’s que encara no
és prou poeta per convocar la seva riquesa, ja que per al creador no hi
ha pobresa ni lloc pobre o indiferent
Rainer Maria Rilke: Cartes a un jove poeta
Voldria ser breu. Ara fa un any just, el meu fill canviava de facultat a l’Autònoma, fart de la deixadesa i manca d’interès de part del professorat de la facultat a la que anava. Classes suspeses sense avís, professors que desapareixien tres mesos sense que ningú donés la seva part del temari, notes que trigaven mesos a sortir…
Aquest any, les coses han anat una mica (només una mica millor). Però ara les coses ja són on eren, una altra vegada. Divendres s’havia d’examinar d’una assignatura. El professor apareix dues hores més tard de la convocatòria i sense més explicacions els re-cita per dimecres vinent.
Llavors un pensa en egregis professors, tertulians de Can Bassas, com el Sr. JB Culla, que es dediquen a malparlar dels "estudiants d’avui en dia", dient que no només no saben res sinó que no volen saber ni hi tenen interès.
Qui és que no té interès?
Com volen que els universitaris la vegin com una institució seriosa, la Universitat? En fi, estic emprenyat per la part que em toca i per les parts que em toquen. I per tant opto per deixar-ho aquí, per a qui ho vulgui llegir.
Però he decidit que ja ho anirem fent. No cal matar tot el que és gras ni fer que en la voràgine dels primers dies acabem amb la capacitat d’esforç, que va més aviat limitada.
De totes formes trencaré la màxima amb la que sempre havia treballat. Hi haurà dies que no penjaré cap entrada al bloc. Però si em ve de gust, en penjaré tantes com vulgui. O no.
I possiblement, tornaré a penjar alguna de les entrades dels anteriors blocs, si és que em sembla adequat fer-ho.