Secundària Memòria

Aquest matí he tingut una conversa professional relacionada amb la definició d’emigració, que m’agradaria resumir per deixar, per a qui ho vulgui elements de discussió.
Parlàvem dels treballadors i treballadores immigrants en el món de la sanitat i de l’atenció a la dependència. I se’ns han generat algunes qüestions que són més difícils de respondre del que pot semblar a primera vista.
La primera és: què defineix el fet de ser immigrant (o emigrant, que això depèn del lloc des d’on es miri?). He de considerar immigrant els que “venen de fora” o també aquells que són fills dels que venen de fora? En tot cas, què vol dir per a mi “fora”?
Enllaçada amb l’anterior: una persona que ha nascut “fora” però s’ha escolaritzat al nostre país, ha fet estudis, primaris o fins i tot secundaris, té un determinat nivell cultural (o no) i treballa per compte propi o d’altri, pagant els seus impostos tan religiosament com tots (o com la majoria), segueix sent un/a emigrant?
En quin moment “l’emigrant” deixa de ser-ho? O ho és sempre? Quan deixaré de considerar “magrebina” una noia de pares marroquins, que va nèixer a Vic o a Manresa fa vint anys i treballa d’auxiliar de clínica en un hospital?
Per què el terme només s’aplica als que venen bàsicament del sud o, com a molt, de països “pobres” (de fet, més pobres que el nostre, per regla general)? Per què la consideració es limita a determinades professions? No hi ha emigrants metges o infermeres, hi ha metges i infermeres estrangers; però en canvi, les cuidadores de les residències poden ser immigrants; un suec que ha vingut a Barcelona, tingui o no feina, o un anglès posem per cas, mai no serà un immigrant, sinó que ens hi referim com a estranger o, en el pitjor dels casos “expatriat”.
El llenguatge té trampes, però la realitat és que les parem nosaltres mateixos amb els nombrosos condicionaments culturals, ideològics i “defensius” davant de l’altre, que fan que ens en servim per marcar distàncies i delimitar territoris que ens facin sentir més còmodes i segurs al nostre propi “hortet”.
Quan alguns defensen allò de “els de casa, primer“, diuen el que diuen o expressen allò tan carregat d’ardor guerrero de “al enemigo ni agua“?

Nota: possiblement no hauria escrit aquesta entrada, sense haver passat abans per aquesta nota de l’Olga Xirinacs.

Com encara no m’ha passat l’emprenyada que vaig agafar amb les decisions ultraliberals del senyor ZP i el seu govern que sembla entestat a prendre mesures dignes del PP, crec que val la pena que la gent sàpiga que hi ha mesures alternatives al retard de l’edat de jubilació que facilitarien que el suposat cataclisme que preveuen (o ens volen fer creure) determinats sectors del poder econòmic, no es produeixi.
Val a dir, d’entrada, que alguns dels arguments que ens donen no superarien un examen d’un curs bàsic de conceptes epidemiològics, com ara la interpretació que es fa de l’esperança de vida, un dels arguments que s’utilitza per justificar aquesta decisió. Per a qui no ho sàpiga, l’esperança de vida d’un país és la mitjana del té la gent que hi viu, i això no implica forçosament que ara la gent visqui 4 anys més que fa vint-i-cinc anys, sinó que, com ha disminuit la natalitat, en relació a fa 25 anys, la població que ajuda a fer el promig té una edat més elevada (molts pocs de pocs anys i molts més de més anys, fan pujar la mitjana). Una mentida estadística amplificada per la ignorància dels mitjans de comunicació.
Deixo anar unes poques idees de com es podria assegurar els ingressos. Alguna podria semblar sorprenent, però hi ha autors que les defensen.
La primera, evidentment, donar suport a mesures que permetin la creació d’ocupació. Com més gent treballi, més gent cotitza i més diners queden per a pensions.  Oblidant d’una vegada el totxo, és clar!
En segon lloc, anar a la caça i captura dels empresaris (i no empresaris) que “contracten en negre”. La llei és per a tots, però alguns se la salten gairebé com si fos un esport (i no precisament de risc).
Una altra, combatre seriosament el frau fiscal.
Millorar en la mesura del possible les condicions de vida dels col·lectius més discriminats. En l’augment de l’esperança de vida, apart de la reduccioó de natalitat de què he parlat, hi ha influit molt la higiene i les condicions de vida, molt més que no pas les millores en el sistema sanitari. Els pobres (que aquí representen més del 20% de la població) emmalalteixen més que els que no ho són (em resisteixo a comparar-ho només amb els “rics”), de manera que el seu “consum” de recursos sanitaris també és major. Millorar les condicions de vida del global de la població repercuteix en una millora de la seva capacitat de treball i per tant, menys despesa i més recursos per a més endavant. I quan parlem de pobres no ens estem referint només a la gent sense feina, sinó que dins d’aquest grup de població hi ha molts treballadors amb sous baixos, de sis-cents o set-cents euros i les seves famílies.
I l’últim: millorar els sous de manera considerable. Com més cobri, més cotitzo i en conseqüència més “inverteixo” per a la meva pensió i les dels altres.

Jo no invento res. Totes aquestes coses les expliquen en cursos d’introducció a l’economia de la salut, en màsters sobre envelliment, i m’imagino que en molts altres llocs. En els darrers trenta anys (els que jo tinc present que m’hagi interessat per temes d’aquest tipus) hem vingut sentint periòdicament que el sistema de pensions faria fallida dins de cinc, deu o quinze anys. Crec que als anys 80 ja es deia que no arribaríem al 2000, i al 2000 parlaven del 2015…