De solanes i obagues

En Xavier m’envia per punxar-me un article d’un redactor del Daily Telegraph (Jeff Randall)sobre el Nadal. El redactor confessa que reb cada any moltes targetes de felicitació i que sistemàticament llença a la paperera aquelles que no fan cap referència al Nadal religiós, i ho explica no per una qüestió de creences personals, sinó pel desgrat que li produeix una certa desafecció que ha portat a renegar de la pròpia tradició. En Xavier provocador em pregunta i tu què hi dius?

El Jeff Randall potser exagera en alguns punts, jo m’estimo més ser positiu: el Nadal com a celebració continua tenint tot el valor del món perquè expressa un desig humà de trobar-se i expressar desigs i sentiments bons a les persones que més estimem. Per tant jo no llençaria cap felicitació a la paperera.

Si que és cert però que un assisteix d’un temps ençà a una estranya tendència a amagar, fer implícit etc… tot el que faci referència a la dimensió religiosa tradicional del Nadal. L’altre dia, quan vaig voler comprar algunes targetes per enviar, com que la libreria Claret estava tancada, em ca costar Déu i ajuda trobar targetes que no parlessin de la pau, l’amor i l’amistat en un sentit tant New age que feia caure d’esquena.

I això no pas perquè aquests valors no em semblin importants, sinó que per a mi aquests valors s’expressen d’una forma religiosa que els hi dóna força, profunditat, i si voleu sentit històric i social en la mesura que tenen dimensió comunitària: són compartits per un grup de persones que comparteixen una mateixa fe.

Caldria una reconciliació amb la tradició del Nadal religiós. Què cadascú l’expressi i el celebri com vulgui, però aquesta ocultació una mica vergonyosa tot element religiós desfigura la festa i situa els bons valors en l’aire, com si fossin elements nascuts com els bolets de la nit al dia, viscuts de manera subjectiva i individual, com una mena de valeriana per a l’ànima. En definitiva els fa perdre força.

Es clar, que no parlo de fe, aquesta és una qüestió que es mou entre el do i l’opció personal. Parlo d’un reconciliar-se amb la dimensió religiosa de la nostra cultura i història, també amb la dimensió religiosa de la nostra història personal. Sinó hi ha reconciliació comencen a sortir o bé fonamentalismes (religiosos o laicistes) o bé místiques estranyes que tendeixen a l’evasió i al sincretisme ingenu.

Deixeu-me desitjar-vos un Bon Nadal. És la meva manera, no en tinc cap altra, d’expressar el millors desigs per aquells que llegiu aquestes ratlles.