Carrer de la cova

El santuari de la Cova de Sant Ignasi de Manresa, des de fa un temps comparteix carrer amb el que avui és una de les mesquites més importants de la Catalunya central. L’edifici ocupa una antiga fàbrica, i tot i tenir un aire exterior una mica trist i provisional és avui el centre espiritual dels musulmans tant de la ciutat com també de les rodalies.

La relació de la comunitat musulmana amb els veïns de la cova, i també amb els veïns de la resta de la ciutat de moment pel que m’expliquen és una relació de bona convivència.

L’ajuntament de Manresa ha estat dels ajuntaments més implicats i interessats amb la gestió de les qüestions religioses. Prova d’això va ser la participació en el Parlament mundial de les religions de Barcelona (va ser un dels llocs de trobada de diferents confessions), i també la celebració del Parlament català de les religions aquesta passada primavera. La implicació no va ser pas delegada sinó que el mateix alcalde (ara ex-alcalde i ex-conseller) Jordi Valls s’hi va interessar personalment.

La religió és un factor molt important a l’hora de gestionar el fenomen migratori, que es redueix massa a criteris economicistes. Pot ser un factor distorsionant i perillós per la cohesió social, però pot ser també un factor de cohesió i integració de les comunitats que arriben. El carrer de la Cova de Manresa n’és un bon exemple.

Manresa i les ciutats mitjanes

He passejat aquest matí per Manresa sota la pluja fina (en sentit literal i metereològic). M’agrada passejar pels voltants del la Seu i el nucli antic que va remodelant-se poc a poc. I agafar després la llarga rambla fins a la part en què la ciutat ha anat fent-se gran. Pel país és una sort tenir un bon grapat de ciutats mitjanes plenes de vitalitat.

Dos anys a Saragossa em van fer adonar de com els nostres veïns aragonesos concebien el territori com un gran cap amb un cos petit. Una ciutat gran, dinàmica i acollidora però que ho xuclava tot: persones, recursos, poder polítc… Era realment impressionat passar un cap de setmana recorrent alguns racons bellíssims d’Aragó absolutament despoblats i on només s’hi sent ja el remor del Cierzo.

En canvi aquí disposem de ciutats mitjanes que són pel territori focus de serveis de tot tipus però també de cultura, de mercats, de fires, de lleure.

Sovint apliquem al país la mateixa lògica castellana de la radialitat, quan el nostre és un territori que podria disposar d’una vertebració ben diferent. Les províncies i el tipus d’organització territorial que tenim no respon a la realitat d’aquestes ciutats mitjanes com Manresa, Reus, Tortosa, La Seu, Vic … Ni tampoc les infrastructures massa traçades des de la radialitat barcelonina. Únicament l’Eix transversal ha quedat com a testimoni de fer les coses d’una altra manera.

Urgeix doncs una nova organització territorial que tingui en compte les nostres "manreses"

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Can Ricart com a símptoma

Ahir després d’escriure el post vaig escoltar les declaracions de Miloon
Kothari, el relator de l’ONU pel dret a l’habitatge sobre Can Ricart. Crec que ha definit molt bé la situació
que es viu al Poble Nou i també a molts altres indrets. Les recullo literalment perquè valen la pena. Les podeu trobar en aquest video:

"El que està passant aquí és un
símptoma clar de la desconnexió entre planificació social i
planificació urbanística. La planificació urbanística s’està duent a terme sense
la participació de la gent local com l’Associació de veïns del barri.
Ha d’existir una negociació entre l’Ajuntament i les persones que estan
protestant i també amb l’Associació. Perquè amb el temps el
desenvolupament urbanístic previst canviarà totalment el caràcter del barri. Crec que el que
està passant és molt desafortunat"

No n’hi ha prou amb criminalitzar i posar aquest fet en el sac d’altres actuacions antisistema que no tenen res a veure. Can Ricart posa en evidència moltes coses que estan passant arreu. També en petits pobles de l’interior, m’ho deien l’altre dia, estan plantejant-se doblar o triplicar població, i a vegades els darrers en assabentar-se són els veïns. Convindrà doncs un canvi de mentalitat o d’inèrcia, pot ser tornar a aquesta "connexió" de la que parla Kothari.

Els polítics, de tots els partits, però sobretot aquells que parlen contínuament de polítiques socials hi tenen molt a dir.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Sobre Can Ricart i “protegir la gent”

He seguit des de dissabte el tema de Can Ricart, que no és pas un tema nou sinó un tema que porta cua i que ja ha estat comentat diverses vegades en blocs i notícies de Vilaweb. Una de les coses que potser més m’ha estranyat han estat les declaracions que avui ha fet l’Artur Mas sobre aquesta qüestió.
Primer, perquè les ha fet aixafant el lògic protagonisme d’en Xavier Trias que ja havia fet unes declaracions que deixaven ben clara la postura de CiU sobre la qüestió de l’ocupació de Can Ricart.

Segon, per haver volgut dirigir les acusacions al govern de la Generalitat per una actuació dirigida a garantir la seguretat de les persones, que al meu entendre és un valor superior a la seguretat de les propietats. Evitar una ocupació d’una propietat privada a costa de reprimir una manifestació pacífica on no hi havia només ocupes sinó més gent i gent del barri la decisió va ser encertada. (Tampoc no devia ser una actuació tan "suau" quan ha  aixecat les crítiques dels veïns de Can Ricart).

Tercer, perquè crec que s’equivoca en voler fer del cas generalització. La gent que té propietats s’ha de sentir certament protegida, i sobretot protegida d’ocupacions arbitràries, violentes i anti-socials. Però sap Artur Mas o sinó hauria de saber-ho, que Can Ricart és un cas especial que compta amb el suport d’una Plataforma veïnal i de l’Associació de Veïns del Poble Nou que ha mostrat la seva solidaritat amb l’acció.

I és que parlant de protegir la gent,

Potser cal protegir també els veïns d’una especulació que els fa fóra de les seves cases i del seu barri d’una manera arbitrària i salvatge (no conec el cas del Poble Nou però conec bé el mobing immobiliari del Raval)

Perquè cal protegir també els veïns d’una especulació que vol construir tot el sòl que sigui construïble sense tenir en compte sòl per a equipaments, per a zones verdes..

Perquè cal protegir el dret i la possibilitat a tenir equipaments públics que permetin la realització d’activitats artístiques, culturals, lúdiques que no estan en els circuits "oficials". I el circ, certament és una d’aquestes activitats.

Crec que una condemna de l’ocupació com a mètode però acompanyada d’un desig de recerca pacífica i dialogada de solucions (en altres ocupacions no hi ha interlocutors però a Can Ricart si que n’hi ha!!) hauria estat una decisió més encertada per part de CiU. No és una qüestió de governs progres tous versus oposicions conservadors d’idees clares "que protegeixen a la gent", sinó d’un barri i d’una gent que té problemes per culpa del descontrol d’una avarícia immobiliària que ho està embrutant tot.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Francesc Xavier

Ahir a la nit, ens vam trobar una bona colla de persones de diferents edats per tancar amb una vetlla de pregària la celebració dels 500 anys del naixement de Sant Francesc Xavier. El navarrès va ser en ple s. XVI un dels precursors d’allò que avui en diríem la globalització. La seva petjada continua viva en llocs tant diferents com Moçambic, la Índia o el Japó.
Vaig prendre consciència de la importància humana i religiosa de la seva figura quan durant dos estius em va tocar fer de guia durant un mes al castell de Xavier on va néixer. Molt a prop de Sanguesa, a Navarra i gairebé a tocar dels límits del que en temps del sant era la corona catalano-aragonesa.

El castell ara em diuen que ha canviat molt i que ha estat reformat de dalt a baix per fer-lo accessible a persones discapacitades (el govern de Navarra té diners, i en aquestes coses es nota el concert econòmic). En els temps que em va tocar fer de guia (per allà el 2000) el castell era un edifici reformat amb poc gust i menys criteri històric, però que conservava intacta una certa atmosfera que permetia remetre al que fou la infància de Xavier.

Doncs mentre estava allà, una de les coses més interessants era veure com hi passaven persones i grups procedents dels llocs més diversos. A més de la gent del país i d’altres llocs de l’Estat, hi sovintejaven grups de japonesos que emocionats, més que escoltar les explicacions del guia, es dedicaven a tocar i acariciar les pedres. Per ells el lloc era un lloc sagrat. Era el lloc de naixement d’algú que en va tenir prou amb uns pocs anys per deixar una petjada profunda que avui es perpetua, i que té com a testimoni la gran quantitat d’escoles, parròquies, universitats etc… que porten el seu nom

Certament els de Francesc Xavier van ser temps de cristianisme lligat a la colonització portuguesa, d’afany missioner poc dialogant amb les cultures i els costums locals, d’una visió de superioritat eurocèntrica… Però enmig de tot això fou capaç de marcar una personalitat pròpia : va criticar els abusos de la colonització i en els darrers anys de la seva vida, va entendre la necessitat d’una evangelització més inculturada i dialogant.

Sinó seria difícil d’entendre l’afecte i el respecte que aquells japonesos de mil inclinacions, sentien per la figura d’un navarrès de socarrel tan allunyat de la seva manera de fer. Intueixo que van veure en ell alguna cosa que salta fronteres i diferències culturals, una necessitat comuna d’espiritualitat i sentit que Sant Francesc Xavier va saber interpretar i formular però sobretot viure.

Ara ja forma part de la galeria de sants i homenots d’aquells que en surt un molt de tant en tant i que són patrimoni comú d’aquesta gran història de la humanitat.

Encara no tenen aigua

Acabo d’arribar del poble. A bona part de la Segarra Encara no tenen aigua potable i ja van uns quants dies, i el pitjor és que la cosa sembla que va per llarg.

Intento imaginar que passaria si 10.000 persones de qualsevol barri d’aquí Hospitalet, Barcelona o rodalies ens quedéssim sense aigua potable durant només un parell de dies. Seria un escàndol notable i es buscaria una solució urgent. Allà en canvi els polítics s’ho prenen en calma i que jo sàpiga cap conseller s’hi ha atansat per donar almenys la cara i explicacions.

Amb algunes zones del territori es reprodueix en algunes coses allò que ens trobem amb RENFE. Com que les decisions són a Madrid, "ojos que no ven corazón que no siente"…

Avui per avui viure al poble, d’una manera permanent, vol un plus de vocació, voluntat i paciència.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari