De solanes i obagues

Fa un temps que em començava a ensumar que la reacció que provocava el president d’ERC entre una part de la població catalana i espanyola, no pertanyia al terreny de la racionalitat sinó a un terreny més profund, camp propi de l’Antropologia, la Psicologia o la Filosofia. Ho he pogut comprovar en alguna de les anades esporàdiques a Madrid. El dies irae post-electoral d’una part del nacionalisme nostrat, no ha fet sinó confirmar-m’ho.

L’explicació me la dóna en aquest
cas el pensador francès René Girard i les seves obres "La violencia y lo
sagrado" i "El chivo expiatorio". (Si algú té notícia que hi ha
versions catalanes li ho agrairé).

Simplificant
molt, ve a dir
Girard que en els pobles l’organització que s’hi estableix va destinada
sobretot a preservar un equilibri entre els membres que el conformen. A
vegades amb l’exercici de la violència i el control social, a vegades a
través d’institucions que es presenten en el fons com a garants d’un
ordre tàcitament acceptat. Per molt ben lligat que estigui tot això,
periódicament i per raons diverses (escassetat de recursos, una
rebel.lió, una lluita pel
poder, un procés estatutari…) la violència es desferma i amenaça
l’existència d’aquest poble. S’ha trencat l’equilibri i per
restituir-lo cal oferir alguna mena de sacrifici, cal trobar un cap de turc sobre el que bolcar tota la culpabilitat, de manera que les parts enfrontades satisfetes amb el sacrifici puguin recobrar el camí de l’harmonia.

Salvant totes les distàncies que vulgueu, tinc la impressió que amb el president d’ERC s’ha deslligat des de fa temps un tipus de dinàmica de "cap de turc" sinó no m’explico res. No m’explico que vagi a Madrid a parlar de l’Estatut amb la mà estesa i li mosseguin el dit. No m’explico que pugui a ser l’enemic nº 1 de la unitat d’Espanya per uns i el successor directe de Felip V pels altres. No m’explico que sigui el que més s’ha esforçat per agafar un to institucional, moderat i liberal, i se’l consideri encara un radical perillós. No m’explico que, fins i tot dins el seu partit hi hagi tant gent esperant que l’equivoqui del tot per saltar-li al coll. No m’explico que se’l faci fora de conseller primer i encara a fora se’l continuï matxucant durant tres anys i mig.

Es a dir hi ha una desproporció entre errors i reacció que provoca fins al punt d’atribuir-li (projectar-hi, en dirien els psicòlegs) coses que no li pertoquen. Ja no hi ha racionalitat, ja no se li escolten les raons, ja pot posar-se cap per avall i explicar-se: està marcat amb l’estigma del cap de turc. En el fons va bé tenir un cap de turc perquè evita l’autocrítica, perquè el personal hi veu un enemic concret amb potes i bigoti i això uneix molt, i perquè canalitza aquella energia personal i col.lectiva que podria dedicar-se, per exemple, a altres coses bastant més útils com pensar.

De moment però el cap de turc resisteix l’envestida contra dels pronòstics del mateix Girard. Caldrà veure fins quan continuarà la fixació, o el que és més important, fins quan la violència, el to tràgic i la irracionalitat que s’han instal.lat a casa nostra donaran pas a l’autocrítica i a la discussió raonada de propostes polítiques necessàriament diferents.

Acabo de veure la pel.lícula sobre els Borgia que m’ha decebut força. Un seguit d’escenes d’intriga, sexe i violència, però sense anar gaire més enllà en explicar context i motivacions profundes. Tampoc la intepretació és per tirar cohets. Si es salva és gràcies al bon ofici de Lluís Homar que interpreta a Alexandre VI. Durant la pel.lícula no m’he pogut estar de pensar molt en el p. Miquel Batllori.

Fou ell qui amb tenacitat i rigurositat aconseguí rescatar els Borgia del món de les llegendes boiroses, per tornar-los a la història. Els desmitificà i els explicà atenent a les circumstàncies d’un temps del qual van ser alhora protagonistes i víctimes. Un temps convuls que havia de desembocar en la Reforma.

Tot i sentir parlar molt del p. Batllori, no el vaig conéixer fins que quan amb vuitanta i tants anys, vivia ja retirat a la infermeria dels jesuïtes de Sant Cugat. Allà continuava dedicant cada dia unes hores (només 8) a revisar la seva obra completa, que tindria el goig de veure acabada abans de morir. No deixava però de llegir cada dia de dalt a baix el diari, ja que tot el que passava en el present li interessava, això si vist i interpretat des del seu humor i saviesa que li feia relativitzar moltes coses. Des d’allà sortia de tant en tant a recollir els premis que li plovien d’arreu com a reconeixement de l’obra de tota una vida.

La seva biografia la recull l’Agustí Alcoberro. Biografia de Miquel Batllori. Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca, 2000.

_{Sobre els Borgia us recomano vivament la web de l’Institut Internacional d’Estudis Borgians}

Encara que això dels "dies" dedicats a un tema concret, a vegades fa una mica de ràbia, la veritat és que poden servir per prendre ni que sigui mínima consciència de realitats sovint amagades. Són com l’altra cara de la nostra opulència, d’aquella que ens situa entre els 20 primers països en l’índex de desenvolupament del PNUD.

El 12 de novembre, doncs, Càritas juntament amb altres entitats s’han decidit a fer una campanya per donar a conéixer que a tot l’Estat espanyol hi ha unes 30.000 persones que no tenen cap llar on viure, i que 273.000 ho fan en allò que s’anomena "infrahabitatge", es a dir habitatges que no compleixen les mínimes condicions de salubritat.

Aquesta xifra lluny de disminuir, creix any rere any amb la incorporació de col.lectius nous sobretot joves, dones i immigrants, que han canviat el rostre d’aquest tipus de precarietat, abans molt lligada a la marginalitat provocada per la malaltia, el consum d’alcohol etc…

Aprofito per presentar també un dels meus enllaços: el de la Fundació Arrels. Entitat ja veterana en l’atenció als sense llar. A més de l’atenció directa que realitza tan al carrer com en el centre obert que té al Raval, el valor de la Fundació ha estat la sensibilització sobre aquesta problemàtica. Us recomano visitar la web on es recull l’activitat de l’entitat, els testimonis de les persones que allà són acollides i també dels que d’alguna manera o altra hi donen un cop de mà.

Digueu-me ingenu però notícies com la destitució fulminant de Rumsfeld després de la debacle electoral de Bush, em retornen a una certa confiança en això que anomenem democràcia. Avui el món respira una mica més tranquil, encara que caldrà veure si el canvi de rumb no és més que una cosa puntual o una tendència que es consolida.

El que queda clar, mirant els resultats de les eleccions nord-americanes és la duresa amb què ha estat castigada l’administració Bush i
amb ella un dels períodes més tristos, foscos i indecents de la
història dels EUA.

Recordo que en una de les múltiples conferències que he escoltat a Arcadi Oliveres, el president de Justícia i Pau va glossar l’entramat econòmic i polític que hi havia darrere personatges com Rumsfeld o Cheney. La conclusió que en vaig treure llavors, i que amb el temps he confirmat, és que el problema no estava tant en el conservadorisme d’aquests personatges sinó en què aquest conservadorisme era només excusa per cobrir uns interessos econòmics familiars que de fet era l’única fe que professaven. Accionistes i propietaris ells mateixos de companyies com Hulliburton que tant s’encarregaven de vendre armes com de la posterior reconstrucció d’allò que s’havia destruït. El conservadorisme quan es sustenta en valors polítics o religiosos, marca amb aquests valors els seus propis límits. En canvi el conservadorisme que ells mateixos van batejar com neocon, no té més límits que els del benefici empresarial.

Sembla que les urnes han dit prou. Caldrà veure fins a quin punt es pot reconstruir un nou plantejament de les relacions internacionals que es basi de nou en conceptes que semblaven ja donats per suposat (el dret, la multilateralitat …)

De moment ens n’hem d’alegrar de la substitució de Rumsfeld, a aquest pas l’únic que continuarà creient que la invasió d’Iraq era necessària serà l’Aznar.

Demà a la tarda (dijous 9 de novembre), la Lliga dels Drets dels Pobles i la Federació catalana de ONG pels Drets Humans ha organitzat una jornada sobre Txetxènia que han volgut titular amb el significatiu lema de "Trencar el silenci".

El silenci vergonyant sobretot de la majoria d’estats europeus que per qüestions que anomenen solemnement com a "geo-estratégiques" ha condemnat tot un poble a ser anihilat. Són massa els interessos comercials i polítics que lliguen als grans estats d’Europa, sobretot Alemanya i França, amb la Rusia de Putin, per atrevir-se a denunciar i intervenir en un conflicte que ha traspassat des de fa temps la ratlla de qualsevol consideració humanitària o racional.

_{L’acte es farà al c. de les Tàpies 1-3 de Barcelona (L.3 Paral.lel) de les 17.30h fins a les 20.00h. Hi intervindran Carlos Taibo, i testimonis directes del conflicte. Acabarà amb la lectura d’un dels articles d’Anna Politovskaia, la periodista assassinada precisament per intentar trencar aquest silenci.}

En tota família sempre es produeixen notícies bones i notícies que no ho són tant, o que directament son dolentes. De les bones un se n’alegra i s’enorgulleix; les dolentes com bé ho diu la paraula "dolen", produeixen tristesa i compassió. Aquests dies n’he tingut una en cada sentit.

En aquesta família extensa meva que són els jesuïtes escampats arreu del món, hi ha molts que treballen diàriament en silenci i constància, amb compromisos d’aquells de treure’s el barret. Algun però de tant en tant salta als mitjans de comunicació i se li dedica algun titular, o fins i tot alguna entrevista. Aquest dies s’ha parlat força de Joaquim Piña, aquest jesuïta català que ha passat tota la seva vida en la regió de Misiones a cavall de Paraguai, Brasil i Argentina. Els que l’han conegut el defineixen com un home senzill, radical en la defensa dels drets indígenes, però moderat en l’expressió política d’aquesta defensa. Fins que als 76 anys i davant la possibilitat de què el cacic del lloc volgués perpetuar-se en el poder, amb l’aquiescència del govern federal de Kirchner, decideix encapçalar una coalició de forces que s’oposen a les pretensions del governador i guanya. Alguns volien presentar-lo a les eleccions del 2007 però ell ha dit "estic aquí en defensa de la democràcia i les institucions, quan això acabi, torno a casa". Hi ha situacions, sobretot aquelles que amenacen qüestions bàsiques, on cal prendre partit. Aquest sabadellenc d’origen ho ha entès i ho ha sabut practicar.

La notícia dolenta m’ ha arribat avui des d’Àfrica. La nit del 5 al 6 de novembre, per tant la nit passada, un grup de persones va asaltar una casa nostra a Agone, província de Tete (Moçambic). Hi han mort un jesuïta brasiler de 69 anys el p. Waldyr dos Santos i una noia de 30 anys Idalina Neto Gomes, que treballava a la zona enviada per una ONG portuguesa. Són notícies que toquen de prop, no quotidianes però cada cop menys estranyes. Ens parlen de situacions de creixent degradació en la vida d’alguns països on el robatori i la violència són mes extesos.
Waldyr i Idalina segurament no sortireu als diaris, però avui us sento molt a prop.

Arribo a Barcelona i el primer que em diuen a l’arribar a casa és que sembla decidit que tindrem nou govern, nou tripartit.

Penso que és bona notícia que s’hagi anat ràpid en la decisió, no hagués estat positiu una negociació massa llarga: al final tothom acaba volent-hi posar cullerada i les pressions creixen per tots costats.

És molt aviat per valorar les novetats d’un pacte que s’ha de concretar però se m’acudeix una primera valoració.

És bo que el nou govern continuï la feina que es va començar en l’anterior. Hi havia una agenda clara i ambiciosa dirigida a transformar aspectes que havien quedat molt deixats de banda en els anys de govern de CiU. Penso sobretot en els àmbits socials, educatius, de polítiques territorials … En l’àmbit més concret de les migracions ja vaig fer la valoració dels programes, i m’agradaria que fos ERC qui agafés de nou aquest tema, perquè ha fet bona feina aquests anys i perquè el seu programa era el que més responia al repte social i nacional que la immigració planteja.

Hi ha altres derivades d’un pacte així que em semblen positives. El tema de la cohesió, que no és un tema recurrent sinó que respon a un perill real en un país com el nostre amb dues onades migratories fortes en només 50 anys. Montilla segurament té molts dèficits per afrontar la presidència de la Generalitat, però l’apel.lació a qüestions ètniques i a vegades gairebé racials com a impediment, no ajuda a aquesta cohesió. Fer exàmens de nacionalisme i sobirania és una qüestió complicada, m’agrada més veure a quin país aspiren, i això en els programes, els discursos i els idearis es veu una mica. El sobiranisme té el suport que té a dia d’avui, i si algun dia es vol comptar amb la possibilitat d’una autodeterminació efectiva caldrà convéncer molta gent a la causa sobiranista, potser lligant-la més a qüestions pràctiques que a qüestions massa essencialistes. (També en això hem de superar encara el pujolisme, tant virtuós en altres aspectes però que ja va donar tot el que podia donar)

En canvi si que entenc la desconfiança vers un partit que està orgànicament subordinat a un altre que decideix moltes coses a Madrid. Haurà de ser sobretot el PSC el que hagi de demostrar, més que mai en la seva història, que depen sobretot d’ell mateix. El tema del grup parlamentari a Madrid hauria de ser un primer pas que visibilitzés això.

En fi ja s’anirà veient. De moment a descansar que demà és dilluns hi comença una setmana de feina.

Ha estat una jornada intensa de ponències, comunicacions i diàleg. El plat fort ha estat pel matí amb una ponència fantàstica d’aquelles que no donen massa solucions, però en canvi obren un munt d’interrogants nous. Imanol Zubero, professor de sociologia del treball de la Universitat del País Basc ens ha parlat de les conseqüències socials que a la llarga acompanyen el procés de precarització del mercat laboral.

La pregunta de la qual partia Zubero era ben senzilla: com és que si fa anys ens parlaven d’un inevitable atur estructural ara s’apunta cap a un atur zero o "plena ocupació" pel 2010?

A més del factor envelliment, de jubilacions i pre-jubilacions, el sociòleg ens ha volgut demostrar que això ha estat a costa de rebaixar els llindars d’allò que podria ser considerat una ocupació més o menys estable. Per tant avui, atur zero potser si, però a costa d’una precarització, que fa molt difícil que qualsevol persona pugui plantejar-se un cert projecte vital.

Allò que més inquietuds però ha dibuixat entre els que l’escoltàvem ha estat el panorama social que aquesta precarització comporta. Enuncio només tres conseqüències:

1- L’augment d’allò que en els EUA anomenen com a "working poors". Persones que treballen però que tot i això viuen per sota el llindar de la pobresa. Es a dir si abans pobresa era estretament relacionada amb atur i marginalitat, hem d’acostumar-nos a veure pobres entre persones ocupades, ja sigui per salaris baixos, ja sigui per canvis en la seva situació laboral que els han agafat enmig d’hipoteques …. Ell ho anomenava també "biografies trencades": una espècie d’espasa de Damocles que penja per sobre el cap de molta gent que té contractes i treballs precaris.

2- Impossibilitat de projectes de vida a llarg termini més enllà de l’anar fent, i qui dia passa any empeny. Es a dir projectes que incloguin família, fills, però també compromís ciutadà i associatiu. Un que s’ha mogut i es mou en aquests àmbits de participació social voluntària i no remunerada, sap com és de difícil avui dia trobar persones que vulguin sacrificar part del temps per respondre a una inquietud d’altruisme social.

3- Augment de l’exclusió social. Si de tenir feina a passar a una zona vulnerable hi ha un pas molt poròs d’anada i tornada, (que de moment es salva pel coixí de la solidaritat familiar), en canvi quan es cau en l’exclusió és molt més difícil sortir-ne. Més precarització, vol dir més vulnerabilitat i més vulnerabilitat més risc d’exclusió. La formació en la societat d’unes bosses aïllades de persones sense recursos ni futur, a més d’un fracàs col.lectiu, porta associat un gran risc de desintegració social i d’augment de la violència.

Sé que tot això sona a apocalíptic i a mi també m’ho ha semblat una mica: això passa als EUA però aquí tenim encara recursos i un cert estat del benestar. L’Imanol no parlava però de present sinó de tendències i d’allò que s’amagava darrera la il.lusió de la plena ocupació.

Solucions? N’ha dit unes quantes: una certa recuperació per part de les institucions polítiques d’àmbits socials que no es poden deixar a la lògica del mercat; el tema de la renda bàsica; el tema de la recuperació d’una cert sentit de classe social (concepte per altra part molt desprestigiat…)

En fi que la ponència ha valgut la pena. I m’ha fet ganes de seguir una mica més el tema sobretot relacionant-ho amb l’efecte sumatiu que sobre això pot tenir la immigració.

_{P.S- Aquí a Madrid continua plovent. No ha parat en tot el dia. Abans d’escriure això he fet un repàs a les notícies de Catalunya, amb les negociacions pels pactes, i les reaccions d’alguns blocs que tinc una mica com a referència. Tot això de les mobilitzacions a favor del pacte nacional, em fan una mica d’angúnia, i més l’endemà mateix de les eleccions. Millor deixar que parlin els polítics i en tot cas a cada moment ja hi haurà temps de criticar o de lloar el que calgui.}

He arribat a Madrid per una reunió de tot aquest cap de setmana. Ens reunim persones del món jesuític, que treballem directa o indirectament en l’àmbit social. Com que la reunió no comença fins aquest vespre he aprofitat la tarda per passejar per un Madrid gris i amb pluja (em diuen que ja fa uns dies que hi plou). És ja com una tradició cada cop que hi vinc "ramblejar" per un centre que com tots és ple de gom a gom de turistes i de gent a punt de marxa.

A mi els caps de toro que pengen d’alguns bars no em parlen com a l’Enric Juliana (veure les seves cròniques de La Vanguardia, valen la pena). Si però que la ciutat parla al qui la visita de què allà estan els qui manen, i que de fet t’hi posis com t’hi posis ets a la capital.

A vegades dic que m’agradaria viure-hi un temps per arribar a copsar una mica més l’ànima d’aquesta ciutat que ens porta de corcoll i a la qual li hem atribuït tantes coses. Atipar-me d’entrepans de calamars, de tapes de pernil, de xurros, de matins de sol al Retiro, de partits del Reial Madrid, de museus, d’obres i forats per tot arreu (no és un mite, en dono fe!), atipar-me en definitiva, d’aquesta centralitat que viuen amb una normalitat simpàtica, vital, descarada, diríem que fins i tot insultant.

Una centralitat que quan ets aquí intueixes, sense necessitat de massa perspicàcia, que no deixaran pas per voluntat pròpia. I que en tot cas caldrà anar guanyant a pols amb coratge, paciència, intel.ligència i molta, molta empatia.

A vegades els polítics tenen rampells de sinceritat. A uns els hi passa més que els altres (als que són més humans, de fet, els hi passa més). Ahir, dia d’eleccions, el president d’ERC quan sortia de votar, i com que ja no podia apel.lar al vot útil per allò de les normes de la Junta Electoral Central , va dir una frase que després és va complir en una bona mesura: "què cadascú voti els seus"

Hi he estat pensant avui dia de reflexió post-electoral. Et mires els resultats i de canvis significatius no n’hi han hagut pas gaires. Únicament a Barcelona on han aparegut els Ciudadanos, i on hi han hagut les pèrdues més significatives de PSC, ERC, PP , i on més s’ha notat la pujada generalitzada d’ICV.. a la resta de circumscripcions el mapa gairebé ni s’ha mogut.

Això si molta gent ha votat en blanc, o s’ha quedat a casa conscientment, molta més de la que em pensava i de la que intuïa ahir en aquest mateix bloc (ni en això l’he encertada!). No és pot atribuir tot al desinterès, quan el programa de TV3 que donava els resultats va tenir una audiència de partit de futbol. I les webs i els mòbils treien fum. Hi ha d’haver alguna cosa més.

En un cas d’emergència, i el de ahir ho era per ERC i per altres, va ser intel.ligent apel.lar "al vot més fidel". No obstant passada l’emergència si que han de començar a pensar amb una part de la població que no fa de la pertinença a un partit una qüestió identitària, sinó una qüestió més pragmàtica i instrumental.

En definitiva com fer que els partits, siguin cada cop menys unes maquinàries ben trabades amb un grup de fidels incondicionals que aplaudeixen èxits i s’empassen els errors. Que fan del vot com una mena de professió de fe. Què voten només amb el cor…

Potser cal anar canviant discursos. i intentar fer-se entendre no només als seus sinó a un sector molt més ampli.

I potser cal anar canviant les lleis, es a dir el tema de les llistes obertes, els finançaments més transparents…

Ho tenen a l’agenda però sempre els hi surt altres prioritats. Fa falta que s’hi posin sinó volen que abstenció i populisme, vagin en augment