De solanes i obagues

Saturat de paraules, de política, d’escalfaments globals, i de terratremols a destemps.. aprofito aquest divendres nit, ja dissabte per escoltar el disc Desglaç de Miguel Poveda que un company es va deixar posat casualment en l’equip de música. Em sembla una de les coses més belles que s’han fet en català en els darrers temps

Els sentiments de Jacint Verdaguer, Joan Brossa, Sebastià Alzamora, Maria Mercè Marçal i altres els fa un seus per obra i gràcia d’aquesta bèstia musical que és el Poveda. I un s’indigna amb els enemics, i celebra la fi del dictador, i es mor d’amor, i es rebel.la contra lògiques que glacen l’ànima.

El cor es desglaça escoltant aquest disc i hom recupera les arrels abandonades d’una Mediterrània acceptada a contracor, emmirallats com estem per un nord molt més net i culte però tremendament més avorrit. Penso que el dia que els catalans ens reconciliem pels sentiments amb la força d’aquesta Mediterrània que és casa nostra, ningú ens aturarà: ni els gals pretensiosos ni els adustos castellans, per moltes cimeres fortificades que convoquin.

Poveda, Llach, Mª del Mar Bonet, Antònia Font, Raimon …. ens conviden a deixar timideses, complexes i encongiments, per tal de construir a partir dels propis mots, de la pròpia música, una manera peculiar (la nostra) d’expressar sentiments i de cantar a la vida, i a la mort.

"sento la música: neix d’un cel clar,
d’una nit màgica que vol el plany
i ja sé la clau plorar és cantar."

_{Joan Barceló}