Després de veure ahir el programa de la Mònica Terribas, amb l’Albert Rivera sotmetent-se a l’incissiu interrogatori de la directora de La nit al dia, cada vegada tinc més clar la gran estafa de la democràcia parlametària entesa com està.
És evident que Rivera i el seu Ciudadanos recull el vot del ciutadà permanentment emprenyat, agreujat i amb mania persecutòria, un especímen ben conformat i fàcilment identificable perquè és aquell que veu conspiracions arreu -generalment en contra seva i del seu col·lectiu- no dubta a utilitzar els recursos de la manca d’educació per fer-se escoltar, i no dubta a utilitzar el despotisme per imposar els seus interessos. Ah!, i una cosa que he descobert badallant entre el seu programa electoral. Són d’aquells que voldrien perdre de vista per sempre més als seus fills, perquè reclament una ampliació d’horari i calendari escolars. Lògicament, si es passen el dia emprenyats i exigint Libertad, els seus fills, malaurada càrrega, millor que estiguin confinats a les escoles, protegits de les cabrejamentes dels seus pares. Així, desposseïts de tot amor filial, a mesura que creixin, es faran uns ressentits, i podran aviat fornir el Frente de Juventudes de Ciudadanos, que certament, portaran un discurs esquerranós, social-demòcrata, en opinió del seu líder, acompanyat del liberalisme. En fi, una combinació sospitosament semblant a la Falange Española Tradicionalista y de las JONS.
Poca broma. Corria el 1979 quan vaig tenir dues companyes a l’institut que ho eren, d’aquest partit únic. Feien el mateix perfil que els militants actuals de Ciudadanos. Permanentment ressentits, agreujats, al seu parer, perseguits, i reafermant les grans polítiques socials de Franco (la seva social-democràcia) i per suposat amb el mateix desig de reduir Catalunya a una mena de folklorisme inofensiu, disposats a tolerar que el català es parli en l’àmbit familiar.
En fi. Braudel, tenia raó. Hi ha històries que són de llarga durada.