Espai de Dissidència

Amb totes les setmanes de pre-campanya i els dies de campanya electoral, ja n’he tingut prou informació per saber a qui no votaré. El passat 22 de setembre vaig penjar el meu anunci ciutadà decebut ofereix vot  en el qual, com bé explica el títol, exposava un seguit de condicions per atorgar la meva confiança en qualsevol dels partits que estigués disposat a escoltar-me. Tot i ser una de les meves entrades més visitades, i amb uns quants comentaris, no he rebut CAP oferta. Tampoc he pogut observar que cap dels partits amb representació parlamentària s’acosti, ni de lluny a complir una sola de les condicions. En canvi, sospito que el centenar llarg de visitants que he tingut no dubtaria a votar el partit inexistent basat en un programa electoral basat en aquell conjunt d’idees-força
Això, lògicament, ha provocat que tots aquests dies hagi avançat la meva jornada de reflexió.

Primera reflexió. En democràcia, els partits polítics haurien de servir com a intermediaris entre el poder real i les aspiracions ciutadanes. Al nostre país, i en les circumstàncies actuals, els partits esdevenen maquinàries de poder que serveixien justament per al contrari; per interposar-se entre la voluntat popular i el poder.
Segona reflexió. El sistema de partits polítics de la Segona Restauració, amb els seus pactes excloents, i els nuclis d’individus aspirants a participar subsidiàriament en el repartimnt de poder serveix a aquesta lògica; a l’administració de la il·lusió democràtica d’un sistema autoritari. Certament, disposem de llibertats formals, sempre i quan no qüestionem les bases del poder.
Tercera reflexió. Qualsevol objectiu realment important; canvis en la política laboral, d’habitatge, econòmica, o l’autodeterminació, han d’ésser articulades al marge del sistema de partits a partir del que serien les mobilitzacions populars i transversals i la creació de fòrums propis de democràcia directa. Ras i curt, ja va essent l’hora que ressucitem l’Assemblea de Catalunya, atès que som cada vegada més qui no ens sentim representats pels nostres representats.
Al cap i a la fi, us he de dir una cosa. Mal que pesi, un dels nostres fets diferencials més bandejats per les litúrgies nacionalistes és el nostre llibertarisme, que fa de Barcelona la capital de l’anarquia i de la societat catalana l’única que va protagonitzar una revolució llibertària. I encara que molts siguem catòlics, conservadors o liberals, en el fons, desconfiem de l’estat, de la política, i preferim resoldre els nostres temes a partir de pactes entre individus i comunitats.