Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

14 de desembre de 2018
0 comentaris

Reflexions andaluses

Les eleccions andaluses del passat 2 de desembre han causat un calfred profund arreu, especialment a una Europa cada vegada més conscient de la seva descomposició, i sobretot a Catalunya, fonamentada políticament en els valors de l’antifeixisme i amb una relació intensa, amb lligams històrics, amb aquest territori del sud d’Espanya.

La qüestió és complexa i els factors són diversos: l’erosió del PSOE, esdevingut una mena de cacic institucional que ha actuat com a un esterilitzador social; la perillosa dinàmica de competència entre unes dretes que, especialment a Andalusia, mai no han mostrat conviccions democràtiques, i han estat associades a aquella part de la societat que podríem denominar com a señoritos; la intervenció -jo diria que a títol experimental- d’Steve Bannon i la voluntat de desestabilitzar Europa a partir de l’exportació del sistema Trump d’involució política; i finalment, i potser el més espectacular, un esclat i sortida massiva de l’armari del nacionalisme espanyol, que a partir de la seva història presenta unes característiques profundament autoritàries. Vox, com també Ciutadans, i el PP de Casado són la mutació de la Falange, potser el partit polític que millor va saber interpretar el nacionalisme espanyol; nostàlgic de l’Imperi, vulgaritzador d’una història mítica bastida des del romanticisme del XIX, conformat per joves de família benestant i aspirants a disposar un poble submís, i en qualitat de vassalls de bon cor estil Sancho Panza. En certa mesura, Andalusia està tornant a l’Extremadura de Los Santos Inocentes que tan magistralment va retratar Miguel Delibes.

Normalment, en les meves reflexions polítiques no m’agrada parlar de les meves experiències personals. Tanmateix, i com ja he al·ludit a la literatura, de vegades una història individual, amb els seus matisos i contradiccions, pot reflectir millor l’esperit d’un fenomen històric. És ben cert que Los Santos Inocentes no és exactament equiparable al sud espanyol actual, malgrat que alguns puguem tendir a abusar de les metàfores. Fa uns set anys, vaig ser en una gran trobada de la meva família política, precisament en la zona fronterera entre el nord d’Andalusia i el sud d’Extremadura. Per a la meva manera d’entendre la família, la vaig trobar multitudinària, al voltant d’una quarantena de persones, moltes de les quals havien vingut de Catalunya, i algunes altres del País Basc, Madrid, Cadis, encara que la majoria continuaven vivint a la comarca. Les diverses converses i els fenòmens que s’anaven succeint al meu voltant resultaven molt interessants. Una de les qüestions que més em van sobtar, en aquell poble que no devia tenir més de cinc-cents habitants és la implícita separació de sexes. Els homes a la sala, a parlar de caça, futbol, toros i altres temes de conversa relacionats tradicionalment amb la masculinitat; les dones, a la cuina, distretes amb tafaneries, menjar o estat de les famílies respectives. Les referències a la caça resultaven interessants en el sentit que l’ecologisme els defensors dels animals, probablement no els devien caure molt simpàtics, i l’estricta separació de sexes no devia contribuir a una comunicació fluïda.

Hi havia un bar en el poble –popularment conegut com “el del PSOE”- , que també esdevenia com a un espai social en què més o menys podies percebre com un dels punts on políticament es podria disposar de les jornades necessàries per cobrir els subsidis. Es parlava, també, de la fossilització de les relacions de poder, en el sentit que de les il·lusions perdudes, les decepcions sobre un possible desenvolupament durant les dècades dels setanta i vuitanta, al final, les diferències socials –abismals- acabaven esdevenint tan interioritzades que aquells que havien progressat –normalment, lluny del poble, i molt sovint a una Catalunya on el tema del self-made man té més transcendència del que podríem pensar, tendien a reproduir simbòlicament les relacions de classe patides: es compraven un Mercedes –com els  señoritos-, adquirien un cortijo -com els señoritos- parlaven –com els señoritos– i finalment, pel que deduïa, -votaven com els señoritos-.

No voldria simplificar, el món està ple de matisos, i sovint passava que els fills d’aquest que emulaven els seus antics explotadors, havien anat a la universitat, portaven rastes, eren del SEPC i, per descomptat, indepes (i constituïen l’únic subconjunt permanentment mixt de la trobada). Es podia entendre, en tot cas, que en una societat tancada, sense oportunitats, i amb la brutalitat heretada amb diferències gairebé més estamentals que de classe, es tendeix a reproduir els patrons de dominació. Més o menys com quan amb les millors intencions del món, els abolicionistes nord-americans van finançar el retorn a l’Àfrica als esclaus alliberats –a Libèria-, i la primera cosa que van fer els exesclaus explotats des del naixement, va ser esclavitzar la població autòctona i reproduir així la relació de poder que ells mateixos havien patit.

Quan es parla del paper de la immigració a l’hora d’explicar l’eclosió global de la ultradreta, els analistes tendeixen a posar massa l’accent en el fenomen de la competència entre pobres per uns recursos migrats. L’explicació, que respon a uns fets objectius, obvia una dimensió no sempre visible, encara que no menys important. En estructures socials molt jerarquitzades, i en absència de discursos polítics igualitaris, la presència de nuclis de gent més desesperats, lluny de desvetllar sentiments de solidaritat afavoreix certa corrupció moral entre aquells estrats més baixos que, de cop i volta, amb la presència de nouvinguts, senten que han ascendit un graó en la seva piràmide estamental. S’estableix així un garbuix de sentiments contradictoris que només poden culminar en certes dosis d’irracionalitat. D’una banda, poden sentir-se superiors –per dret de naixença- a aquells que acaben d’arribar, i són de colors i cosmovisions diferents “Yo soy español”. Alhora, és ben cert que la seva presència es fa servir per abaratir salaris i encarir habitatges en una situació que encara dificulta més un ascens social real. A sobre, una part dels nouvinguts, normalment joves i ambiciosos i que sovint han fet un esforç sobrehumà per arribar fins aquí, poden promocionar de grup social, la qual cosa pot xocar i sorprendre a aquells que porten generacions experimentant una certa impotència autodestructiva. En altres paraules, una part de la població autòctona odia, menysprea, i alhora necessita els nouvinguts per qüestió d’estatus. Es generen situacions esquizofrèniques que només la religió del nacionalisme banal, en una situació en què la globalització els empeny a ser redundants, pot apaivagar aquesta angoixa existencial.

Pablo Casado, líder del Partit Popular / PP
Pablo Casado, líder del Partit Popular / PP

En aquest sentit, la qüestió catalana, com bé han sabut llegir els tres partits de la ultradreta, també ha funcionat com a cohesionador nacional, en el sentit que es recorre als mateixos mecanismes psicològics que han fonamentat l’antisemitisme. Els catalans, aquell grup de poc fiar, que se senten superiors, que viuen en ciutats, que són tots rics i burgesos, que no són veritables espanyols, són culpables de tots els mals. Els mitjans de comunicació, més que manipular, el que han fet és potenciar tot aquest discurs irracional que ha fet votar els andalusos en contra dels seus propis interessos.

No hem de menystenir, en cap cas, les responsabilitats de cadascú. Algun politòleg ha dit que no hi ha 400.000 feixistes a Andalusia. Si no ho són, per què els han votat? El discurs de la victimització ha estat abraçat per espais amples del país. Un discurs àmpliament creat i difós des de tots els espectres polítics i socials, i que sol ser molt comú en els discursos nacionalistes quan ens trobem davant d’una nació fallida. És el que passa a Hongria, Rússia o Turquia, i ara també a Espanya, nació que contempla un quaranta aniversari d’una Constitució que certifica un nou fracàs. El franquisme, en tot cas, es va preocupar molt per assimilar elements de la identitat andalusa amb l’espanyola, tot fent un exercici pervers d’apropiació cultural, i Andalusia, que als inicis de la Transició, esdevenia un territori –sovint de tradició llibertària-, rebel, inquiet i mobilitzat, anhelant per una reforma agrària que permetés esborrar les diferencies socials, també ha fracassat com a societat. El PSOE, en comptes d’expropiar els grans latifundis va passar a gestionar directament el sistema caciquista (un caciquisme institucional) fonamentat en l’antic PER, mentre que la desmobilització de les esquerres –i la presència sempre severa de la Guàrdia Civil- va acaba de certificar un depriment conformisme on pot resultar més fàcil atribuir les responsabilitats pròpies a elements aliens.

Com que m’agraden les paradoxes, és ben curiós com bona part dels andalusos que van arribar a Catalunya van poder tenir espai per mostrar el seu talent i exhibir també un cert esperit àcrata, sense renunciar en absolut a les seves arrels culturals. El cas més emblemàtic és el de Luis Cabrera, fundador del Taller de Músics i del col·lectiu Els antres andalusos, com a resposta als intents de la importació del caciquisme que sempre han tractat de perpetrar algunes cases regionals. La Catalunya actual, el republicanisme propositiu n’és ple de persones que van voler reconstruir la seva identitat aquí, d’entendre que només les identitats dinàmiques, capaces d’evolucionar, sobreviuen i que se senten molt frustrats, en veure, quan tornen al poble, que les coses no han canviat gaire al sud, més enllà d’un cert ressentiment traduït en les urnes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!