Festes menors

En la meva etapa inicial d’estudiant vaig tenir Eric Hobsbawm com a un dels meus historiadors de capçalera. Aquest britànic, nascut a Alexandria i d’origen jueu, a banda de ser un dels referents de qui ens dediquem a això de la història, proposava interpretacions molt suggerents de fenomens socials que solen passar inadvertides als acadèmics. El 1983 publicà un assaig molt interessant, The Invention of Tradition, on assenyalava com la majoria del que es considera “tradicional”, o que es reivindica com ancestral, corresponia, en realitat, a “invencions recents”, o reinterpretacions interessades del passat. Això era especialment vinculat a la idea de generar identificacions de caràcter nacional, i molt especialment a la construcció de l’estat-nació del segle XIX.
En altres paraules, la majoria del que entenem com a tradicions són inventades o, més pròpiament, reinventades, d’acord amb objectius concrets i readaptades a contexts específics. Un exemple poden ser les “Festes Majors”. Com que no sóc etnòleg ni antropòleg, sinó historiador, les festes majors del passat, posem per cas, preindustrials, solien ser espais de cohesió grupal, amb una litúrgia especialment religiosa i espai d’intercanvi i atracció respecte altres grups veïns, per exemple, per prevenir l’endogàmia. Tanmateix, les festes majors han estat tradicionalment un espai de tensió, perquè marquen certa disputa per l’espai públic, d’acord amb una lògica de poder.
A principis de segle XX, les festes majors servien també per representar qui manava i qui no. La importància de l’església, amb les seves processons i actes litúrgics, s’expressava amb la presència als carrers. Els envelats, que sovint es caracteritzaven pel dret d’admissió o localitats de diferent preu (i per tant, amb una dinàmica d’inclusió-exclusió) esdevenien constatació pública i publicitada de les diferències de classe, com ho era també el vestit (la gorra dels treballadors i el barret dels senyors). El record idealitzat de la Segona República té molt a veure amb certa democratització de la festa aleshores, no exempta de conflictes, sovint violents. Per la seva banda, el franquisme, amb la seva obsessió pel control social i l’hegemonia de l’espai públic, propicià unes festes en què les autoritats (exèrcit, església, Guàrdia Civil, partit únic) s’exhibien públicament, sovint mitjançant processons i desfildes, mentre que es reproduïen els envelats com a espai controlat i de reproducció social.
L’arribada de la democràcia, cap a finals de la dècada de 1970 féu coincidir les ànsies de llibertats personals amb una veritable trencament generacional, amb uns joves que pretenien subvertir tots aquells ordres que semblaven naturals, i que consideraven la igualtat com a objectiu polític, alhora que simbòlic D’aquí que les festes majors aviat esdevinguessin espais de disputa i una llarg batalla per la presència als carrers. Les festes dels pobles i ciutats imitaven les mobilitzacions polítiques. L’animació passava dels envelats a les places i l’aire lliure. També com a desafiament obert contra l’autoritat. La festa al carrer, en certa mesura esdevenia una mena de manifestació lúdica, amb litúrgies i fórmules híbrides: soroll, subversió, emoció, massivitat,… Recordo, a tall anecdòtic, les primeres actuacions dels Comediants: espectacles sorollosos i de foc, una mena d’infern del submón, amb diables disposats a transgredir la sacralització recent: dimonis, en comptes de sants; desfilada del foc infernal, en comptes de processons religioses; subversió, en comptes d’ordre. De fet, és ben curiós com els correfocs, una novetat gairebé contracultural de finals dels setanta ha estat venuda com a una ancestral tradició dels catalans.
Ara bé, aquestes ànsies transgressores, que enllacen amb el clima (relativament) revolucionari dels primers anys de la Transició, ben aviat van ser neutralitzats pel poder instituït, especialment a partir del moment en què els partits polítics, ja consolidats, van fer un gran esforç per controlar les festes majors a partir de la seva institucionalització. La transgressió del Rock (o el Punk), va ser reconduïda mitjançant la contractació de músics per part de les regidories de cultura, o uns festivals que van anar passant a poc a poc, de populars a elitistes (el Grec barceloní, sense anar més lluny, en què es va passar de la gratuïtat als preus populars, i d’aquí a entrades dissuassòries, amb l’IVA com a torna). Els envelats van passar, creixementment, a esdevenir balls populars a l’aire lliure, amb orquestres menys elitistes o encarcarades. En certa mesura, el poder polític va anar reapropiant-se de l’espai públic d’una manera implícita. La dissidència, va anar quedant reclosa a les festes “alternatives”, sovint d’accent llibertari, en què la supervisió administrativa era evitada a qualsevol preu, i en què el xoc entre alternatius i autoritats anaven pujant d’intensitat.
Si bé els suposats mals dels “alternatius” (que de fet, l’únic que fan és qüestionar el monopoli de l’espai públic per part de l’autoritat) són sovint exagerats pels mitjans, més desapercebut passa el fet que, d’acord amb la lògica globalitària, l’espai públic (i les festes) són també en procés de privatització. Patrocinadors substitueixen subtilment les institucions. Les marques són cada vegada més presents a l’espai públic (com denuncia Naomi Klein); el descontrol feliç i lúdic dels setanta va deixant pas a una festa esterilitzada, desproveïda de qualsevol discurs de classe o de qüestionament de l’ordre. Ara vaig a ser provocador, tanmateix les Festes Majors apareixen cada vegada domesticades a la manera dels anuncis de cervesa: una felicitat impostada, juvenil, publicitària, teòricament divertida, i tanmateix associada al consumisme. És més, el consum ha esdevingut l’alfa i l’omega de la diversió, la nova religió neoliberal, el culte públic a les marques i el capitalisme, la reapropiació d’allò públic (l’espai, la festa, la diversió) a fi de crear noves dictadures comercials.
En altres termes, veient com evolucionen les Festes Majors, sembla que es persegueixi l’esterilització popular, la capacitat d’expressió desordenada dels conflictes soterrats. En altres termes, a partir de la colonització de béns intangibles com l’alegria o la lliure expressió popular per part del materialisme consumisme, estem condemnant als nostres pobles i ciutats a jivaritzar existencialment les festes fins que aquestes esdevinguin unes veritables Festes Menors.

 

Nota: Article publicat a Celobert
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*