Ahir es va estrenar al cinema Truffaut el documental “Somnis atrapats” dirigit per Marc Faro i la meva col·lega, professora, història i periodista Anna Teixidó. “Somnis atrapats” ressegueix la trajectòria de quatre històries creuades d’immigrants a Salt al llarg dels darrers dos anys. Els protagonistes, dos germans marroquins, una parella brasilera que espera un fill, una adolescent gambiana a l’espera d’un matrimoni concertat, i un empresari sijh a l’espera del reagrupament familiar de la seva dona i dos fills, ens deixen penetrar a la seva quotidianitat. Visions de Salt i lleus incursions al Marroc, al Centre d’Internament d’estrangers, a Brusel·les són els escenaris de la pel·lícula, tot i que, potser hauríem d’indicar que el veritable espai filmat és la desesperança dels seus actors accidentals.
L’auge dels documentals ha propiciat un subgènere de sensacionalisme televisiu que, a les cadenes privades, ha banalitzat el gènere. No és el cas de “somnis atrapats”, que podríem incloure en la línia de Balseros o en la magnífica factoria TV3. Sensible sense sensibleries, amable i cru, suau i impactant, esdevè, metafòricament, un document en 3D, això és, afegint relleu a les dimensions d’un problema on és fàcil caure en la simplificació. Certament, Faro-Teixidó han tingut una gran cura de defugir en aquest pecat. La càmara ens mostra les escasses alegries i les immenses misèries del que representa la immigració. I aquestes circumstàncies, que aboquen a una precària coexistència, són les claus per comprendre les periòdiques sacsejades de la malaurada història d’aquesta població del Gironès.
En el debat posterior a la pel·lícula, molt ben acollida per un cinema ple a vessar, es va deixar de manifest que el tema és prou explosiu per tal que cadascú vegi pel·lícules diferents a la mateixa pantalla. L’esquizofrènia de la societat catalana promou que les mateixes persones assumeixin idees contradictòries sobre el propi fenomen de la immigració. Hi ha, més o menys reprimit, l’instint tribal d’hostilitat contra el nouvingut, i alhora, la sensació que només uns mínims denominadors comuns, podrà evitar la tragèdia de la ruptura interior. I per part dels nouvinguts, hi ha la sensació de la necessitat de formar part de l’equip, amb el trencament intern que la seva lògica pròpia resulta certament incompatible amb els codis no escrits de la societat d’acollida. L’optimisme de Zapatero parlava d’un “encuentro de civilizaciones”. El tàndem Faro-Teixidó han deixat ben clar, que més aviat es tracta d’un “encontronazo”.
A tot això, tinc la sensació que la major part del públic no va captar el missatge prou clarivident de la pel·lícula. I aquest s’expressa en el propi títol; “somnis atrapats”. La immigració és un somni que fa presoners els somiadors”. La immigració atrapa en un parany les seves víctimes. Com ja he escrit en més d’una ocasió, la immigració, com a regla general, és un fracàs. Els immigrants solen ser víctimes dels seus propis somnis. Els efímers guanys obtinguts no poden fer amagar les amargues pèrdues. Els protagonistes no ho diuen amb paraules, sinó ho transmeten, inconscientment en la mirada. Aquesta és la gràcia del cinema, de transmetre veritats profundes en silenci.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!