Chào ông Viêt Nam

Un petit gest, una denúncia, una dona valenta, una activista, una espurna i uns esdeveniments històrics fins un final on un negre es converteix en President dels EE.UU.

Al Saló Nacional d’Escultures del Capitoli a Washington, D.C. a partir d’ahir, es pot veure a Rosa Parks entre els homes i dones importants del país. I m’agrada.
L’ escultura ha rebut crítiques. No és de marbre blanc com la resta. És diferent. I és la diferència que ens uneix a tots.

I’d see the bus pass every day, she said. But to me, that was a way of life; we had no choice but to accept what was the custom. The bus was among the first ways I realized there was a black world and a white world.

No, no tenia opcions. Era el costum, era la realitat a Montgomery. El pas de l’autobús va ser per a ella la seva manera de veure les injustícies i de saber que existia un món blanc i un món negre. I va decidir seure en el lloc reservat només per els blancs.

Si un dia faig un viatge a Washington, D.C. de ben segur aniré a veure a Rosa Parks al Capitoli.

Fotografia: Capitoli, Washington, D.C. Les primeres autoritats del país inaugurant l’escultura en memòria de Rosa Parks.

Arxiu: EL president Obama sentat en l’autobús. 

He descobert l’existència de Vivian Maier, fotògrafa de carrer aficionada, mainadera de profesió. Invisible fins fa poc. Nascuda l’any 1926 a Nova York. Va morir a Chicago l’any 2009.  La història de la descoberta de l’arxiu amagat dins caixes amuntegades en unes golfes d’una casa abandonada és ben curiosa. Vivian Maier no va ser fotògrafa professional, però la qualitat de les seves fotografíes és indubtable. Va voler mostrar la vida real del carrer. Retrats, infants, escenes quotidianes, dones elegants, homes de negocis, curiositats. La majoria gent dels barris més pobres de Chicago i Nova York.Les seves fotografíes, la majoria fetes durant les dècades de 50 i 60, aconsegueixen mostrar l’energia i els sentiments d’aquell món que ella volia retratar. Però mai va ensenyar aquestes fotografíes, a ningú.L’any 2007, John Maloof, un agent immobiliari de 26 anys, volia fer un llibre relacionat amb els barris del nordest de Chicago. En una subhasta d’un habitatge abandonat, va pagar 400,- $ per una caixa on hi havien centenars de negatius, i ell pensava poder trobar fotografíes del barri. No va ser així. John Maloof no sabia res de fotografia i dos anys més tard va mostrar-ne unes quantes a Flickr per conèixer opinions i tot d’una va començar a rebre comentaris d’elogi, molts, fins que ja va continuar la feina d’obrir més caixes i organitzar un arxiu. Aleshores va voler saber qui era Vivian Maier i en cercar a Google va descobrir l’esquela d’un diari de Chicago de la seva mort tot just una setmana abans. Va contactar amb les famílies on ella hi havia treballat com a mainadera i ha estat un no parar. En l’enllaç tot just començar l’apunt podeu veure el blog amb més informacions.

La història la podeu conèixer en aquest video que he trobat a You Tube fet a Argentina. El diari Clarin de Buenos Aires va donar la notícia de la troballa, de les fotografíes de Vivian Maier. Paga la pena veure aquest video i conèixer la història. Gràcies a Flickr i a un blog de John Maloof, centenars, milers de persones, es van interessar per el treball de Vivian Maier i ja s’han organitzat exposicions als EE.UU. i Europa. Encara hi ha milers de fotografíes que no s’han vist. Pel.lícules i audios. S’ha calculat que hi ha un total de 100.000 fotografíes. John Maloof té molta feina pendent.

Arxiu: Podeu veure tres exemples de l’art de Vivian Maier.

http://www.youtube.com/watch?v=c7wzdwf4KIE?rel=0

 

Després del meu primer viatge a Viêt Nam l’any 2006, vaig descobrir la cuina vietnamita. He tornat, i he viatjat a altres països del sudest asiàtic. Pel meu gust, la cuina de Viêt Nam és la que més m’agrada. Tots aquests anys he estat provant menjar fet en restaurants on diuen ‘ cuina vietnamita’, però en realitat no és així. Són, la majoria, xinesos, cuinant uns plats que ells no mengen al seu país, o potser sí, una mica similars.

Però vaig descobrir un petit restaurant on la Hai Nguyen sí cuina com ho fan al seu país. Segueix fil parranda les receptes de la seva àvia i la seva mare, i pots menjar el Phò Bo tal qual, com si estiguéssis a Hà Nôi, o a Ho Chi Minh City, o a Hue. Entre botigues d’informàtica, i venda de cartutxos, apareix una entrada petita, poc visible, diria jo i un espai net, alegre, colorista, i una carta on pots degustar, menjar, gaudir, de la bona cuina d’aquest país, sense enganys, sense embuts. I a més pots beure una cervesa Hà Nôi i prendre un cafè vietnamita, tan diferent.

Restaurant Pho’ – carrer de Sepúlveda 159 – www.myphobar.com

Chà Giò (farcellets), Gòi Cuón Cai (farcellet vegetarià), Gòi Báp Cài Gà (Amanida de col amb pollastre, herbes fresques i cacauets torrats, amb xips de gambes).
Phò’ Bò (sopa amb vedella) Bún Bò Hué (sopa picant amb aroma d’herba de llimona, vedella i porc), Co’m Cà Rí Gà (pollastre al curry amb herba de llimona, llet de coco, patata i pastanaga, acompanyat d’arròs de gessamí al vapor).
Bánh Bông Lan Lá Dú’a (pastís de pandanus amb una crema suau de coco).
Kem Chuói/Dù’a/Xoài (gelat de plàtan, coco, mango).

És una bona mostra d’un menú de migdia. I seure en una de les taules i poder menjar, per fí, bona cuina vietnamita, em retorna a aquell país. Una cuina senzilla, saludable, digestiva, respectuosa i utilitzant el que Hai Nguyen troba al mercat. Voler donar a conèixer la qualitat de la cuina feta a casa, però lluny de casa. La cuina de Viêt Nam ha arribat per fí a Barcelona. I una ullada a les dues fotografíes ……

Fotografia: Phò’ Bo. Un dissabte migdia. RG
Arxiu: Cafè vietnamita. RG 

I  de sobte te’l trobes davant teu. L’has vist tantes vegades en fotografíes, documentals, i aquell mes d’octubre de l’any 2007 era al davant. Els turistes s’han d’aixecar ben aviat pel matí. El bus passa abans de les 5 del matí. Tothom ben arreplagadet i esperar. Els xofers aviat munten una tauleta amb termos d’aigua bullint i anem prenent te. Fa fresqueta.

I comença a aparèixer el sol i la seva llum il.lumina aquest promontori rar, únic, majestuós, excepcional, de 350 m d’alçada, 2,5 kms de llarg i 9 kms de circumferència.

No, no és com l’has vist en postals. I aquest color vermell és de veritat. I tens un sentiment com si tú forméssis part d’aquest monolit. És molt especial. Somiant en una novel.la d’aventures, si alguna nau espacial arriba a la Terra i s’ha de trobar en algún lloc, estic segura que sense el GPS, poden dir-se: Ens trobem a la Terra, sobrevoleu i quan apareixi una roca molt vermella, solitària en mig del no res, doncs allà. 

És un monolit ben especial. Sembla llis com un paper, però no. Hi ha uns racons màgics i té unes formes molt irregulars. No és gens fatigós, ni mica, fer una caminada llarga per el recorregut ben indicat. Hi han racons esplèndids i no hem vaig cansar mai de mirar i mirar. Només un petit entrebanc, molt emprenyador; les mosques. N’hi han a centenars, milers. Cal comprar un barret amb xarxa per tapar la cara, i assumpte resolt.

Des de l’any 1985 Uluru és propietat dels aborígens que hi viuen, els Pitjantjatjara i els Yankunyjatjara. 

Uluru és en la pantalla del meu Mac …. 

Avui o ahir, a Santa Cruz de Tenerife. La dona de 35 anys va ser assassinada a ganivetades pel seu company, davant els seus fillets com a testimonis.
Un crim horrible ! I les víctimes d’aquesta violència, dones, continúen sumant en aquestes estadístiques fredes i esgarrifoses.

Novament la denúncia. Fins quan ? Ja no faig menció de ‘presumpte’ autor, perque en obrir les portes de l’ascensor, va ser detingut. Ja no cal utilitzar aquest lèxic de dret, judicial o com es vulgui dir. 

La meva tristor, inconsolable, i les meves condolències a la família de la dona assassinada sense més. Una violència masclista incomprensible.

La flor violàcia i solitària de l’espígol en un racó del Montseny. 

En aquest recull de fotografíes he escollit una vista del nostre país, des de Sant Boi de Lluçanès. M’agrada. Respiro aires de llibertat.
Un 19 de desembre de 2008 vaig escriure un apunt ‘La teranyina silenciosa’. Avui, cinc anys després, crec en la immediata mort de l’aranya, malgrat els insectes que entren en aquesta teranyina són cada vegada més violents. Però la seva estratègia comet errors, bastants, molts diria jo. Volen empastifar-ho tot, la seva merda ben remenada i que faci molta pudor.

Estem ara vivint una situació absolutament fantasmal, i no per això sorprenent. Tothom sabíem que sota les catifes de bona part del nostre país, hi havia molta merda, molta, delictiva, d’altra no tant, i de baix nivell. Polítics que de manera ignomiosa, i també funcionaris, i empreses, i poders, i veïns, i administracions, i multinacionals, oprimeixen a la gent corrent, els que volen viure amb més llibertat i oferir un futur millor als seus fills i néts. Han estat exercint, i encara ara, una política clientelista. 

No tothom és igual, no, no, però aquesta corrupció fa mal, molt i empastifa a tothom.
Antes partia que doblà una ministra del govern socialista del reino de espanya ho va dir; Antes romperá Catalunya que España, ho va dir José Maria Aznar.

Ens arromanguem i fem neteja general ?  Els partit polítics, el seu aparell seràn capaços de dir la veritat i marxar del poder perque noves cares facin bé la feina ? Denunciaran amb proves els funcionaris, empreses i polítics davant la justícia de casos greus de corrupció i que no ho van fer quan calia? Seran valents i valentes per enfrontar-se a les màfies, i als padrinos? Esperem un cop de timó valent, concís, clar, ja!

Paraules del jutge Santiago Vidal, no són d’ell, simplement llegeix una sentència, i que tots, tots, no hem d’oblidar:

TRIBUNAL INTERNACIONAL DE JUSTÍCIA – 22 de juliol de 2010.

No existeix en dret internacional cap norma que prohibeixi les declaracions democràtiques d’independència. I no existeix cap norma que prohibeixi a la ciutadania, quan existeix contradicció entre la legalitat constitucional i la voluntat democràticament expressada, fer prevaldre aquesta segona. 

I mentre vaig mirant les fotografíes d’aquest racó del nostre país, El Lluçanès, preciós, clar, bell i que s’estén arreu. Hem de renunciar a ser independents ?

Jo vull marxar de l’estat espanyol, però emigrar a un altre país, no, vull viure lliure i independent en el meu país. I vosaltres ?

Bròquil is OVER ! 

En aquest recull també hi han fotografíes de llocs especials, que estimo molt. I aquesta caseta, gîte, és un d’ells. Oô nom estrany per un poblet dels Pirineus, situat a 9 kms de Banheres de Luishon, fent camí al Peyresourde.
La Florence i en Jean-Bernard m’han dit que La Carrère, nom de la gîte, ni es veu. La neu l’ha fet desaparèixer. 
Oô per sempre més ha estat un lloc important, necessari, i per circumstàncies que ens fueteja la vida, no he anat més des de fa tres, quatre anys ? Ja no tinc cotxe i arribar-hi no és fàcil. Alsina Graells fins a Bossost i esperar que et vinguin a cercar. Encara hi ha una altra possibilitat de viatjar-hi, en tren. He d’anar fins a Tolosa i allà agafar el tren fins a Banheres de Luishon. Moltíssimes hores, més d’un día diria jo. Més temps que volar a Hà Nôi !!

Els díes, setmanes, mesos passats en aquesta gîte …. És el lloc de lectura i de les passejades. La Val d’Astau. Oô no té més de 100 habitants. Florence, Jean-Bernard, Pierre, Manon i ara la petita Valmy són allà. Marie m’espera per poder petar la xerrada i el seu cosí ens acompanyarà amb la seva música del seu petit acordió. I parlarem de’n Hilaire, de com era de difícil la vida als anys 40, com obria les portes a refugiats de la guerra civil, com pujava fins dalt les valls per portar el menjar als pastors, com rentava la roba a les fredes aigües del riu ……

Ep, que m’ho he passat molt i molt bé a Oô, m’he divertit molt, és un lloc idíl.lic, tranquil i aquestes enyorances són també alegríes. I està més que clar que hi tornaré. 

De recull de fotografies d’aquesta part dels Pirineus en tinc un munt ……. 

Avui és el dia del Tê’t, Any Nou, a Viêt Nam. Any de la Serp. Persones enigmàtiques, solitàries, sàvies, pacifistes, els agrada la música, diplomàtics, independents, es reinventen diverses vegades al llarg de la seva vida, intel.ligents, explosius, millor no molestar quan estan estressats.
L’Any de la Serp per a països com la Xina o el Japó, no han estat gaire favorables, i creuen fermament que enguany tampoc serà un bon any, especialment el mes de maig preveuen enfrontaments i caos. Hi han exemples: 1929-La Gran Depreseió-1941-Pearl Harbour-1989-Thiananmen.
En canvi Viêt Nam sí que creu en un any pròsper i en pau. Viêt Nam té una relació molt especial amb la serp. Aquest animal viu bé en aquest país . Té aigua, bosc, camps d’arròs. Forma part del país, ja que és necessària per el medi ambient i conservació de la terra. Neteja els camps de males herbes i rates. Aprofiten la seva pell, i la seva carn. I del verí i la vesícula biliar en fan medicines.
Personatges famosos nascuts en l’any de la serp: Virginia Woolf, Audrey Hepburn, Bob Dylan, Brad Pitt, Greta Garbo, Robert Mitchum.

Avui les famílies a Viêt Nam tots són a casa i enguany per primera vegada és festa durant set díes. Totes les activitats laborals i comercials estàn aturades, les escoles tancades. Com no estan habituats, el comerç, les empreses, les agències de viatges, per exemple, deixen mòbils per contactar, per alguna urgència. Molta gent no entén el per què de tants díes de festa. Tres han estat sempre els díes que han deixat de treballar per celebrar el Tê’t plegats i viure les tradicions que mai s’han perdut al llarg dels secles.
Dubto que aquesta aturada de set díes la repeteixin. A la xarxa es poden trobar molts videos de festivals  per acomiadar el drac i donar la benvinguda a la serp, abans del dia 10 de febrer. Avui, i els propers tres díes, la festa és estrictament familiar i tothom es queda a casa. Però enguany les celebracions al carrer continuaran uns díes més. Actuacions musicals, molta música, focs artificals, parades als carrers. L’any de la Serp és l’any de la música. Potser aquest ha estat el motiu d’una aturada més que llarga …..

Tots els videos que he trobat són de llarga durada i per aquest motiu he optat per una cançó Hello Viêt Nam, escrita per Marc Lavoine l’any 2006, molt ben interpretada, per Pham Quynh Anh, nascuda a Bèlgica, de pares vietnamites refugiats i que mai havia viatjat al país d’origen dels seus avantpassats. Una música nostàlgica.

Mentre escolto aquesta cançó, penso amb els amics, penso en aquest país, i penso que a la tardor seré allà, passejant a la vora del Hoam Kiem, segurament menjant un gelat a Fanny o bebent una cervesa en un Bia Hoi o potser a casa de Thuy.

Feliç Any Nou – Chuc Mung Nam Moi Quy Ty 2013.

 

2 de febrer, una dona ha estat assassinada a ganivetades per el seu ex-marit a Artà. L’home s’ha intentat suicidar i està en estat greu a l’hospital.

6 de febrer: Un home mata a trets  la seva ex parella sentimental al carrer, davant un supermercat. La dona havia denunciat l’home fa poc d’un mes. El jutge va aixecar l’ordre d’al.lunyament tot just el dia d’ahir. Ciudad Real. Posteriorment es va suicidar disparant-se un tret al cap. Era policia municipal. 

El meu sincer condol i la meva tristor, molta. Aquesta violència absurda, cruel, no s’atura. I la denúncia tampoc. I la ràbia que porto a dins quan llegeixo aquest tipus de notícia. Violència individual, dia a dia.

Unes flors exposades en una Fira on conflueixen moltíssima gent d’arreu. Dia de La Candelera. Començar a plantar, a donar vida. 

He copiat el títol del Mail Obert d’avui de’n Xavier Montanyà, perque és important, molt.
Un article que tothom hauria de llegir. Un article que hauria de ser reenviat a desenes, centenars, milers de persones. Jo només he fet un copiar i enganxar dels titulars.
És la perversió del poder, l’estat total de corrupció agafadet de les mans d’un estat al.lunyat dels pous de petroli, Holanda, els governs corruptes de Nigèria, i d’una companyia, una empresa, Shell, on uns pocs guanyen veritables fortunes de diners i poder, matant, assassinant, la natura, els homes, dones i nens, els animals, la terra i la resta, la gran majoria fa el que pot per sobreviure enmig del foc, el petroli, la contaminació, la mort de la terra.
Els podem anomenar criminals ? O també és politicament incorrecte ?

Els articles de’n Xavier Montanyà sempre són colpidors i arriben dins mateix del cor i de l’ànima. No té pels a la llengua ni li tremolen els dits ni la ment quan ha de denunciar en els seus Mail Oberts.

Fotografia: Un infant ‘cuinant’ amb la calor del foc del petroli sense control per les terres dels nigerians. La mort de la natura i del poble és una evidència.

El poder de les petrolieres passar per sobre de l’acció total de la justícia

Recordo un cablegrama publicat per WikiLeaks que reflectia la prepotència dels executius de Shell: ‘Estem tan ben infiltrats en el govern nigerià, i des de fa tant de temps, que ja se n’han oblidat’

 

Tê’t Nguyen Dan (el primer matí del primer dia), la festa més important de l’any a Viêt Nam. Aquesta paraula, Tê’t, podríem dir que podría significar el nostre Any Nou, passant per Nadal, la festa d’aniversari, el dia dels difunts. Aquest Any Nou Lunar té el seu origen a Xina, i Viêt Nam se la va fer pròpia adaptant els rituals i la festa a la seva cultura. És la seva manera per celebrar la unió entre l’ésser humà i la natura, els vius i els morts, la cultura, les relacions humanes. Regals, desitjos de felicitat i fortuna, esperances, passar pàgina, tota una celebració familiar entre uns rituals i unes menges ben especials. Enguany el Tê’t és el 10 de febrer. Any de la serp.
El dia es determina per el calendari lunar i fent uns comptes aproximats, resulten 355 díes en un any. Normalment sempre coincideix entre els mesos de gener i febrer del nostre calendari.

Els deus de la cuina ja hauran arribat a totes les cases. Arriben sempre vuit díes abans per veure com ha anat l’any, si tot s’ha fet bé, i es troben amb un altar ple de menjar que s’han d’emportar per els ancestres de la família, que esperen, els feran un bon informe per poder començar bé l’any.  Aquesta setmana s’anomena Tet Nien (la fí d’un any). Els infants tenen vacances a escola i la gent no treballa. Tothom fa festa. Els camps de conreu estan nets de les males herbes i l’incens es crema juntament amb una safata ben plena de flors i fruita i demostrar així el seu respecte envers els seus ancestres.

Mentre, els carrers de les ciutats i pobles són plens d’arbres amb flors d’albercoc o préssec, esperant compradors. També pots trobar kumquats i tarongers. És una veritable parafernàlia de colors, olors i moviment de persones. Nhat Tan és un poblet no gaire lluny de Hà Nôi a l’altra llera del riu Roig on tot és ple de plantacions d’arbres de presseguers, Hoa Dao majoritàriament, intentant que la flor sigui la més vermella possible. Hi ha gent, però, que la prefereixen més rosada. Els horticultors de Nhat Tan són veritables mestres en aconseguir els arbres més bonics. Saben que han d’oferir una bona mercaderia als compradors que són molt exigents. L’arbre ha de viure dins a casa com a mínim de vuit a quinze díes.

Hoa Dao, el presseguer en flor, és un arbre molt decoratiu i és utilitzat per fer fora tots els mal esperits. El Kumquat ha de tenir com més fruits millor. El fruit són els avis, les flors els pares, les fulles verdes els infants.

El color vermell de la flor del presseguer o albercoquer té un significat important per els vietnamites. Creuen que aquest color és el de la felicitat, i tots els desitjos són escrits en unes cartolines i penjades als arbres. Els convidats, familiars, se’ls convida a menjar síndria, una fruita vermella. És el color de la sang, del foc i del sol, és a dir, el color de la vida.

Els carrers s’omplen també de flors, especialment narcisos i crisantems. Nhung ja ha anat a Nhat Tan i ha tornat a casa amb unes branques plenes de flors vermelles de presseguer i un kumquat. També ha comprat les síndries per oferir-ne un tall als convidats i a la família. Serà una setmana frenètica per tenir-ho tot a punt.

Fotografia: Nha Tan. Horticulturs cuidant els arbres.

Fotografíes arxiu: Escollint un Kumquat. 
                           Tot és a punt a casa.
          

 

Avui és La Candelera i sembla que riu, és a dir, l’hivern és viu, però tenim la primavera a tocar. Les mimoses del passatge ja han florit i ens regalen color i olors. La merla ja aterra sovint i s’amaga darrera de l’arbre del pati de veïns i ens regala un concert extraordinari. Tot comença a obrir-se a la vida, poc a poc. El dia és més llarg i a les sis de la tarda no és negra nit.

Com és costum, treuré el pessebre i el guardaré dins la mateixa caixa de fa molts anys fins el proper Nadal (dia 13 de desembre-Santa Llúcia). I també ja començo a celebrar el Nou Any vietnamita, el Tê’t. És el dia 10 de febrer. Vaig rebent notícies de Hà Nôi i els carrers són plens d’arbres i branques d’albercoquer i també de kumquats (tarongers).
Aquest és l’any de la ‘Serp’ …. persones tranquil.les, poc parladores però sàvies, compassives, i amb rauxa, que apareix de forma insospitada i pot fer tremolar la terra. 
Arxiu: Carrer de Hà Nôi. Pintura. Preparant el Tê’t.

I escolto W.A. Mozart. Una descoberta a You Tube: puc gaudir de la pel.lícula d’Ingmar Bergman ‘La Flauta Màgica’ de l’any 1975, en una boíssima versió, i ha estat el millor regal d’aquesta Candelera. No us la perdeu. És la millor versió que he vist d’aquesta òpera i no he trobat mai el DVD. Cinema, teatre, òpera. Ingmar Bergman va saber-ho fer. És una delícia i un regal. Ja la tinc arxivada dins ‘els meus favorits’ i la puc veure en pantalla gran. Us deixo un tastet ….. però abans llegeixo poesia:

Mozart

Enduts d’un ritme fàcil i profund,
també els nostres compassos voldríen, un a un,
volar i somriure.
També la nostra llei és una gràcia ardent,
ala d’un ordre en moviment,
ràpida, lliure ….
Potser la nostra vida sigui un mal instrument,
però és música, viure !
                                          Màrius Torres. 1941.