Chào ông Viêt Nam

I  de sobte te’l trobes davant teu. L’has vist tantes vegades en fotografíes, documentals, i aquell mes d’octubre de l’any 2007 era al davant. Els turistes s’han d’aixecar ben aviat pel matí. El bus passa abans de les 5 del matí. Tothom ben arreplagadet i esperar. Els xofers aviat munten una tauleta amb termos d’aigua bullint i anem prenent te. Fa fresqueta.

I comença a aparèixer el sol i la seva llum il.lumina aquest promontori rar, únic, majestuós, excepcional, de 350 m d’alçada, 2,5 kms de llarg i 9 kms de circumferència.

No, no és com l’has vist en postals. I aquest color vermell és de veritat. I tens un sentiment com si tú forméssis part d’aquest monolit. És molt especial. Somiant en una novel.la d’aventures, si alguna nau espacial arriba a la Terra i s’ha de trobar en algún lloc, estic segura que sense el GPS, poden dir-se: Ens trobem a la Terra, sobrevoleu i quan apareixi una roca molt vermella, solitària en mig del no res, doncs allà. 

És un monolit ben especial. Sembla llis com un paper, però no. Hi ha uns racons màgics i té unes formes molt irregulars. No és gens fatigós, ni mica, fer una caminada llarga per el recorregut ben indicat. Hi han racons esplèndids i no hem vaig cansar mai de mirar i mirar. Només un petit entrebanc, molt emprenyador; les mosques. N’hi han a centenars, milers. Cal comprar un barret amb xarxa per tapar la cara, i assumpte resolt.

Des de l’any 1985 Uluru és propietat dels aborígens que hi viuen, els Pitjantjatjara i els Yankunyjatjara. 

Uluru és en la pantalla del meu Mac ….