Espai de Dissidència

Ahir, mentre cercava materials audiovisuals sobre la Transició a l’arxiu de TVE, vaig topar-me amb un interessant reportatge de 1982 del mític programa Vivir cada día. Per a qui, afortunadament, no disposi de tanta perspectiva històrica com la de qui signa l’article, aquesta sèrie documental que arrenca de la dècada dels setanta, aleshores d’un format prou innovador, s’incrustava, càmera en mà, en un determinat col·lectiu o un espai concret i tractava de reflectir la quotidianitat de persones anònimes. Es tractava, en certa mesura, del reflex periodístic d’allò que els francesos, als seixanta, anomenaren cinéma-verité. I certament, revisitades les imatges no es pot negar una autenticitat històrica i antropològica que ha estat pervertida amb programes actuals de suposada realitat que inunden les pantalles. A diferència dels Gran Hermano  o Me cambio de família, només cal veure el rostre dels protagonistes efímers d’aquells documents fílmics per adonar-se que no hi ha més que la subtil manipulació dels muntadors i la veu en off. Que el poc glamour i l’escassedat d’artifici impregnaven d’una sinceritat eixuta, en què la precarietat era mostrada sense recances, en una societat que, majoritàriament, acceptava la pobresa o absència de perspectives amb una resignació religiosa.

Tanmateix, més enllà d’aquestes digressions al voltant de la dubtosa realitat filmada, aquell esdevenia un programa concret que evocava alguns d’aquells records que havia arxivat a la memòria. Aquell reportatge, titulat ¿Qué fue de Pueblanueva?, es dedicava a descriure els paisatges i persones de la Galícia de la costa on passava l’acció d’una dels serials televisius que havien causat més impacte a principis dels vuitanta. Los gozos y las sombras havia estat una adaptació per a la televisió de la trilogia novel·lística de l’escriptor Gonzalo Torrente Ballester (sí, el mateix que va defensar el segrest dels papers de Salamanca por derecho de conquista) sobre la Galícia rural de la dècada dels trenta. Amb una escenografia francament bona i un excel·lent elenc d’actors, s’explicava una història de relacions de poder, caciquisme, disputes polítiques, i el fatalisme lampedusià, del conflicte entre la vella noblesa i la nova burgesia, en què tot canviava per tal que tot continués igual que abans. I això, prèviament a la guerra, mantenia la significança que qualsevol mínim avenç seria esclafat per la més profunda reacció.

El Vivir cada día especial es recreava –amb una bona colla de paral·lelismes estètics– amb la Galícia de 1982 per destacar les continuïtats que la novel·la i el serial mantenia. I recorria a intervencions de multitud de persones, pescadors, pagesos, capellans, nobles empobrits, cacics, que ens remetien no al passat remot, sinó a una actualitat que semblava ancorada amb el temps. Confessions de desolació, veus que se sentien atrapades en el temps i en el lloc, absència de perspectives, fatalisme irlandès enfront el fatum, la tristesa o saudade, aquella mena de sentiment de difícil traducció i descripció, que enverinava, en certa mesura la voluntat.

Reconec que el visionat del programa activà la meva memòria. Dos anys abans, vaig visitar per segona vegada Galícia. Corria l’estiu de 1980 i aleshores, travessar la Península d’un cantó a l’altre semblava una aventura de paisatges atàviques, carreteres secundàries, motors reescalfats, desolació castellana i sol de justícia. La meva mare, poc abans de vendre la seva part de les terres a la seva germana, imagino, voldria acomiadar-se de casa seva, i del seu país. No ens enganyem, la mare, nascuda a mitjans de la dècada dels trenta en un disseminat rural de la Galícia interior, va marxar amb poc més de vint anys per instal·lar-se a Barcelona, i pràcticament nomé va tornar al poble per enterrar els pares. De fet, amb poc més d’un any, jo la vaig acompanyar per assistir al funeral del meu avi, després de més d’un dia de ració del Shanghai Express. A partir de diversos comentaris que feia, entenia que allò de la saudade o el sentit tràgic de la vida no anava amb ella. Preferia la llum i l’aire fresc de la ciutat, lluny de la vigilància de les autoritats divines i els atavismes humans. Tanmateix, en aquell segon viatge on sí que certament tenia prou consciència del paisatge físic i humà, vaig començar a comprendre els perquès d’aquell distanciament,

A partir de converses, observacions i recreacions, no era difícil endevinar l’atmosfera del poble com a asfixiant. Relacions caciquils, desigualtat, servilisme, alè de resignació, desigualtats, castes, baixa autoestima entre els de més avall, altiva i odiosa superioritat entre alguns altres, ancoratge en unes relacions feudals que em feien comprendre, de manera pràctica, aquell feudalisme dels llibres que costava de comprendre. Galícia té un paisatge màgic i estètic. Tanmateix, les bruixes existeixen. I no parlo dels éssers mítics, sinó d’aquell conjunt de relacions invisibles que encadenen els individus als espais infernals. Amb el pas dels anys, he entès molt bé què són els inferns. Es tracta de les inadmissibles desigualtats, les reals i les imaginades, les sòlides i les gasoses, les conegudes i les espúries. Recordo haver-me emprenyat més d’una vegada, quan m’adreçava algú i aquest, que devia veure en mi una mena de “señorito de ciutat” abaixaven els ulls i cercaven com una mena de servilisme incòmode. En uns dies en què vaig llegir a la premsa local com alguna gent dels pobles atacaven, encapçalats pels capellans, els tímids intents dels primers nudistes a les platges de A Corunha, recordo haver-me emprenyat més d’una vegada amb els comentaris de resignació, que contemplaven l’existència com a una crònica de renúncies, com a un aprenentatge de sotmetiment a una mena de destí inexorable. Suposo que, aleshores, aquestes actituds de submissió devien activar els meus gens àcrates.

Setze any després, hi vaig tornar. Corria el 1996, i amb uns amics i el meu Renault 5 vam decidir fer un d’aquells viatges mig hippiosos entre el nomadisme de Ginsberg, la crònica literària i la ruta gastronòmica. Amb pocs diners a les butxaques i moltes ganes de conèixer. Amb molta més mobilitat i una certa voluntat de conèixer coses noves. I tanmateix, aquell pòsit de descoratjament encara persistia. Potser amb una actitud més ressentida, encara que sense deixar aquell terrible alè de resignació, d’inferioritat apresa i tatuada a l’inconscient, que si més no semblava encara dominar l’àrea rural. I una actitud que contrastava, en canvi, amb una certa imatge de superioritat nobiliària en ciutats cultes i refinades com la nova capital, Santiago. Fou la darrera vegada en què vaig tornar a visitar la casa de la meva mare, ja definitivament abandonada i amb els primers símptomes de runa. Per un moment, també penso que podria haver-me encomanat aquesta sensació de fatalisme.

Al cap de dos estius, tornava a Galícia per darrera vegada. Aquest cop fou per motius acadèmics, en un congrés d’historiadors a la Universitat de Santiago. Aquest cop era jo qui vaig agafar el Shanghai Express per unes vies i un tren que no devia ser massa diferent del que havia agafat trenta anys abans. La diferència, potser, és que hi vaig trobar alguns, a la tornada, que havien fet el “Camino de Santiago”. Portava alguna ponència, i sobretot, acompanyava a unes amigues argentines que es van atrevir a parlar de memòria històrica. Recordo, aleshores, un estrany incident. Entremig de la xerrada de la meva amiga i historiadora Susana Mabel López, un senyor gran, amb aires de “señorito de ciutat” i tarannà de noble decandit, increpà la mesa. Més o menys venia a queixar-se que vingués gent de fora a remoure el passat. Que s’havien de callar. Que no hi havia res a dir. Tot plegat, i davant la cara d’estupefacció dels estrangers (entre els quals em trobava), hi havia públic que assentia.

Torno a la Pueblanueva del Vivir cada día i Torrente Ballester. Torno a mirar-me les imatges i els testimonis de 1982. Escolto, de nou, un comte que parla amb estimació sobre els seus criats, que apareixen amb gestos de submissió al reportatge. Que parla amb l’estimació semblant a la de la meva veïna quan acarona el gos. El passat no és el que era, encara que ens marca, si no hi posem voluntat per neutralitzar-lo. Entenc que el meu país no és el seu. I no parlo exclusivament des de l’estelada que tinc al balcó, sinó del país profund, el de les conviccions, expectatives i penaments, el del passat i el del present. És quan veig que entre Catalunya i determinades regions mentals espanyoles, hi ha tot un univers. Que som incompatibles. Que hi ha una confrontació no de llengües, ni de fets materials, sinó de cultures polítiques, d’imaginaris, d’autopercepcions, de fets espirituals. Només sé que el meu passaport imaginari estableix com a declaració bàsica la igualtat, el fons llibertari, la visió que m’allunya d’un país de resignacions i renúncies, la que ens vol empènyer al pou de la reacció, omplert gota a gota per una colla de nobles decandits, que voldrien fer de ciutadans lliures els seus estimats criats.

No he tornat a Galícia. Vaig poc per Espanya. El meu país va més enllà de les fronteres. El meu país es troba en el terreny de la voluntat.