Espai de Dissidència

Vaig participar, el passat dia 14 a Girona, en la manifestació dels treballadors públics contra les retallades. I he de reconèixer que vaig quedar sorprès. Allà on esperava un parell de centenar de persones, n’hi va haver més de dues mil. Bombers, agents rurals, mestres, infermeres, metgesses, administratius, conserges, periodistes aturats, professors de la universitat, veïns de l’escala, directors d’institut, amics, coneguts i saludats, i gent desconeguda. Tots allà, i ben emprenyats. No és gaire freqüent aplegar tanta gent un dimecres a la tarda. Per un moment vaig pensar en l’espectre de la vaga general, el vint-i-tresè aniversari de la qual se celebrava aquell mateix dia.
Ja saben els meus lectors que no sóc gaire aficionat a les excitacions col·lectives. Tanmateix, aquest vespre de tardor vaig quedar impressionat. En una ciutat com Girona, on tothom es coneix i es pot resseguir trajectòries de vides i famílies alienes, els assistents voluntaris i accidental van poder percebre una dimensió col·lectiva que semblava oblidada a les golfes de les rampoines.
Entre la sorpresa inicial, i la pirotècnia verbal final de la cloenda, el moment més decisiu, tanmateix, fou un que passà desapercebut per a la premsa fou al carrer Santa Clara, un dels eixos comercials més destacats de la ciutat.

El Carrer Santa Clara, on s’apleguen franquícies cares amb botigues de tota la vida, on alguns dels manifestants s’intercanviaven salutacions amb els seus amics botiguers de tota la vida, en un moment la gernació corejà la consigna “Per Nadal, cap regal!”. La referència a què la retallada salarial, ben dramàtica, que acumula una imparable pèrdua de poder adquisitiu des de fa dues dècades, glaçà el rostre d’una senyora a qui, des de fa molts anys, vinc comprant paraigües i regals diversos. La seva expressió esdevenia tot un poema de desolació. Un rostre desdibuixat, mirant resignadament per la finestra com els personatges desvalguts i solitaris dels quadres d’Edward Hopper. El crit, amenaça certa, de vaga de comprar, descarregà un llamp glaçat sobre els desconcertat comerciants de Santa Clara. Uns comerciants que ja fa temps que perceben les retallades salarials del sector públic i privat com un enemic molt més violent que si algú esmicolés els vidres dels aparadors, com si un exèrcit neoliberal calés foc als seus negocis.
Els darrers anys, els opinarques professionals han tractat de posar el sector privat, els petits i mitjans empresaris, contra els treballadors públics. Tanmateix, potser fins avui no es paraven a pensar que són els seus clients, amics i familiars. I que tots plegats estem encadenats els uns als altres. Si algú cau al mar, la resta serem arrossegats fins al fons de l’oceà. Els interessos dels uns són els interessos dels altres. I malauradament tots ens anem preparant per la tragèdia d’una vaga de comprar. Com la que assolà l’Alemanya de Weimar. Fins que treballadors públics, botiguers, i ciutadans porucs van decidir de pactar amb el diable.
Els propers mesos sentirem sovint que la culpa del món mundial, qui sap, fins i tot, de l’assassinat de Kennedy, és dels funcionaris. Que la desregulació laboral, que l’empobriment dels treballadors, que l’acomiadament lliure són condicions necessàries per no sé ben bé què. Tanmateix, una revolució silenciosa s’està gestant. Ho he vist en els rostres irats de gent normal, treballadora, culta, tolerant i amistosa.