Ningú no en dubta que la situació política hispànica s’ha posat interessant. Massa interessant… Que Bárcenas hagi confessat finalment els detalls que confirmen el PP com a un entramat político-empresarial corrupte de connivència entre el poder econòmic i l’alta administració de l’estat era un secret a veus. Que la revelació d’aquests fets dibuixen un panorama nou, hauria de ser una conseqüència natural. Que la concatenació de crisis (econòmica, política, nacional) marca una fi de cicle i l’inici d’un nou període, també. Tanmateix, en aquesta etapa de volatilitat política, sorgeixen elements pertorbadors.
Alguns, des del camp ideològic de l’esquerra, des del desig d’una ruptura nacional respecte a un antic imperi decadent i obsolet, podríem sentir la temptació de l’optimisme. Malgrat això, les forces tel.lúriques messetàries ens empenyen a la prudència. Des de la caverna hispànica -i aquí no distingeixo entre esquerra i dreta-, comporten un perill real, autèntic, d’involució a tots els nivells. Personatges com Aznar, Aguirre, Ibarra o Rosa Díez esperen resultar ser els principals beneficiaris d’aquests temps que s’obren. Manta vegades he comparat Espanya amb Turquia o Rússia, societats europees perifèriques d’escassa o nul.la tradició democràtica, i culte a la violència. I, certament, em fa una certa por un horitzó turc. Al cap i a la fi, entre els dirigents populars hi ha tants admiradors de Franco, com de Pinochet o Erdogan. I massa temptacions regeneracionistes en el sentit del “cirurgià de ferro” que les elits intel.lectuals hispàniques reclamaven immediatament després del desastre de 1898.
En aquestes circumstàncies, l’única solució a la tragèdia anunciada és la ruptura nacional. L’acceleració del procés independentista, la pau separada, la fugida endavant. Per això, quan sento la presidenta del Parlament suggerir la consulta “a les calendes gregues” veig covardia, estupidesa, i el pitjor de tot: la consideració del procés sobiranista com a la cortina de fum que faci guanyar temps en aquest despropòsit d’involució neoliberal en què incorre bona part d’una Convergència que, fa molts anys, resultava molt més plural ideològicament. Sovint em fa l’efecte que aquest deixar córrer el rellotge és una fórmula per acabar de privatitzar el poc que queda d’allò públic al nostre país, la “temptació andorrana de les elits de Pedralbes.
Ara per ara, l’oportunitat és única. “Voler fer les coses bé, és una excusa poc decent, que resta credibilitat com a país. Si el Parlament no va trigar més que unes poques setmanes per redactar i publicar unes nocives “lleis òmnibus”, què impedeix redactar una llei de consultes que, a tot estirar, requereix tres o quatre capítols i, a tot estirar, una vintena d’articles?
El temps corre en contra nostra. Ja cal que ens afanyem.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!