Després d’uns dies de vacances, allunyat per més de tres mil quilòmetres de distància i dos fusos horaris, aterro en un país que traspua una sensació de revolta espontània, a la vora de l’oberta insubmissió, i aclaparat per un aclaparador sentiment de desesperança i indignació. Col·lapse circulatori, fallida ferroviària, apagada monumental… El que hauria de representar una bona notícia, la reculada de la inflació, el que fa és evidenciar que l’escalada del preu de les hipoteques ha retirat metàl·lic de la circulació, i fa que el fantasma d’una crisi financera plani sobre el país. La cirereta del pastís ha estat el primer aniversari de la promulgació al BOE de l’Estatut, amb un Saura que s’obstina a negar la llei de la gravetat.
Les plantades d’allò que anomenen societat civil -i que continua essent el Foment del Treball i el Club de Polo-, l’ofensiva dels mitjans de comunicació a l’hora de denunciar els dèficits d’inversió com a responsables d’aquest cul de sac on la nostra classe política ens ha confinat, les espontànies actuacions de ciutadans emprenyats podria fer-nos pensar en moltes coses. Tanmateix, la meva experiència d’historiador m’obliga a ser rigorós i a no deixar-me impressionar per grans gestos ni declaracions. No sempre les coses són les que aparenten ésser
Primer de tot. Les protestes del que anomenen "societat civil", acompanyada amb el soroll mediàtic. El col·lapse de les infrastructures i les vies de comunicació no és nou. Potser, el milió i mig aparegut per sorpresa han contribuït a agreujar les coses. Els vuitanta havien estat uns anys on els trens no funcionaven, el transport públic tampoc, els peatges esdevenien una sagnia que tampoc solventaven els problemes de trànsit, i sovintejaven les apagades. Aleshores, ningú sortia a denunciar res. Per tant, que els empresaris de Foment surtin amb la pancarta pot implicar que hi hagi interesos econòmics ocults per part d’una classe social que, històricament, s’ha caracteritzat per trair el país. Pot ser una maniobra per expressar el seu malestar per tal com va anar l’OPA de Gas Natural? Pot ser un intent de pressionar per tal de poder entrar en el joc de les privatitzacions fraudulentes -a la soviètica- que fa l’estat espanyol respecte a aeroports i RENFE? Cal no fiar-se de les aparences. Les protestes, en aquest punt semblen dirigides. I les privatitzacions, a banda de ser un robatori, acaben per degradar els serveis. No importa que gestionin espanyols, catalans o estonis. Sol ser un robatori organitzat. La millor manera de combinar justícia social amb eficàcia és la col·lectivització de les empreses de serveis públics amb una gestió compartida entre treballadors i usuaris.
Segon. De vegades, aquestes maniobres ocultes, poden generar processos indesitjats. Sembla que estimulin a la ciutadania a la insubmissió. I potser ho acaben fent en un procés descontrolat i interessant. La major part de les revolucions van començar així, per una errada de càlcul. I de fet, si hi ha aquest estat d’indignació generalitzat és perquè hi ha una base real, que va molt més enllà que les molèsties quotidianes que permetien el conformisme amb els vuitanta, i l’acció indignada en l’actualitat. Jo crec que la combinació de factors enumerada a l’entrada, manenen una correlació forta. Els dèficits expressats estan estretament relacionats amb la gran decepció de l’estatut. Jo sóc dels primers que contemplava -com crec que passava amb la majoria de la ciutadania- amb escepticisme. Tanmateix, sempre hi ha aquest bri d’esperança que les coses avancin una mica. La gran, terrible reacció (contempleu aquí totes les acepcions del terme) de l’imperi hispànic ha generat un profund ressentiment personal amb l’estat. Catalunya i Espanya estan distanciades. I el fantasma del greuge comparatiu està servit. És una situació amb uns certs paral·lelismes a la que va produir la revolta dels tramvies de 1951. Una acció espontània, fomentada en el malestar, sense lideratges, encara que amb accions contundents i una clara voluntat de desafiar l’ordre.
Aquests dies a la blogosfera s’està parlant de fer una vaga general. Concretament n’he sentit a parlar del dia 12 de setembre. Ningú espera que cap partit polític ni cap sindicat hi doni suport -té la seva lògica tenint en compte que ambdues institucions -tret de les que no toquen poder, i d’alguns sindicats que no són ni l’UGT/PSOE ni CCOO- exercirien el seu paper de convocatòria formal i lideratge. Això és precisament el que faria nosa. Qualsevol acció requereix de tres coses, una certa espontaneïtat, una certa organització, i finalment – i en certa mesura, el més important – un conjunt de revindicacions concretes que no tenen per què ser la base de la mobilització, encara que sí han de servir per aplegar i canalitzar el malestar. La gent no es mobilitza per grans principis, sinó que requereix de la concreció per fer-ho. A continuació faig les meves propostes;
1r. Supressió immediata dels peatges. Si som espanyols, cal assegurar per a tots els mateixos drets i les mateixes obligacions econòmiques. Prou discriminacions.
2n. Concert econòmic. Atesa la impossibilitat de confiar en les promeses de qualsevol sigui l’inquil·lí de la Moncloa sobre inversions sempre ajornades a les calendes gregues, cal que la nostra nació sigui qui administri els diners.
3r. Fixació i control del preu de la vivenda.
4t. Salari mínim de 1.200 euros
5è. Jornada de 35 hores
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No crec que el ressò mediàtic tingui a veure amb la convocatòria d’una vaga general revolucionària com la que proposes. Suposo que l’encertes més a l’anomenar les privatitzacions fraudulentes, cap a les que està caminant Renfe i els Aeroports, com ja ho va ser Endesa. La reivindicació hauria de ser l’estatalització dels serveis públics, contra el Neoliberalisme.
Salut! I bones vacances!
Xavi, nosaltres també hem tornat després de 20 dies sense notícies d’Espanya, hem dormit fins el dia següent i el primer que hem fet és anar a comprar pa per a menjar-nos un parell d’ous ferrats. A taula ja, el resum de les notícies que esmentes i allò de la culpa del PP, de CiU, del tripartit, de la ministra. Ens miren i tots dos comencen a riure alhora. Botó vermell i a "mojar"; el so de la cafetera és millor que el de la classe política. Feia temps que no ens menjaven entre tots dos una barra de pa d’una tacada i deixaven els plats tan lluents.