Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Nota: Aricle publicat avui al suplement educatiu L’Aula del Diari de Girona;
Normal
0
21
false
false
false
ES
X-NONE
X-NONE
MicrosoftInternetExplorer4
<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Cambria Math”;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:1;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:0 0 0 0 0 0;}
@font-face
{font-family:Calibri;
panose-1:2 15 5 2 2 2 4 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1073750139 0 0 159 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoPapDefault
{mso-style-type:export-only;
margin-bottom:10.0pt;
line-height:115%;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>
/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:10.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-theme-font:minor-fareast;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;}
A l’hora de presentar la nova
Llei d’Educació de Catalunya, el conseller Maragall ja va advertir, i ho
reitera sempre que té ocasió, que el seu projecte legislatiu obrirà moltes
portes al sistema educatiu. El seu missatge ve a expressar que la nova LEC
permetrà noves fórmules de gestió i organització del sistema educatiu del país,
fins ara no permeses pel que considera les “rigideses” del sistema públic.
Portes obertes és la idea força, doncs, que inspira la radical transformació
que pretén el conseller, els seus assessors, i els grups de pressió (i amistats
perilloses) que el saluden, acompanyen i aplaudeixen. El problema d’aquesta
imatge, la porta oberta, síntesi d’aquesta filosofia, és que no som Finlàndia.
A diferència del que succeeix en un país on la delinqüència i la corrupció és
residual, si deixem la porta oberta de casa nostra, no trigarem gaire a veure
com entren intrusos amb un sac a l’esquena. Potser és per això que tant sectors
empresarials, molts d’ells amb vincles a determinats mitjans de comunicació i
amb tertulians mediàtics en nòmina estiguin tan entusiasmats amb aquesta idea
de deixar les portes obertes d’escoles i instituts. Molts hi tenen molt a
guanyar, carretades de diners i oportunitats de negoci, a costa, és clar, del
patrimoni públic.
Normal
0
21
false
false
false
ES
X-NONE
X-NONE
MicrosoftInternetExplorer4
<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Cambria Math”;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:1;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:0 0 0 0 0 0;}
@font-face
{font-family:Calibri;
panose-1:2 15 5 2 2 2 4 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1073750139 0 0 159 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoPapDefault
{mso-style-type:export-only;
margin-bottom:10.0pt;
line-height:115%;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>
/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:10.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-theme-font:minor-fareast;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;}
L’escola no és el primer àmbit on
aquesta mena de bandes organitzades aprofiten el moment en què desapareixen les
barreres. La filosofia de portes obertes, una idea que a tothom pot semblar bé,
oculta allò que no és cap secret: la privatització, ja sigui pel portal
principal, com a partir del que es desprèn del llarg i farragós artiulat de la
LEC, per la del darrere.
La societat catalana ha d’ésser
ben conscient del molt que s’hi juga amb aquesta llei. Imposa, com bona part
dels seus impulsors reconeixen, un canvi de paradigma educatiu. De l’escola
pública, democràtica, fonamentada en els valors de la participació, la cohesió
social o la coeducació de classes i sexes es pretén passar a un model
empresarial, jeràrquic, de transparència limitada, productivista i permissiu
amb la segregació, fins i tot la de gènere. D’una filosofia de ciutadania,
passem a una altra calcada dels manuals del “marketing” i “management”, que
paradoxalment, ha entrat en fallida. Quines conseqüències pot tenir l’èxit
d’aquest projecte privatitzador? No l’eficiència que auguren els seus
defensors, com s’ha vist allà on s’ha implantat (mireu sinó Anglaterra, Xile,
Argentina,…), sinó la deconstrucció de l’escola pública, planter de ciutadania,
base d’una societat cohesionada i democràtica, dels vells valors republicans,
reemplaçats pels de les escoles de negocis. D’una societat fràgil com l’actual,
podem passar a un model atomitzat, amb diversos apartheids invisibles.
Major autonomia? Quan mirem el
redactat veiem que es pretén destruir l’autonomia a l’aula i l’escola que de
sempre ha caracteritzat el sistema, substituïda per l’acatament d’”idearis”
propis de l’escola privada i que ara també, disfressat de projecte educatiu, es
podrien implantar a la pública. L’acepció d’autonomia perseguida pel Conseller,
en realitat vol dir demanar als directors que s’espabilin sols, que els
recursos que els corresponen no els donarà l’administració, sinó que els hauran
de pidolar a empreses o famílies.
Corresponsabilitat amb els
ajuntaments? Si prenem com a referència el que ha passat amb el 0-3, on sovint
alguns municipis han recorregut a ETTs per contractar educadores d’infantil,
interpretem que el govern del país pretén negligir les seves responsabilitats.
La municipalització, a bastament experimentada, comporta sovint un increment de
la intermediació, clientelisme polític o vulerabilitat davant les elits locals.
Tot plegat, des d’una fragilitat financera que la fa incapaç d’assumir una responsabilitat
d’aquest abast.
Promoció docent? El model que
general la LEC no contribueix a reclutar per a la docència el professorat amb
major formació o aptituds. Ans al contrari, el perfil de professorat que busca
la llei és la del fidel aplicador de les instruccions superiors, fiscalitzat en
la seva tasca per una allau de proves diagnòsiques no sempre útils.
Precisament, aquesta radical transformació en la cultura docent pot acoseguir
l’efecte contrari al que afirma perseguir el conseller. Que els més brillants
busquin una altra feina, perquè la seva tasca, perduda tota autonomia personal
i la passió del treball en equip, reconvertit en un empleat submís, faci perdre
atractiu a la professió.
La LEC, apareix, a més, en un
moment sensible. Ara que els inversors contemplen com ja no poden confiar en la
borsa ni en el totxo, la penetració en un àmbit fins ara vedat, amb
fantàstiques possibilitats de negoci, les portes obertes representen imponents
beneficis (això explica l’incondicional enaltiment de la llei entre determinats
mitjans portaveu de destacats grups empresarials). Beneficis, com tot, a costa
del que és el fonament, no només del benestar del país, sinó del que representa
el viver d’una ciutadania democràtica. El 13 de novembre podem decidir quina mena
de futur volem. Famílies, mestres, i sobretot el nostres estudiants ens hi
juguem molt.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Una bona mostra de tot plegat és la inexistència del debat als mitjans de comunicació de masses.
Recomano a tothom visitar la web http://www.lleieducacio.cat/ i, concretament, l’absurd apartat “El Conseller respon” (http://www.lleieducacio.cat/page.php?id=19) en el que està ben callat i evita així tota mena de debat.