Octubre de 1982. Faltaven setmanes per fer disset anys. Primera setmana del tercer de BUP nocturn. Se’ns presenta el profe de llengua i literatura castellana i francès. Un noi andalús, homosexual i amb fila de Freddy Mercury, i porta un toca-discos a sota el braç, amb un feix de fotocòpies. Primera classe. Silenci. Sona la cinquena pista de l’LP. Entrada d’harmònica. Sento una cançó que potser havia escoltat per la ràdio. Ens reparteix uns fulls, on hi ha la lletra original amb una traducció, seva, en la llengua de Góngora. Tornem a sentir i llegir, en una època en què ningú no entenia les lletres de les cançons.
Sento una gran impressió que revisc avui, gairebé trenta anys després. Evoco aquell vespre de tardor quan els professors podien fer el que els venia de gust, i que es guanyaven l’autoritat a còpia de fer el que els venia de gust tot prescindint dels programes. Quan els alumnes apreníem en base a aquelles genials improvisacions.
Quan hom té gairebé disset anys, malgrat la cara de pòquer que poguem brandar, tots som fàcilment impressionables. I la història d’aquell noi poc més gran que nosaltres que veu en el riu la metàfora de l’esperança que la vida ens asseca. Quan sentim els errors a què ens indueix el destí. Quan plorem pel desconhort d’una existència de somnis modestos i estrets marges…
Certament, la memòria és selectiva. Tanmateix en Pepe, que en el poc temps que s’estigué a l’institut ens feu llegir Kafka, Balzac i Joyce (en contra del programa que pretenia ajustar-se a la literatura espanyola), ens va donar extraordinàries lliçons de com funcionava la llengua, com a vehicle pràctic, retòric i metafísic. Ens va oferir algunes cançons més, a fi d’ajudar-nos a desentrellar com funciona un text, des de l’òptica poètica, creativa i recreativa. I de fet, ens va impulsar a veure com una cançó, un poema, una evocació, podia colpir-nos fins al moll de l’ànima.
The River explicava la història d’un perdedor, com èrem nosaltres, carn de barri obrer que desafiàvem el destí robant hores a l’estudi. Un noi que troba brins d’efímera felicitat a la vora del riu. Un noi a qui la sort li resulta esquiva. A qui l’existència l’empeny cap a la tristesa generalitzada, la pèrdua de la il·lusió, la fatalitat quotidiana, i que tanmateix evoca des de la perplexitat, aquell breu paradís perdut, en les aigües d’un riu ja eixut.
Ara que en Bruce torna per aquí, potser convé evocar la figura d’aquell professor que es va atrevir a desafiar el sistema educatiu per il·luminar-nos amb el foc de la poesia… i la música.
We’d go down to the river
And into the river wed dive
Oh down to the river
we’d ride