Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
D’un temps ençà, allò que podríem anomenar la meva activitat pública s’ha multiplicat. Això implica xerrades (com a receptor o emissor), concentracions, manifestacions, trobades polítiques, cadenes humanes, conferències, manifestos o qualsevol altre dels esdeveniments que puguin ésser catalogats en aquest sentit. No uns penséssiu pas que això es pugui deure a mèrits particulars. Sempre he estat un corredor de fons i tampoc no estic particularment inspirat en aquests darrers anys. Personalment, no m’he bellugat massa d’allà on era. És, en tot cas el país que pren la iniciativa.
I quan parlem de país, és obvi que cal parlar de la doble fenomenologia, dels dos vectors que estiren la ciutadania en unes direccions relativament semblants: la de la idea de construir un estat independent, i el que comporta una reformulació social, un nou paradigma que ultrapassi la paràlisi i la involució que experimentem per terra, mar i aire. En altres paraules, m’he vist (feliçment) embolicat en la construcció d’un nou règim i un nou estat.
Això, més enllà de la seva significança estrictament política o cívica, també implica un seguit de consideracions íntimes. De cop i volta, em veig immers en el protagonisme de la meva generació, d’una responsabilitat, que, com totes les que impliquen moments històrics decisius, espanta. I molt. No tinc, ni tenim gaire clar, si restarem a l’alçada de les circumstàncies. Si, fins i tot, les circumstàncies ens respectaran mínimament. Que podem aconseguir un gran fracàs o un gran èxit. Que podem afegir-nos a la corrua de generacions fallides que, amb una estoica determinació, s’han estavellat contra la paret de la història, o bé podem formar part d’allò que la mitologia ens podria oferir la condició de pares fundadors. Com que no sóc excessivament optimista ni pessimista, sinó tot el contrari, m’avinc a pensar que pot resultar un entremig. Al cap i a la fi, cap fracàs és irreversible ni cap èxit, definitiu. Tanmateix, som nosaltres, els qui, tot citant García Oliver, els qui no tenim nom, els responsables d’aquest instant transcendents.
És cert. Alguns dels informes que especulen sobre probables escenaris de futur tenen la meva signatura (i no precisament els del selecte club del CATN). Tanmateix, i més enllà de les grans paraules o dels grans processos històrics, els qui a les nostres vides, ens hem d’enfrontar a reptes seriosos i difícils. Que ens caldrà mantenir alhora el cor calent i el cap fred. Que, potser ens haurem d’abocar a la idea d’ésser valent (cosa que, en el meu cas, poc avesat a heroïcitats, més aviat m’espanta), que haurem de donar la cara, a risc que ens la puguin trencar, que haurem de mantenir-nos ferms quan la racionalitat ens indicaria el contrari.
Jo no sé vosaltres. No tinc una por especial ni vocació de màrtir. És per això que la nostra revolució haurà de ser la de la gent normal com nosaltres, com la majoria d’un país que, de cop i volta, descobreix que ha deixat enrere la infància i l’adolescència, i que ens pertoca, mal que en pesi, a prendre decisions adultes, malgrat que això no ens estalviï errors.
Una darrera anècdota. No fa gaire, en una conversa informal amb uns antics alumnes, m’explicava una noia les impressions en una trobada internacional als Estats Units on hi havia una presència important de ciutadans espanyols. Es tractava sobretot d’alumnes de batxillerat, que els organitzadors havien aplegat per preteses nacionalitats. Unes noies madrilenyes s’estranyaven que els estudiants bascos parlessin eusquera entre ells, i que els catalans, i també valencians, parlessin en la seva llengua (o, si més no, la llengua de l’escola) “es que nos pensábamos que eso del catalán solamente se hablaba en los pueblos gente cerrada”, “es que nos pensábamos que los que se llaman Pérez hablaban solamente en espanyol”. En certa manera aquesta càndida innocència implicava com, en un període d’una precària, encara que sòlida normalitat democràtica, a casa nostra hem anat bastint un imaginari propi, una reconstrucció nacional escamotejada a la immensa majoria d’espanyols. La seva cara de sorpresa, en comprovar que, a més, el català és la llengua de la universitat, de les converses formals, de la cultura, i de la relació interpersonal és el que ha acabat per espantar a aquells que veuen com la seva idea d’Espanya se’ls escapa de les mans.
Entre tots, anem fent un país. Com ja he afirmat en més d’una ocasió, ja som independents de facto. Ara només cal el petit pas de formalitzar administrativament la realitat. Això, malgrat la molta literatura, i la histèria de fi d’època, se’n diu normalitat. I a la nostra generació ens pertoca això tan complicat i alhora tan simple, de certificar una realitat. Temps transcendentals que ens posen a prova.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Soledad Arredondo – Universidad Complutense
“En este clima de caos, desobediencia y exceso de libertades populares se encuadran las alusiones a la posibilidad de que Cataluña se convirtiera en república, fantasma éste que obsesionaba no sólo a Olivares como gobernante, sino a tantos escritores de la época, para los cuales la monarquía ni siquiera se cuestionaba. Matías de Novoa, por ejemplo, señala la confusión en que se hallan los catalanes: