Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
M’hauria d’haver sentit perplex, en escoltar les opinions de Salvador Cardús sobre Bolonya. “Amb Bolonya, estudiar serà més barat, i els universitaris es podran moure arreu d’Europa”, comentava el tall de veu al Telenotícies. “I serem feliços, i menjarem anissos”, i “los pajaritos cantan, las nubes se levantan”, podria haver afegit. M’hauria d’haver sentit perplex, i en canvi, m’esperava una cosa així.
M’hauria de resultar difícil entendre com una persona intel·ligent i culta és capaç d’articular bejenades d’aquest calibre. Els anys i l’evolució intel·lectual d’aquest país m’ha vacunat contra la sorpresa.
Imagino que deu ser difícil assumir que t’escolten res-centes mil persones, o que les teves columnes són llegides per molta gent. Ha d’ésser una temptació sentir-se superior a la resta dels mortals i pontificar. Alhora, has d’esdevenir algú vulnerable a aquells que volen utilitzar el teu prestigi per donar cobertura intel·lectual a determinades qüestions. És clar,… la seducció del poder implica sovint creure les mateixes coses que altres et fan repetir.
Cardús podria considerar-se com a model de sarkozysta català. Inicialment, com el rerefons moral que sacseja bona part de França la darrera dècada, participava com a moralista en la reacció contra els excessos de maig del 1968. Recordo haver llegit diversa literatura francesa ben fonamentada de fills que es revelen contra uns pares negligents, l’hedonisme soixantehuitard dels quals havien trencat les famílies tot subsumint els fills en una crua desorientació moral. És així com s’explica moltes de les seves opinions, de reivindicació de l’ordre, o de la moral de l’esforç, com succeïa en els llibres de Luc Ferry o Xavier Darcos, ambdós ministres francesos d’educació. He de dir que coincideixo, en certa mesura, amb opinions com aquestes, totes molt raonables, car determinats aspectes de la revolució cultural dels seixanta van acabar tenint conseqüències negatives, i com ja he comentat, una desorientació profunda.
Tanmateix, a partir de bases com aquestes, generadores de consens, hi apareixen aspectes més foscos. El seixanta-vuit fou un moviment igualitarista, contra les diferències de classe que fragmentaven la societat, contra les polítiques que discriminaven les dones, els pobres o que bastien itineraris culturals diferenciats, favorables sempre als poderosos.
Els sarkozystes han demostrat ésser essencialment hipòcrites, perquè gaudeixen de la relaxació moral posterior als seixanta (un president divorciat seria impensable sense les barricades de París) i alhora fomenta polítiques de deconstrucció social. Una educació amb itineraris segons classe social. La fi de les iniciatives compensadores de desigualtats. L’eradicació del cooperativisme en les fórmules organitzatives. I l’aposta molt clara i ferma per l’aplicació del capitalisme i els negocis en la vida quotidiana.
Bolonya representa precisament això, una universitat professionalitzadora per a la gran massa de classes mitges i mitges baixes (la resta discriminades a les banlieues respectives, mentre que universitats i estudis humanístics de primera per als qui, pertanyents a les elits, estan destinats a governar. Els rics no renuncien a gaudir de la vida, mentre exigeixen esforç, dedicació i paciència a la resta.
Perplexitat, , no, sorpresa, tampoc. Simplement, vergonya aliena per veure com algú de la intel·ligència d’en Cardús es rebaixa a mentir de la manera més barroera.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Coincideixo amb tú en la perplexitat i incomprensió vers el fet que hi ha gent que se suposa que té un cert nivell intel·lectual i que en principi els seus interessos van dirigits al coneixement i no als negocis etc, i després defensen i apliquen coses que són una aberració pel coneixement humà i una oportunitat lucrativa dels grans poders econòmics. És el cas rotund de la ‘reforma’ o més aviat destrossa universitària: que les multinacionals vulguin irrompre a les universitats i aprofitar-se’n no em sorprèn, i obviament que la Unió Europea ho afavoreixi tampoc, però el que encara no he comprès és com poden defensar aquest atac a una universitat crítica i autèntica les persones que tenen carrecs a la propia universitats (rectors,etc), que són catedràtics etc, i que en principi els seus interessos no haurien de ser els mateixos dels lobbies, sinó els mateixos que els professors i alumnes, però estàn duent a la universitat cap on volen els lobbies davant la perplexitat i desesperació impotent dels que propugnem la necessitat un coneixement crític, del que la universitat en sigui fomentadora. No ho entenc!..
Tinc entès que Cardús en realitat és economista, per tant no és tan estrany. Quin mal “rotllo”, a part de les seves opinions, que em dóna mirar la cara d’aquest individu! En aquesta foto té un aire com de típic capellà pederasta.