Una de les coses que més em va sorprendre en investigar sobre el món cultural anarquista fou l’assídua pràctica, per part de molts llibertaris, de l’espiritisme. Un moviment tan aparentment materialista i anticlerical, invocant als esperits? Sort que Gerard Hora féu alguns dels llibres que donaven una satisfactòria explicació a fets tan paradoxals (al cap i a la fi, les paradoxes són les que ens permeten donar explicacions a qüestions complexes). Els anarquistes, contràriament a molta historiografia superficial, no ha estat mai un moviment materialista (categoria més aviat marxiana), sinó àmpliament espiritual. L’espiritisme, molt marcat pel pensament d’Alain Kardek, esdevenia un contacte íntim i personal, sense intermediaris ni jerarquies, amb el més enllà, amb la dimensió espiritual inherent a la humanitat.
Negar el fet religiós és tapar-se els ulls davant la realitat. Amb més o menys intensitat, alguns fem preguntes, altres busquen respostes. Altres, es dediquen a fabricar-les. Aquests dies de Setmana Santa…
…sempre m’han resultat interessants perquè, en orígen, ens inciten a meditar sobre el fet religiós. En una cultura cristiana com la nostra, el fet religiós no ens hauria de resultar aliè. Personalment, que oscil·lo al voltant d’un agnosticisme escèptic, la religió, especialment la que més conec, em fascina. Més des d’un punt de vista històric i cultural, que des de l’estrictament litúrgic o teològic. D’una banda, el recordatori del martiri i la incomprensió de Jesucrist, ens hauria de fer pensar sobre la nostra solitud metafísica, i la gran hipocresia que envolta una societat violenta i injusta. De l’altra, entenem que tota religió representa un intent de transformar l’individu per tal que aquest contingui els seus instints naturals (normalment destructius) i assumeixi determinades virtuts que haurien de millorar una convivència humana complicada.
Malauradament, aquest valor que té una religió monoteica com la cristiana (per cert, que poques religions com aquestes tenen un personatge fundador en contra de la seva voluntat) és manipulat per un poder que coneix a la perfecció la capacitat de control psicològic que es diu religió. Això passa perquè la majoria d’individus no es fan preguntes, sinó perquè busquen respostes. I hi ha guionistes intel·ligents, i ben pagats, disposats a fabricar-les. Entrem en el camp de les creences.
Les grans religions, com a instrument cultural han servit precisament per això, per exercir un control psicològic davant individus desprotegits, ensinistrats a obeir i a no qüetionar-se l’autoritat. Així, mentre que determinades religions busquen el dejuni com a sacrifici personal destinat a trencar amb la monotonia i incitar l’individu a la reflexió, a la meditació, al canvi d’actitud personal, molts ho interpreten com a un mandat il·lògic, al qual fan veure que obeeixen per por de càstig, ja sigui físic, ja sigui diví.
Finalment entrem en el món de les supersticions. Quan feia la comunió, tothom deia que si mossegaves amb les dents l’hòstia consagrada, anaves de cap a l’infern. Pensament tou que incitaven els capellans en el seu moment per tractar d’atemorir-nos gratuïtament (la forma més atractiva d’obtenir obediència). Doncs bé, el vel, la burka o la inferioritat femenina no deixen d’ésser això, supersticions, creences irracionals que subverteixen el símbol original (assolir la virtut) per confondre el contingut amb la forma.
Penso que les religions, ben enteses, compleixen una funció important. Tanmateix, la comunitat té l’obligació de posar en evidència creences irracionals, i sobretot combatre (i penalitzar, si s’escau) la superstició. La religió és massa important per deixar-la en mans dels religosos.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
En aquests dies sempre em ve de gust llegir alguns textos relacionats amb el cristinisme i el seus orígens, interpretació modus operandi. Ho faria igual si fora l’islam o el budisme, però la meva formació adolescent i jove em va fer contactar amb aquell món kubaià on les dones (noies aleshores) hi teníem un lloc molt destacat. Aleshores, el contacte amb estudiosos i estudioses de les societats antigues, amb erudits en comparatives de textos mil·lenaris, em va fer aproximar a un sentit de la religió molt diferent d’aquell que teníem per patró. Viure en comunitat, conèixer elements de filosofia grega, hebrea, egípcia … no sé, va trasbalsar el món espiritual que teníem. Els Kumbaiàs ens vam anar perfilant en dos grups molt oposats: els Mouses (de mou senyor, mou la meva ànima) i els Vullses (VUll ser lliure! Ara mateix!), inspirats en cançons espirituals negres que aleshores cantàvem amb guitarre si bongos a les misses de dissabte tarda, amb el mossèn darrere una taula parada amb estovalles de quedres blaus. Ostres, quins records!!!
Ara tinc entre mans el llibre de Busquets i Grabulosa: “Els evangelis secrets de Maria i de la Magdalena. La història amagada” Als meus cinquanta anys … veig que en fa trenta-cinc no anàvem tan desencaminades i gràcies a moltes d’aquestes coses ara som dones compromeses amb la societat i amb el país. Sí, les religions ben esntese compelixen una funció importantíssima.Això els egipcis ja hi tenien reflexionat.