Tècnicament parlant, sóc catòlic. He estat batejat, he fet comunió i també m’he confirmat. Participo també d’uns referents cristians, i malgrat la meva cuirassa d’escepticisme, posseeixo també d’una dimensió espiritual que no defujo. No sabria dir si sóc creient, bé, de fet em costa molt creure, encara que admeto que el codi moral del cristianisme, sempre i quan es tracti de maluc amunt, el trobo molt raonable, una bona guia per a la convivència amb els altres i amb un mateix. Per a mi, per tant, la Setmana Santa també m’implica una voluntat explícita de reflexió transcendent, una autoavaluació de consciència, una certa capacitat d’anàlisi que pretén anar més enllà dels afers mundans, algunes lectures i autors com Zweig, Hesse o Coetzee que ens parlen en un llenguatge interior. Deu ser perquè la família ha combinat agnosticisme amb fe, que la religió no m’és del tot aliena, i especialment en dates com aquestes.
Això sí. Poques vegades he tractat el tema. Es tracta d’un afer íntim i de l’esfera individual, sobre el qual no sempre m’agrada compartir impressions. Potser aquestes coses resulten més fàcils durant l’acràcia adolescent, en què les amistats es conjugaven amb els cels estelats i les confidències, reals o simulades, resulten més fàcils.
Amb tot això volia dir que, en aquests anys difícils, és complicat treure l’entrellat i dissenyar alternatives si no ens endinsem en aquelles geografies no estrictament materials. No, no voldria ésser malinterpretat. No reivindico aquí el paper de la religió organitzada, amb una llarga experiència sobre com interposar-se en les relacions humanes. Simplement, voldria denunciar el gran error en què sovint han caigut els moviments socials, més o menys benintencionats, que han reduït la magnitud de la tragèdia des d’un punt de vista estrictament materialista. La gent normal, més enllà d’aspectes físics, també requereix guarir l’ànima, disposar d’esperances.
He tingut el plaer i l’oportunitat històrica de participar activament en alguns actes del Procés Constituent. Algunes persones m’han demanat que xerri en públic, o compartir el meu consell, o escriure algunes ratlles sobre el procés multidimensional que viu el nostre país (alguns dirien, l’aspiració a errar per l’espai exterior, jo prefereixo arribar als estels des de l’estelada del nostre balcó). Alguns bons amics critiquen la Teresa Forcades, no pas pel seu coherent discurs, ni per la seva evident vàlua intel·lectual, o pel seu carisma, sinó per la seva condició religiosa i la seva escenografia. Fins a cert punt, té lògica. Bona part d’aquesta gent, ha participat en el passat d’ideologies i moviments amb una certa connexió marxista. Marx representa la disciplina del pensament, el rigor intel·lectual, i també la secularització de la filosofia que permet trencar el monopoli de la cultura de la qual l’església havia anat gaudint des de la caiguda de l’Imperi Romà. Ara bé, el pensador alemany també representa la insensibilitat, l’esquematisme doctrinari, el pecat del sectarisme i la supèrbia. Tanmateix, resulta que les persones no són només raó. Fins i tot podríem afirmar que els individus, ocasionalment fan servir la raó. Tanmateix el que ens defineix com a individus no és la racionalitat, sinó els sentiments (per això qui els sap manipular pot acabar apropiant-se de l’autoritat). En altres paraules, molta gent retreu a la doctora Forcades que sigui monja!
Amb el pas dels anys, alguns aprenem que els evangelis contenen una part filosòfica ben interessant i pragmàtica. “Pels seus actes els coneixereu”, que repeteix (Sant Mateu?)”. De fet, bona part de la càrrega revolucionària del Procés Constituent conté un discurs essencialment moral a partir de formes narratives del catolicisme. De fet, el seu programa representa un decàleg potent, a la manera dels Deu Manament. Deu punts programàtics que es podrien resumir en un de sols: repartiràs el treball i la riquesa per damunt de qualsevulla de la resta d’opcions econòmiques. Discurs moral, fe i raó, esperança, caritat i fortalesa. Al cap i a la fi, l’embolcall religiós resulta més potent per transmetre un relat que molts altres intents.
Començava el post amb aquesta idea d’aprofitar una època de l’any com aquesta, els inicis de la primavera, com el d’oportunitat d’establir diàlegs interiors, allò que els catequistes anomenaven exàmens de consciència. Francament, a mi em resulta molt difícil d’imaginar una vida després de la mort, aquesta promesa del cristianisme que resulta una adaptació de religions paganes anteriors (molt especialment orientals com l’egípcia). Jo no crec massa en paradisos. Sí, en canvi, afirmo que el benestar s’ha de cercar en l’aquí i l’ara, en aquesta vida que tenim per una casualitat del cosmos. I això, evidentment, implica acció. I com agradava als meus anarquistes amb qui vaig compartir tantes hores de recerca i coneixement, acció i pensament. Encara que sigui de bracet del cel. De fet, alguna ajuda celestial, sempre pot anar bé.
Gràcies al manuscrit conservat a Cambridge, Rius Camps ha arribat al manuscrit més primigeni, de principis del segle II, i per tant, el més proper al text que va escriure Lluc.
Rius Camps aporta noves hipòtesis sobre Lluc, sobre Teòfil, i sobre el cristianisme primitiu, revolucionàries i d’alta volada.
http://www.youtube.com/watch?v=uL9QO6SG2uM
Lluc és clau
http://www.fragmenta.cat/la-contra-josep-rius-camps_27412.pdf
http://www.fragmenta.cat/lluc-respon-als-interrogants-del-fill-d-ann%C3%A0s-que-va-condemnar-jes%C3%BAs_155220.pdf
Els quiasmes, les estructures concèntriques, la simbologia poètica, tot és molt més fi del que se sol presentar.
Teòfil fou fill d’Annàs, cunyat de Caifàs, avi de Joana, l’esposa de Khuzà, l’intendent o ecònom d’Herodes. Van trobar-ne la tomba fa uns pocs anys als afores de Jerusalem.
D’acord amb el Còdex Bezae, Jesús és llibertari pur, condemant per sedició política i revolucionari religiós. Les subtileses del missatge són del més alt nivell.
L’estructura de la doble obra de Lluc és pedagogia pura, en el primer llibre explica que no es pot separar el fracàs messiànic de la ressurrecció, i en el segon exposa 3 camins no de conversió, sinó d’aprenentatge, comprensió i conversió a la missió personal que a cada un dels personatges (Pere, Pau, Felip) li ha sigut assignada.