Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
A principis dels setanta, el sociòleg Juan José Linz (1926-2013) elaborà una teoria segons la qual caracteritzava el franquisme no com un règim totalitari, sinó amb l’eufemisme de “pluralisme limitat”. Linz tractava d’oferir una coartada ideològica per fer presentable una dictadura autoanomenada “democràcia orgànica”, esforçada per dissimular la seva vinculació amb el Tercer Reich i que aspirava, sota un vernís tecnòcrata, a superar l’aïllament diplomàtic. Tanmateix, l’intent enganyava a pocs. Dissidents com ara Joan Martínez Alier, des d’uns Cuadernos de Ruedo Ibérico publicats des de l’exili i introduïts clandestinament, evidenciava que la voluntat de mostrar una aparença respectable contrastava amb la dura i la crua realitat de la tortura, l’arbitrarietat i la repressió com a praxi governamental, amb un aparell administratiu limitat a executar les ordres dels grups fàctics vencedors de la guerra civil, i mantenir el saqueig i l’explotació com a modus vivendi de les elits. El mateix Martínez Alier i la gent de Ruedo Ibérico patiren una fanàtica persecució per part de Manuel Fraga encara en temps democràtics, perquè els sectors criptofranquistes d’aquest país no solen tolerar les veritats incòmodes. I allà on no arribava l’actuació del sinistre Tribunal d’Ordre Públic, sempre hi havia a punt una violenta extrema dreta que no dubtava a fer servir l’atemptat o la intimidació contra aquell qui qüestionés l’hegemonia política i social dels pares i fills de la “Victòria”.
La repressió d’aquests darrers dies contra les xarxes socials a càrrec del govern del PP evidencia l’heràldica i motivació dels seus components. Qualsevol que es mostra mínimament crític contra la impunitat dels sectors dominants espanyols viu sota l’espasa de Dàmocles de la interpretació capriciosa de la llei. De fet, ja s’han produït algunes condemnes a usuaris de Twitter per comentaris despectius contra membres del govern, per la defensa d’empresonats d’organitzacions nacionalistes basques o per delictes d’opinió com la simple petició d’acostament de presos, alhora que es produeix una criminalització mediàtica i legal de qualsevol protesta. La mateixa llei de partits és un exemple de com l’estat actua de manera partidista i tendenciosa respecte a la dissidència. Hi ha gent empresonada per formar part d’un consell de redacció de mitjans com Egunkaria. El ministre de l’Interior amenaça amb lleis exprés contra qualsevol crítica a les polítiques (i polítics) del govern. Com a mostra de cinisme suprem, els mateixos que han convertit les Pussy Riot en heroïnes i víctimes d’una dictadura, obvien que el músic de rap lleidatà Pablo Hasel ha estat condemnat per l’hereva del TOP, l’Audiencia Nacional, a dos anys per les lletres de les seves cançons.
La duresa contra qui critica dirigents del PP o qüestiona la legitimitat moral d’algunes organitzacions de víctimes del terrorisme satel·litzades contrasta amb l’absoluta impunitat de l’extrema dreta de caràcter feixista. A crims d’odi insuficientment investigats com els de Guillem Agulló, hi ha la total impunitat amb què s’exhibeix l’antisemitisme, la incitació a la violència contra catalans i bascos o l’exhibició i propaganda de simbologia nazi, on l’estreta relació amb cacics locals, especialment a València, ni tan sols es tracta de dissimular.
En certa mesura, i com demostra el BOE, els grups de poder, les nissagues propietàries de l’Estat, no han variat gaire ni de cognoms ni de pràctiques en el darrer mig segle. Qualsevol intent de qüestionar la seva posició política i social és durament combatut. La llei de memòria històrica serví per escenificar que els cadàvers no poden sortir de l’armari. Els intents d’alguns jutges per empresonar cognoms intocables ha posat fi a la seva carrera. I qualsevol espai de crítica sistèmica, per pacífica i respectuosa que sigui, és titllat de terrorista.
L’actuació i les declaracions de personatges com ara Fernández Díaz i Sánchez-Camacho són una mostra que, des del convenciment de la superioritat moral, encara vivim un temps de “pluralisme limitat” o, en altres termes, de “dictadura de les elits extractives hispàniques”. Que la tradició política de la dreta espanyola no és massa diferent de l’autoritarisme propi de règims nominalment democràtics –com ara Rússia i Turquia– que a la pràctica fan servir l’aparell estatal per reprimir aquells que pensen diferent. Espanya continua més a prop d’Ankara que de Brussel·les.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Certament aquesta idea de “pluralisme limitat” és monstruosa, ja que no vol dir res (estrictament parlant sempre hi hi pluralisme, i sempre és limitat) i pretén legitimar un règim liberticida, sanguinari i antihumà.
El franquisme fou sempre una dictadura totalitària formada per un conglomerat de grups de dretes. Basculant entre el falangisme pro-nazi i el falangisme pro-mussolini. Entre el carlisme i l’alfonsisme. Entre els grups Opus i les “camisas viejas”, entre els militars i l’església més filofeixista, entre la patronal i la petita burgesia reaccionària, entre el paternalisme i la brutalitat autoritària. Entre la demagògia i un fals elitisme caspós. Entre la propaganda i el silenci. Clar que això suposa un pluralisme, però un pluralisme encorsetat en un nacionalisme espanyol furibund, fons i forma reaccionaris i brutals, grollerament brutals.
Sempre amb una negació explícita de la llibertat i de les aspiracions naturals espirituals i materials de l’home.
I d’aquest conglomerat venen el PSOE, el PP, bona part d’Unió i de CDC, part del PCE, així com dels sindicats verticals del diari Pueblo, i del Frente de Juventudes han sortit tants personatges mediàtics d’aquest règim, feliçment a punt de passar a millor vida.
Com diu la imatge que formen els alumnes del CENU del documental Economia Col·lectiva: l’última revolució d’Europa: Llibertat!