Espai de Dissidència

Ja fa més d’una dècada, des d’aquestes mateixes planes i per part de qui redacta aquest article, es proposà denominar el règim actual com a Segona Restauració. El paral·lelisme entre el sistema polític vigent i la primera restauració borbònica (fals bipartidisme, aparença democràtica, corrupció i absència de voluntat d’arreglar els problemes territorials, desequilibris socials i de llibertats individuals) resultaven tan obvis que finalment, aquesta nomenclatura ha estat incorporada per bona part dels analistes. Avui, quan sembla que el període iniciat amb la Transició pot ser a la vora del col·lapse, ens trobem a les portes d’unes transformacions profundes de caràcter social, polític i nacional. Tanmateix, i precisament a causa d’aquesta crisi profunda a tots els nivells imaginables, les perspectives de futur, condicionades per una època de volatilitat ideològica, contracció econòmica i depressió col·lectiva, se’ns obre un horitzó inquietant.
 

L’ordre vigent trontolla. Els casos de corrupció generalitzada, de dualització social, d’ús partidista i classista de les institucions per restringir llibertats personals i col·lectives, l’esclat de protesta creixent i reaccionarisme rampant, ens empeny vers uns anys que podríem viure perillosament. La crisi d’estat arran de la descoberta d’entramats corruptes podrien fer caure un govern que, malgrat una majoria absoluta, es troba en una inèdita situació de fragilitat. I en aquestes circumstàncies, alguns sectors que fàcilment podrien identificar-se amb els principis ideològics del vell búnquer franquista semblen conspirar per propiciar un cop intern a fi de fer-se seu el control de l’estat. Si bé no és cap secret que el Partido Popular prové directament de les diverses famílies franquistes, els sectors més durs tracten d’aprofitar la feblesa de Rajoy per impulsar un relleu en l’orientació política de l’estat. El cas Bárcenas, un secret a crits derivat de les diverses trames on les famílies del pinyol madrileny viuen en promiscuïtat entre el poder econòmic, polític, mediàtic i institucional, fa que personatges com Aznar, i molt especialment Esperanza Aguirre, tractin d’aprofitar-se de la situació.

Caldria no menystenir aquesta estranya conjunció astral. Aquests sectors, molt actius des d’un punt de vista ideològic, semblen conspirar per fer caure el sistema i presentar-se com a salvadors providencials. La seva voluntat, exhibida diàfanament en l’extensa literatura política processada mitjançant la FAES, expressa clares intencions de dur a terme la seva estudiada revolució conservadora. Si haguéssim de fer una comparació que ens facilités la comprensió del seu projecte polític, podríem denominar-lo Pinochetisme mesetari. Pinochetisme, perquè voldrien organitzar políticament Espanya d’acord amb una lògica profundament autoritària i cabdillista organitzada pel criminal xilè, d’aparença republicana i democràtica i essència neoliberal i autoritària. Un sistema econòmic fonamentat en un capitalisme despietat, que posés fi implacablement a qualsevol indici de drets socials, que administrés la dissidència com una qüestió d’ordre públic, que restringís al màxim llibertats individuals i que fes negoci amb les necessitats bàsiques de la ciutadania, prèvia pauperització massiva de quatre cinquenes parts de la gent, adobat amb dosis del reaccionarisme religiós inspirat pels sectors més rancis de la Conferència Episcopal. Un esperit que, d’altra banda, enllaça amb la tradició autoritària de matriu castellana, i que té un esperit imperial intolerant amb la plurinacionalitat de l’estat. No són elucubracions, es tracta, ras i curt, de seguir l’actuació d’Aguirre i els seus acòlits a la Comunidad de Madrid, amb la corrupta privatització dels serveis públics, sense altres límits que els que els imposa la, fins ara, arquitectura constitucional, o el tracte inhumà a manifestants, immigrants o discrepants.

Esperanza Aguirre, hàbilment retirada de l’escena pública mesos abans que esclatés l’anunciat escàndol Bárcenas, constitueix un perill seriós per a una democràcia espanyola ja molt tocada. A banda de la seva actuació, hi concorren elements que conformen una personalitat preocupant. Com passà amb Franco i Hitler, sobrevisqué a atemptats polítics, fet que sovint implica un sentiment de providencialitat i invulnerabilitat, una baraka que ha portat molts a un caràcter i visionari, terriblement letal per a una societat democràtica. I en aquest sentit, la lideressa no ha amagat mai la seva aspiració a exercir de Thatcher espanyola. No hem d’oblidar que la dama de ferro fracturà internament la societat britànica, i que la seva actitud il·luminada comportà un rastre de patiment i desolació.

Enfront d’aquestes perspectives inquietants, no existeix oposició. El PSOE, coresponsable de les renúncies de la Transició, llastat per un passat decebedor i un present depriment, no surt d’aquest guió d’autoritarisme i cabdillatge expressat en la impossibilitat d’acceptar la plurinacionalitat de l’estat o de presentar una alternativa socioeconòmica creïble. La veritable oposició només es percep des de la perifèria, car els únics amb una certa capacitat de plantar cara i alternatives a aquest autoritarisme mesetari provenen d’Andalusia (el SAT), l’activisme social (les PAH) i el sobiranisme català. I ni la suma d’aquestes forces, sovint incompatibles entre si, podria fer front a qui té les coses tan clares i està tan decididament mancat d’escrúpols per imposar la seva agenda.

En aquestes circumstàncies, l’única estratègia viable per evitar la catàstrofe és accelerar el procés de la independència. Abans que l’estat col·lapsi i líders providencials tractin de posar fi als “cicles de 36 anys” que assenyala Enric Juliana, segons els quals reapareix l’autoritarisme, una independència exprés és l’únic que ens pot deslliurar d’una probable etapa negra i cíclica de dictadura disfressada de república aznariana. En aquest sentit, des del passat 11 de setembre, hem estat deu mesos perdent el temps. Trencar amb Espanya és la fórmula més realista de deslligar-nos d’aquesta mena de pinochetisme mesetari que avui, des de la FAES, s’està dissenyant.