Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Comentari del llibre d’Ángel Pestaña Informe de mi estancia en la URSS, zyx, Madrid, 1968
Aquests darrers dies he estat llegint aquest document històric que resumeix el viatge de l’anarcosindicalista Ángel Pestaña a la celebració del primer Congrés del Komintern. Portava a la butxaca l’adhesió provisional de la CNT i l’encàrrec d’esbrinar què passava a més de tres mil quilòmetres de casa.
La revolució soviètica havia suscitat grans esperances entre el proletariat. Tanmateix, el component marxista autoritari dels revolucionaris aixecava suspicàcies entre el més democràtic i liberal moviment anarquista.
La primera constatació de Pestaña era que les coses no anaven pas bé. Després d’allotjar-lo en un luxós hotel, descobreix, astorat, que els delegats al Congrés deixen les sabates a la porta de les habitacions amb la intenció que els empleats els les enllustréssin. "I aquests han d’alliberar el proletariat de la seva servitud?", es pregunta, en veure que els assistents no són altra cosa que burgesos frustrats.
El Congrés, és una exhibició d’ocultació, secretisme, manipulació i joc brut. Se silencia la dissidència, mentre que des d’un presidium triat a dit des del Kremlin, es repeteixen reiteradament consignes. La revolució, els sindicats, la vida quotidiana, ha de quedar supeditada al partit. Aquesta és l’essencial. La mentalitat autoritària deixa ben clar que el comunisme no és cap dictadura del proletariat, sinó una nova autocràcia més sofisticada i eficaç que l’obsolet tsarisme. L’obediència als líders és una exigència omnipresent. El silenci davant les atrocitats, també. La submissió, la demagògia i la retòrica, en formen part intrínseca d’aquesta manera de fer política. Una colla de burgesos frustrats es disfressen de líders del proletariat, per sotmetre a una opressió més crua a la població civil. Això ho veu Pestaña des del primer moment, i en fa una alegoria perfecta, vint-i-cinc anys després, Orwell a la seva Animal Farm.
Quan veig el comportament de l’esquerra d’avui, en què els eslògans electorals és l’únic que queda del discurs, mentre que, sense contemplacions tiren endavants pactes nacionals -sense que pacti ningú més que ells i els seus vassalls-, opressives i neoliberals lleis d’educació, mentre es privatitza la sanitat, o mentre els nostres polítics acoten el cap davant el líder i la seva ministra, com enyoro la gent clarivident com Pestaña!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Només voldria posar en dubte el passatge del post que diu “el més democràtic i liberal moviment anarquista”. Fa poc vaig recuperar un article de George Orwell sobre la perversió del llenguatge en els afers polítics, i associar anarquisme amb democràcia, tenint en compte la història del nostre país, em sembla com a mínim dubtós, per no dir de mal gust.