Espai de Dissidència

Comentari del llibre de Susan George; El pensamiento secuestrado. Cómo la derecha laica y religiosa se han apoderado de Estados Unidos. Icaria- Público, Barcelona 2009, 331 pp.

Sempre és una experiència depriment llegir la Susan George, com també la Naomi Klein o tants d’altres cronistes de la globalització. No pas pel text en sí mateix, impecable, documentat i de gran solidesa argumental, sinó perquè posa en evidència com l’estructura de fusta de l’edifici pateix una invasió de tèrmits que si no reaccionem amb virulència, farà que ens caigui el sostre a terra.
De la mateixa autora ja havia llegit, fa alguns anys, l’informe Lugano, en el qual amb un to novel·lístic parlava d’una conspiració entre els rics del món per repartir-se el que quedava fora del seu abast. El problema era que no es tractava de cap novel·la, i la descripció dels grups de poder; multinacionals, executius bancaris, financers, especuladors i mafiosos de tot pelatge, podrien considerar-se com una veritable plaga de llagostes. Tanmateix, com hem arribat a aquest punt sense capacitat de reacció? En aquest darrer llibre, la sociòloga americana George ens en fa una impecable (i implacable) explicació.
Tot i que el llibre està dividit en diverses parts, la idea principal es recull en la primera. La “dreta” (a mi aquesta definició geogràfica sempre m’ha incomodat) ha aconseguit a còpia de paciència, diners i “proxenetisme” intel·lectual, amb una hegemonia cultural sense pràcticament oposició. No és que s’hagin limitat a fer-se amb el control gairebé monopolístic dels mitjans de comunicació (aplegats al voltant de diversos grups mediàtics), sinó també han teixit una extensa xarxa d’institucions, centres d’estudis, fundacions pantalla, laboratoris d’idees,… tot captant talents i subornant intel·lectuals, fins haver assolits aquesta “hegemonia gramsciana” que fa semblar com si fora del capitalisme no hi hagués res. Mentre que Hayek i els seus feligresos van anar conspirant al llarg de la travessa del desert que suposà el període entre la fi de la segona guerra mundial i la crisi del 73, allò que en podríem dir, els partidaris de la trilogia republicana (llibertat, igualtat, solidaritat) han estat d’una ingenuïtat imperdonable. A base d’aquest “pensament segrestat”, la dreta laica i la religiosa, aquella que considera que l’única llibertat ha d’ésser la d’oprimir, que vol recuperar la societat estamental, s’ha imposat en el camp de les idees.
Les grans fortunes aposten i han apostat per fer-se amb el pensament. En una darrera ofensiva (amb plans Bolonya i LECs) s’han fet, fins i tot, amb les institucions acadèmiques. Això és el que explicaria que en circumstàncies com aquestes, on hi hauria motius per prendre a l’assalt el Palau d’Hivern, ningú no mogui un dit, i passin com a científiques creences de caràcter místic, com “saben aquell que diu que en cas de crisi cal abaixar els impostos als rics?”.
Un gran llibre, d’obligada lectura entre aquells que un dia es consideraven d’esquerres (els llestos de dretes segur que ja se l’han llegit per poder preparar un nou “tallafocs” intel·lectual).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!