Una de les meves pel·lícules favorites de la història del cinema és Casablanca. I una de les escenes memorables és quan el capità Renault, el cínic cap dels gendarmes de la ciutat, pressionat pels ocupants nazis ordena clausurar el Rick’s Caffé. Quan Humphrey Bogart li pregunta els motius, improvisa la resposta. “És un escàndol! En
Fa algunes setmanes, la meva col·lega, la periodista i historiadora Anna Teixidor enllestia el seu darrer llibre Combatents en nom d’Al·là, que aborda la delicada i polèmica qüestió dels processos de radicalització islamista en el sí de les nostres societats, sobre com persones que han anat a escola amb els nostres fills, que hem tingut d’alumnes, han
Si mirem en perspectiva, fent servir més el rigor històric que la nostàlgia, podríem dibuixar una línia imaginària qualitativa en què el sistema educatiu del nostre país va millorar des de l’erm franquista fins a culminar la seva millor condició entre finals de la dècada de 1990 i els primers anys del canvi de mil·leni.
Els mitjans no se n’han fet gaire ressò, malgrat que una de les principals enfermèrides de l’any és el centenari de l’aixecament de Pasqua a Dublín, que assenyalà l’acceleració del procés d’independència irlandès culminat sis anys després. Els historiadors sabem que els processos d’independència són una constant històrica, ja des de l’edat antiga fins a
Fa algunes setmanes vaig participar en una reunió transfronterera de sindicats alternatius. No érem pas massa gent i proveníem principalment d’Euskal Herria, Espanya, Catalunya i França. Una de les grates sorpreses era una noia d’un sindicat, potser de correus, d’origen magribí. El món sindical, ja se sap, a banda de poc glamourós és massa masculinitzat,
A vegades les paraules són tan gastades que perden el seu sentit original, i acostumem a sentir-les com si res, desproveïdes de la dimensió agra de les seves conseqüències. Això passsa amb “privatització”, aquesta pràctica executada pels governs, seguint consignes d’organismes internacionals i directives europees, presentada com a element de modernitat, i que tanmateix és
“Tot té a veure amb el sexe. Tret del sexe, que té a veure amb el poder” Aquesta frase, pronunciada per Francis Underwood, el cínic protagonista de House of Cards, resumeix en bona mesura el rerefons de l’estranya festa del 8 de març, aquesta celebració que pretén reivindicar a un 50% prou discriminat arreu del
Germà Bel, per fer entendre la idea de poder de les elits espanyoles, va fer servir la comparació amb la cosmovisió centralista de l’estat francès. Es tracta de l’obra “Espanya, capital París”, en què alerta del malbaratament econòmic de l’alta velocitat amb l’objectiu polític d’establir una estructura jeràrquica en què Madrid tractava d’esdevenir el centre
“Hi ha quelcom profundament erroni en la forma en què vivim avui. Al llarg de trenta anys hem fet virtut de la recerca del benefici material: de fet, aquesta recerca és tot el que queda del nostre sentit d’un propòsit col·lectiu. Sabem què costen les coses, encara que no tenim ni idea del que valen
A vegades, estar suficientment informat de les coses que passen a fora no té la força de quan t’ho expliquen directament. Dissabte passat vaig anar a Toulouse a una d’aquestes trobades sindicals transfrontereres en què persones a banda i banda dels Pirineus, tot parafrassejant Tolstoi, viuen la infelicitat cadascú a la seva manera. Tot i
Sóc plenament conscient de la necessitat de refundació de Convergència. Una República Catalana necessita un partit d’ampli espectre en què tant el centre, com espais socialdemòcrates, com àmbits conservadors es trobin còmodes. Ho necessiten tant determinats sectors socials com el conjunt del país. Cal una força cohesionadora del país amb capacitat d’entesa amb una societat
Ara fa uns vint anys vaig fer una magnífica estada acadèmica a l’Argentina. Més específicament, mentre feia el doctorat, vaig poder estar-me a la Universidad Nacional de la Patagonia, la qual cosa, fent bons els llibres de viatges de Bruce Chatwin i Paul Teroux, era el més semblant a acostar-se a la fi del món.
Fa algunes setmanes vaig estar traduint un article d’un col·lega britànic, en Richard Hatcher, que és professor de pedagogia a la Universitat de Birmingham i activista del National Union Teachers. L’escrit, que tracta d’analitzar els diversos sistemes d’avaluació implantats a Anglaterra i Gal·les pels darrers governs conservadors i laboristes, han fet de l’avaluació una obsessió
No he tractat mai l’Anna Gabriel, així que no puc dir res positiu ni negatiu sobre ella. Ara bé, com tanta altra gent, he opinat sobre la seva actitud política, els seus gestos o les seves paraules. En les traumàtiques quinze setmanes que van anar des de les eleccions del 27-S fins a la investidura
Va haver un temps, quan estudiava magisteri, a mitjans dels vuitanta, en què el concepte autonomia escolar s’associava a la idea d’adaptar l’acció educativa a cada context singular. Veníem d’un sistema rígid i centralitzat, a còpia de currículums tancats i insensibles a la diversitat, en què l’educació espanyola esdevenia una fotocòpia de baixa qualitat de