Espai de Dissidència

Fa algunes setmanes vaig estar traduint un article d’un col·lega britànic, en Richard Hatcher, que és professor de pedagogia a la Universitat de Birmingham i activista del National Union Teachers. L’escrit, que tracta d’analitzar els diversos sistemes d’avaluació implantats a Anglaterra i Gal·les pels darrers governs conservadors i laboristes, han fet de l’avaluació una obsessió patològica que ha fet degenerar tot el sistema escolar. L’article comença així:

“D’acord amb una recent enquesta independent, el 53% dels docents a Anglaterra estan considerant seriosament deixar la professió en els propers dos anys. Les raons principals són el “volum de càrrega de treball”, i la “conciliació amb la vida personal”. La causa és la imposició, per part del govern, d’un règim  de rendiment de comptes que domina la vida quotidiana de professors i estudiants a les escoles”.

M’havien arribat notícies de situacions com aquestes. Notícies provinents d’informes elaborats per facultats d’educació d’arreu del món, observatoris professionals, i testimonis directes de professors que han treballat en sistemes com el descrit. A Països com Anglaterra, Austràlia o Estats Units, l’esperança de vida professional difícilment ultrapassa la mitja dotzena d’anys. Solen fugir de la professió precisament els més ben preparats o autoxigents, decebuts per unes càrregues de feina impossibles i uns climes de treball irrespirables en base a una jerarquització estèril i atomització frustrant dels claustres.

Alguns testimonis indiquen el següent:

«Estic esgotat la major part del temps. Treballo entre 60 i 70 hores a la setmana per estar al dia i complir al que se’m demana. La pressió exercida sobre els mestres per complir amb indicadors i objectius en massa àmbits i sense sentit fa insuportable la professió. Molts companys de claustre se senten permanentment estressats i desmoralitzats. Molt més tracten de sortir-se’n com poden amb una càrrega de treball que no té en compte ni als mestres ni als nens»

Tots coincideixen a assenyalar les diverses pràctiques d’avaluació i retiment de comptes (accountability, segons el terme original) com a fonament de tots els mals. Si entenem avaluar com a una pràctica neutra d’anàlisi de la realitat, no té per què ser negatiu. Tanmateix, el que estem vivint arreu dels sistemes educatius, també a Catalunya gràcies a l’entusiasme de l’administració, és una veritable fiscalització de la tasca dels docents, una cursa accelerada de tasques inútils, burocràtiques i absurdes que es carreguen damunt les esquenes del professorat (i creixentment dels estudiants) que cerca, no pas la qualitat, sinó la submissió incondicional a unes direccions cada vegada més reforçades, en escoles que reprodueixen a escala l’organigrama de qualsevol empresa que es dediqui, per exemple, a fabricar endolls.

Així, quan sentim el fals titular que feia La Vanguardia aquest dimarts “Catalunya pagarà als docents que es deixin avaluar”, no puc deixar de sentir l’ofensa pròpia i per representació de la professió docent. A banda de ser literalment mentida (l’avaluació és una via més, i no la més important, de la carrera professional) és com acusar-nos que només ens esforcem si hi ha incentius econòmics, cosa que a mi em faria caure la cara de vergonya. Tanmateix, sí sé què hi ha al darrere d’aquesta notícia: la voluntat d’acabar com els anglesos: una escola colonitzada per la ideologia neoliberal, en què els docents fem exactament allò que ens demanin des de dalt, i que patiran les persones que dia rere dia tenim al davant. Com deia un mestre de primària anglès en l’esmentat informe que traduïa:

«Tot gira al voltant dels resultats de les proves. Si una cosa no és objecte d’avaluació, no és contemplada com a una prioritat. Això posa molta pressió damunt l’alumnat, posa massa èmfasi en les assignatures més acadèmiques i fa avorrit un pla d’estudis amb un currículum repetitiu i sense creativitat. És com una  cadena de producció amb petits i idèntics robots exhausts i sense imaginació, aviat classificats com a defectuosos si no assoleixen el nivell correcte a les proves.»

Nota: Càpsula de veu al programa “Girona Ara”, de Fem Ràdio

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!