Espai de Dissidència

A Lloret, pràcticament tothom intuïa que s’estava coent. Com a Sabadell. Com a Badalona. O, com arreu. També m’han arribat històries de maletins farcits de bitllets, guardes armats amb Kalashnikovs, contactes al més alt nivell amb polítics de baix perfil… Jo mateix, aquest estiu, mentre cercava un restaurant a la Cala Sa Riera vaig trobar un parell de Mercedes Negres, amb sengles goril·les amb vestits del Corte Inglés, on s’evidenciava la funda de la Tokarev, i al fons, un parell de grassos mafiosos, envoltats amb unes quantes senyores de dubtosa reputació, amb el restaurant -imagino- que buidat a còpia de petrorubles.
Tanmateix, allà on han fet diners els mafiosos, des de Sicília fins a la Nova Jersey de Els Soprano, és amb les concessions administratives de serveis públics. En altres paraules, amb les privatitzacions. 

Els milions d’euros dilapidats en propaganda, i a fer creure l’opinió pública que la gestió privada resulta més barata i rendible que la pública, a fer pensar que representa el progrés enfront una presumpta obsolescència de la gestió municipal o estatal, només poden ésser subministrat pels milers de Padrinos engreixats mitjançant el suborn, la compra, l’amenaça o les males arts que impliquen el robatori i l’extorsió a la propietat pública i col·lectiva. Els mafiosos -legals o il·legals- es nodreixen de les privatitzacions. I fan beneficis de l’extorsió de l’usuari i de la sobreexplotació del treballador. Al cap i a la fi, s’acaba fent una feina deficient, mentre fan servir mecanismes destralers per acumular més diners, en general negres o exportats a paradisos fiscals. I així es va generant una societat més desigual, amb desigualtats que reforcen el control mafiós d’una minoria contra una majoria.
Ara bé, no hi pot haver privatitzacions sense mafiosos. Són els mafiosos qui les dicten, i són mafiosos (per omissió o col·laboració) qui les acorda. Qualsevol regidor o polític honrat (que són majoria) sap que la gestió externa dels serveis resulta un terrible mal de cap que sur caríssim. Els pressupostos de concursos (normalment pactats d’antuvi) són literatura de ficció. I són aquests pressupostos triplicats i quadriplicats els qui han generat terribles dèficits.
Per tant, la política veritable, no la dels col·laboracionistes de padrinos, ha de consistir en la nacionalització de tots els serveis originàriament públics. Una nacionalització, per descomptat, sense indemnització.
A banda d’això, i en aquesta època on la política ha abdicat de presentar solucions radicals a crisis tramposes, una altra idea per impedir aquesta extorsió  quotidiana. La probibició i il·legalització dels diners en metàl·lic (que només es pugui pagar via electrònica) amb diners controlats des d’un gran banc públic, i que tinguessin data de caducitat (per evitar l’acaparament). L’anul·lació de diners davant d’un màxim (per exemple, mig milió d’euros) i el repartiment d’una renda mínima universal per evitar l’explotació laboral. Al cap i a la fi, les màfies només poden alimentar-se de la por i la desesperació de la gent.