Espai de Dissidència

Em costa trobar un qualificatiu per la iniciativa de TV3 de telemarató contra la pobresa. Ingènuament, pensava que el país ja havia superat aquesta barreja d’ingenuïtat i caritat, tanmateix, l’emoció del reality show sembla haver superat la capacitat crítica de la societat catalana.
Dia a dia, l’evolució de la crisi, sumada a la profunda inequitat estructural prèvia, gener drames terribles, situacions moralment injustes, econòmicament insostenibles. I com a societat som incapaços de revertir aquesta situació. Qui té el poder i la capacitat de prendre decisions, o bé actua amb egoisme o amb covardia. Qui no disposem de poder, hem estat incapaços de tombar o qüestionar aquesta estructura injusta. D’aquí que una telemarató pugui servir a tots dos per netejar el nostre cinisme o les pròpies mancances, les misèries individuals i les col·lectives.
No cal haver guanyat un Nobel d’economia per comprendre que la caritat puntual no soluciona una pobresa aguda i estructural. Això és com tractar d’apagar un incendi monumental a escupinades. La pobresa és la conseqüència lògica d’una estructura econòmica que distribueix inequitativament els recursos i que exclou dels circuits socials i econòmics a contingents de persones cada vegada més amplis.

El problema agut i estructural de la pobresa és potser complex (diversos elements heterogenis hi conflueixen), tanmateix, és fonamentalment simple. Es tracta, bàsicament, d’una qüestió aritmètica. Gent que no té habitatge, al costat de muntanyes de totxos invendibles. Gent que no té feina entre un nombre decreixent d’individus que treballen més enllà dels límits legals de l’explotació. Gent que no arriba a final de mes mentre que alguns cobren milions per la seves connexions, més que pel seu talent. Gent que no té res entre gent que ho té tot.
Davant problemes globals, solucions globals. No seré gaire original respecte els molt assenyats activistes que, sense premi Nobel hi veuen solucions: Nacionalització de tot el parc d’habitatges buits i posada al mercat mitjançant un preu públic i assequible de lloguer social. Els centenars de milers de milions injectats a la banca per fer un ampli programa de treball públic per als milions d’aturats. L’establiment d’un salari mínim no inferior a cinc vegades el salari màxim. La reducció del temps de treball per assolir una societat inclusiva. L’eixamplament de l’estat del benestar. No són mesures imaginatives, simplement, són les úniques que han funcionat en la història.
Demà, persones generoses i amb consciència social anirant fent donacions per combatre la pobresa. En total, aconseguiran uns pocs milions d’euros. Escupinades contra l’incendi! El dilluns l’estat treurà 23.000 milions de les escoles, dels hospitals, dels subsidis per als aturats per regalar-los a un negoci privat corrupte i immoral anomenat Bankia.
No ens en sortirem fins que no fem una marató contra la riquesa. I dirigir les escupinades contra aquesta gent. I potser fer grans fogueres on cremin els responsables d’aquest empobriment.