Espai de Dissidència

Tinc present algunes imatges d’infància i adolescència. Cap a finals dels setanta, gent uniformada, amb tall de cabell militar, cara de pocs amics, i rostres mig desencaixats, tractava de vigilar la societat en base a barres de ferro, amenaces, pallisses i, sobretot, intimidacions. El búnker, sabedor que els canvis de la Transició els durien vers la irrellevància, volien reclamar per la política dels fets consumats el seu paper dins la nova Espanya. Parapetats rere la disfressa de bomber i una retòrica socialitzant, disputaven (amb els guardaespatlles policials) el carrer.
Van començar a desaparèixer després del 23 F. No pas perquè fossin derrotats (al cap i a la fi, mai un fracàs tingué tant d’èxit), sinó perquè la Nova Espanya oferia oportunitats de recol·locació, via adaptació democràtica. 
Els antics falangistes (recordo que sovint n’hi havia un o dos per classe) es van reconvertir. La majoria dels que sabien llegir i fer servir una calculadora, van reacomodar-se en el règim. Es van poder incorporar silenciosament en política via Alianza Popular. Van modificar la retòrica sense canviar la dialèctica. El sistema els protegia. Havien estat amnistiats, i els seus privilegis, assegurats. 

Mentre el sistema de la segona restauració va romandre estable, en base al pacte entre elits. Van restar tranquils. De tant en tant es deixaven veure en algun episodi nostàlgic, tot i que sospito que es devien emprovar l’uniforme del partit únic davant del mirall, més que no pas al carrer. De fet, la major part van perdre pèl i engreixar-se, de manera que és probable que se’l deixessin oblidat. Havien complert amb la missió d’evitar que els demòcrates anessin massa lluny.
Ara les coses canvien. Entre les elits extractives hi ha una certa temença. La reconquesta del carrer per part de gent normal, emprenyada, i cada vegada més disposada a recuperar l’espai públic, que va assimilant algunes propostes més ètiques que revolucionàries, comencen a neguitejar-se. Ara que alguns volem sortir d’aquest estat d’escassa fiabilitat democràtica, s’inquieten.
És per això que tornen a treure les barres de ferro, les mirades desencaixades, les intimidacions. Fan de primo de Zumosol del partit governant. Comencen a fer pot perquè els seus caps es neguitegen. Senten el temor de la ruptura del règim. Que un nou sistema impliqui l’esmena a la totalitat de l’ordre vigent que tan bé els ha anat. Que algú els demani comptes per crims en el passat.
La presència pública i insultant de la ultradreta, al cap i a la fi, no és més que l’expressió de la por dels franquistes camuflats rere les institucions en aquests temps d’incertesa.