Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
No m’escapolit del fenomen Millenium. Ans al contrari, com diria Serrat, he sucumbido a la tentación cayendo de lleno en sus brazos. Des de la meva perspectiva, d’algú poc avesat a llegir best sellers, i habituat a petitesincursions a la crítica literària, he de reconèixer que han estat unes hores plaents i profitoses. Plaents, perquè com tota novel·la, l’autor és capaç d’abduir el lector, i profitoses, perquè Larsson no es conforma amb una història negra més, sinó que és capaç d’inferir lectures de diversos nivells, amb un component d’anàlisi social de primer ordre. Potser, perquè en el fons és un periodista que escriu novel·les, tot i que sospito que devia exercir de periodista amb mentalitat de narrador.
Alguns opinadors, com en Francesc Marc Álvaro, des de les planes de La Vanguardia, no sense un accent elitista es vanagloriaven de no haver cedit a la febre larssoniana. Normalment m’abstinc d’opinar sobre allò que no he llegit, tanmateix, si es refereix a què els tres llibres presenten algun problema narratiu, amb forma una mica desmanegada i canvis de ritme massa sobtats, l’autor suec es posa a l’alçada d’un Tolstoi o Balzac, més aviat poc endreçats en el llenguatge, i en canvi, amb tanta potència narrativa. Les formes de Flaubert o Proust, sempre tan mesurades i estudiades sovint avorreixen fins a les pedres, i si bé és cert que l’objectiu de tota gran obra és tractar d’anar més enllà d’uns fets, personatges i circumstàncies narrats, que la lectura sigui distreta i enganxosa, ho trobo més com a mèrit que com a pecat.
Doncs les dues-centes planes diàries, amb tràfic de llibres entre coneguts inclòs, amb tertúlies improvisades, m’han impressionat. Dues grans virtuts, al meu entendre, posseeix l’obra en el seu conjunt. En primer lloc la descripció perfecta d’aquesta fase històrica en la qual ens trobem, la de la gènesis d’aquest capitalisme feudal amagat sota l’eufemisme de globalització (i si passa a Suècia, imagineu-vos què passa amb el poble catalano-kosovar), amb múltiples dades de com el poder, sustentat pels menys escrupulosos tracten d’esclafar la societat. En segon lloc, la força dels personatges. La del periodista crític, en primer lloc, encara que sobretot per la Lisbeth Salander, una mena d’antiheroina anarco, justiciera, sense por, que esdevé l’encarnació adulta (no del tot) del mite Pippi Calcesllargues, cisellat per Astrid Lindgren.
Almenys, la lectura del llibre ens assenyala que, si volem impedir que continuin prenent-nos el món, potser caldrà que recuperem els clàssics: ja se sap, Lindgren, Tolstoi, Kropotkin,…
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Si t’interessa en Larsson penso que en Totxanes( un dels blocs més interessants de Vilaweb) ha fet una magnífics apunts sobre aquesta trilogia. També a Vilaweb van fer un debat interessant amb l’editora i els lectors del QL.
A mi el primer volum em va xuclar, el segòn em va costar més d’entrar-hi però al final em va enganxar del tot. Avui espero posar-me a llegir el tercer volum.
Comparteixo els teus punts d’interès i n’afegeixo alguns:
-Destrosa el mite de Suècia i explica com el món del crim organitzat és cada vegada més potent.
-El personatge de la Salander és realment una antiheroina anarco.
-Posa el dit a la llaga a tota la podridura que hi ha darrera les bones intencions de determinades “bones animes”
-Interessant la informàtica com a arma per a fer justícia.
-La possibilitat d’un periodisme independent i crític
( En Duran potser s’hauria d’haver llegit el llibre. L’estil Salander li hagués ant més bé. No he entès mai perquè va tornar)
Un dels grans problemes es amb la informàtica i el personatge de la Slander. Sento dir que pixa fora de test, escriu del que no sap. Fa servir el recurs com una caixa màgica d’on obté aquells recursos necessaris per fer girar la seva història.
Tot i això la novela està força bé, i crec que el tema de la violència a les dones com a violència impregnada a les societats modernes és sense cap dubte una de les coses més importants de la trilogia.
1) Reconec que la trilogia enganxa; he llegit els dos primers volums i ara vaig per un terç del tercer, i això en molt poc temps.
2) Tot i que literàriament el considero força per sobre dels best-sellers més típics – El Codi Da Vinci, posem per cas – cau en dos errors: l’abús de la posició del narrador omniscient i la manca de matisació dels perfils dels personatges. M’explico:
3) Abús de la posició del narrador omniscient. A la novel·la negra americana clàssica el lector va assabentant-se de la trama més o menys al mateix temps que el protagonista. Larsson procedeix d’una format totalment diferent. Tot i el prurit de posar data a cada un dels capítols, quan li convé et deixa en dejú del que fa algun dels personatges, i després te n’assabenta amb un llarg flash-back incongruent amb l’estil documental del llibre. Peronalment penso que això és enjòlit de mala llei.
4) Manca de matisació dels peronatges: els dolents són massa dolents, la Salander és massa asocial, el Blomkvist és massa recte i massa llest, els policies són una colla de rucs, incapaços de pensar, per exemple, que dos enemics mortals allotjats en un hospital no poden estar a 10 metres de distància i sense vigilància.
5) Funció desmobilitzadora. Hi ha una mena d’escriptor d’esquerres que sembla entestat a reproduir sistemàticament la visió desencantada d’Il Gatopardo (que canviïn unes quantes coses a fi que no canviï res). D’aquesta manara fa el joc al conformisme i al continuisme
6) Recurs abusiu als ‘Deus ex Machina’. En un univers on existeixen les espases màgiques, té sentit l’Excalibur. Però resoldre-ho tot a base del pirateig informàtic (plantejat d’una manera absolutament demencial i que es veu que ningú més no sap fer) és un abús increïble.
7) Com ja ha remarcat algú en un altre comentari, l’autor té una visió màgica de la informàtica, en realitat molt poc documentada i absolutament irreal.