Espai de Dissidència

Ja fa molts anys que segueixo els debats sobiranistes. He escrit en més d’una ocasió que cal celebrar la normalització del fet, la naturalitat creixent amb què la societat catalana acull el debat sobre la independència com a una opció legítima. També he escrit sovint, i fins a cert punt he defensat, la tria de la independència com un fet racional, que fóra bo desvincular-la de l’emocionalitat (no es prenen decisions correctes si estem massa condicionats pels sentiments) i associar-la al fet pragmàtic, a la conveniència individual i col·lectiva, a la presa de partit per una casella que sigui beneficiosa.
El gran aventatge que té l’opció independentista, el gran aliat dels sobiranistes és Espanya. El sistema de Transició, la Segona Restauració monàrquica, resulta difícilment defensable. Es tracta d’un estat sorgit del franquisme, i encara més, d’una concepció autoritària molt profunda. Els demòcrates espanyols, els amants de la llibertat, han d’estar molt insatisfets amb el seu propi estat. Han de sentir vergonya aliena per tenir com a cap d’estat a un membre de la monarquia digital (efectivament, fou nomenat a dit pel general Franco, medalla de bronze en el macabre campionat europeu de l’assassinat dels propis ciutadans.
Fetes aquestes salvetats, estic summament preocupat…
Els debats sobiranistes als quals assisteixo darrerament, sovint des d’aquestes pròpies planes de Vilaweb, són d’una superficialitat insultant. Excessivament economicistes. Poc respectuosos. Massa fonamentats en la creença i el prejudici. I sobretot, amb alguns projectes inquietants.
La principal preocupació rau en el tema fiscal. “Espanya ens espolia”. “Quan siguem independents, tot seran flors i violes”. “Serem una economia de l’hòstia!”. Tanmateix, pràcticament ningú no parla del model social que pot haver darrere una república catalana. Res, o poc, es parla, d’un model de benestar català. Ni de pensions. Ni de drets laborals. Ni de model educatiu. Encara pitjor. Molts dels qui agrada parlar d’independència no tenen precisament un bon judici de l’escola pública catalana, que ha estat la gran fàbrica de catalans. No oblidem que els docents hem produït tres milions de catalans gràcies a la inversió. Tampoc ningú no parla de sanitat.
De vegades tinc l’efecte que un percentatge important d’independentistes pateixen la temptació andorrana. Fer de Catalunya un paradís fiscal, com Andorra. On els impostos (especialment els progressius i a les empreses) siguin pràcticament inexistents, on els sindicats estiguin prohibits, i on els serveis públics estiguin en mans privades. Em preocupa que molta gent accepti al club del sobiranisme a algú com Sala Martín, partidari de l’esclavitud (perdó, el lliure mercat) o de que els rics ho siguin del cagar, culpabilitzant els pobres de la seva sort.
Malauradament, aquest error no és nou. És un fet que es repeteix des dels inicis de la història del nacionalisme de finals del XIX. I que es feu terriblement evident al llarg de la dècada dels trenta, on bona part del sector més radicalment independentisme sentia un classisme xenòfob contra la immigració, i, tret d’honroses excepcions com Macià, no tenia un projecte de cohesió social prou atractiu.
El projecte sobiranista ha d’ésser atractiu. Ha de sumar aquells que veuen que l’estat actual no els serveix. I sento desenganyar a molts. Si es vol bastir la independència, cal fer que surti rendible a tots. No només als botiguers. Això només es fa fent de Catalunya la Suècia mediterrània. Alts impostos directes, més alts que ara. Un percentatge molt elevat de persones treballant en el sector públic. Una escola, universitat, sanitat, electricitat, telecomunicacions públiques. Una intervenció pública. En cas contrari, no ens en sortirem. Andorra és molt bonica, encara que una mena d’Apartheid, un mal país per viure.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!