Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Nota: Article publicat a l’edició d’avui d’El Punt
Al llarg de les darreres dècades hem assistit al total descrèdit de la Transició. Primer foren els dissidents exclosos del joc polític. Posteriorment els historiadors ja vam evidenciar les misèries de la reconversió del franquisme en una democràcia superficial. Finalment, el cor creixent de crítics va incorporant alguns dels seus protagonistes decebuts amb el que s’ha viscut com un frau monumental. Entre els darrers, el filòsof i antic senador socialista Rubert de Ventós, convertit a l’independentisme després que el seu amic Pasqual Maragall, en recuperar l’”Escolta, Espanya” del seu avi, fos lapidat i defenestrat entre la indiferència general.
Precisament el linxament de Catalunya en el trienni convuls de 2003-2006 ha fet que l’independentisme es desplaci des dels marges vers el centre polític i social. La virtut inconfessable del nou Estatut fou posar a prova els límits de l’”estat profund” espanyol, és a dir, aquell qui controla subterràniament institucions i opinió pública, i que ha permès constatar l’estret i trampós terreny del joc polític. Els resultats, amb o sense sentència són clars. Les esperances que una Espanya democràtica superés la llarga nit del totalitarisme i pogués resoldre les assignatures pendents (absència de cultura democràtica, desigualtats socials insostenibles i desencaix nacional) s’han esvaït del tot. En el seu lloc, una Espanya lampedusiana, en afortunada expressió de l’historiador Bernat Muniesa, on la Transició ha esdevingut la continuació del franquisme per altres mitjans. Un país amb un cap d’estat nomenat a dit per un assassí en sèrie. Una Constitució prou flexible per tal que les elits actuals, amb cognoms coincidents amb els de la “cruzada”, imposi una interpretació sempre d’acord amb els seus propis interessos.
Explicava el sociòleg Joaquín Arango, en un dels esmorzars de la Fundació Jordi Pujol que en la relació Catalunya-Espanya s’enverina a partir d’una constatació. Per a molts espanyols no és tolerable la idea de Catalunya com a nació. És possible ampliar “ad infinitum” la quantitat de competències d’un govern autònom, sempre i quan no es produeixi un reconeixement explícit, especialment a nivell simbòlic i lingüístic, perquè això posaria en crisi el monoteisme de la nació única. És més, els fets han demostrat que bona part dels espanyols estarien disposats a limitar les llibertats democràtiques per preservar la unitat de la seva nació. No hi ha millor exemple que la pervivència del temut “Tribunal de Orden Público” sota la postmoderna denominació d’Audiència Nacional, capaç de perseguir idees, impedir manifestacions o intimidar humoristes. La Llei de Partits n’és un exemple transparent. En altres termes, l’extermini de l’Espanya republicana, duta a terme per l’”Estado Nuevo” de 1939 ha acabat per imposar un ordre legal i ideològic generador d’una fragilitat democràtica tàcitament acceptada per la societat espanyola.
El rampant independentisme s’ha d’interpretar no pas com un revifament del nacionalisme (com a molts intel•lectuals espanyols els agrada creure), sinó per l’evidència d’una democràcia incompleta, relativa i fràgil, que posa en perill llibertats d’expressió, reunió, i, per descomptat desconeix el principi d’autodeterminació. Un sistema, a més, fonamentat en una estructura política de repartiment del poder que interfereix en la idea de sobirania popular i dissenyat expressament per a la perpetuació d’un ordre polític amb pocs beneficiaris i una munió d’exclosos. Per tot plegat, Catalunya, amb una memòria i cultura democràtica més profunda, que a diferència de l’espanyola, no sorgeix de les estructures de la dictadura, sinó de la base i la mobilització ciutadana expressada amb rotunditat amb l’antiga Assemblea de Catalunya, està deixant de creure en la Constitució i l’estat. I considera que potser ha arribat el moment de fer la ruptura democràtica pendent del 1977. En aquest punt, és difícil que les institucions catalanes, que al cap i a la fi van acceptar i participar d’aquest ordre, puguin fer gran cosa, com va demostrar el Parlament en no acceptar la ILP d’un referèndum sobiranista. És per això que, més enllà de plataformes diverses, calgui plantejar-se veritablement la constitució d’una nova Assemblea de Catalunya que des de fora lideri un procés de separació, car aquest sembla l’únic que ens pot protegir d’un antic imperi perifèric, com el rus o el turc, on la democràcia representa més un bonic i voluble embolcall que un sentiment sincer.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
The supreme happiness of timberland men’s 6 inch life is the conviction that we are sale timberland loved.There is nothing permanent except change timberland classic There is no such timberland boots uk thing as darkness; only a failure to see. No man is happy cheap timberland boots who does not think himself so. http://www.timberlander.com/