Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Aquesta setmana passada he estat convidat per l’Associazione Italiana di Studi Catalani a la seva jornada anual “Memoria della Catalogna“, aquest any, a la Universitat de Trieste. A més, els meus contactes triestins, sobretot els historiadors Claudio Venza i Eulàlia Vega, em van demanar que fes una xerrada sobre Ferrer i Guàrdia a la Scuola di Interpreti de la ciutat, amb el meu italià d’estar per casa i ajudat per la meva traductora a l’italià, la triestina de família hispanoeslovena Alejandra Gavina.
No puc fer altra cosa que agrair l’extraordinària acollida i el tracte rebut. Em queda, a més, la sensació del rigor -gens tibat- amb què funciona la universitat italiana i qualsevol acte organitzat (fet que desmenteix els tòpics). No és cap secret que sento una gran devoció per Itàlia i la seva passió per les coses belles i les bones converses. És per això que quan hi torno, percebo una gran sensació de familiaritat. A més, Trieste, la ciutat menys italiana d’Itàlia, antic port cosmopolita de l’Imperi Austro-Hongarès, farcida de cafès i llibreries, és increïblement agradable. I sobretot (no saben el que tenen!) no sap el que és és turisme. “No sabeu la sort que vau tenir -comentava a la meva traductora- quan vau perdre la partida a Saragossa en la cursa de l’Exposició Universal” (ho sap qui és d’una ciutat que ha patit “fantàstics esdeveniments”.
La jornada del dia 8, dividida entre medievalistes al matí, contemporaneistes a la tarda, acollia a diversos catalanòfils d’universitats catalanes experts sobre Ramon Llull. Les tesis que defensaven (una certa “aritmètica” de la virtut o el pecat, la controvèrsia sobre la llengua original de les obres del filòsof mallorquí, o el paper diplomàtic-espia que podia exercir Llull davant del conflicte entre venecians i genovesos tenien un gran nivell, a més de mostrar, com no pot ser d’una altra manera, el domini del català antic -i la capacitat d’articular un català contemporani molt per sobre del “que es parla” als matins del Cuní. A la tarda, els contemporaneistes van confirmar l’atracció que molts italians tenen sobre la història catalana, i per una (potser exagerada) atracció per la seva capital, on sembla que hi viuen prop de cinquanta o seixanta mil ciutadans de la república.
El dia anterior, la xerrada sobre Ferrer va aplegar seixanta-dos assistents, tots italians, tret de la nova lectora de català a la universitat, una professora d’espanyol de Girona i un matrimoni d’un espanyol i una argentina amb qui vaig tenir una conversa molt interessant. L’afusellament de Ferrer ara fa cent anys va causar un gran impacte a una ciutat de Trieste amb greus tensions socials. I, certament, com passa a Catalunya, la commemoració remou antics fantasmes de les assignatures pendents de cada país.
Tanmateix, com succeeix en aquesta mena d’esdeveniments, el més interessant es troba a les converses privades, als dinars i sopars on cadascú intercanvia informació personal sobre el que succeeix al país, sobre la percepció de l’un respecte de l’altre. Així, es percep un idèntic interès, aquí i allà, d’utilitzar les reformes educatives i universitàries com una gran obra d’enginyeria social, per serrar els cables de l’ascensor social. O del manteniment d’un Berlusconi fora de sí, per l’absència absoluta d’alternatives al capitalisme neoliberal (on les urnes no serveixen per a res,… tret que es tracti de consultes!). O de la precarietat que creix proporcionalment a l’exhibicionisme immoral de riquesa dels poderosos. O de les grandeses i misèries de viure a Catalunya i Itàlia. Més interessant va ser l’interès per conèixer fins a quin punt la situació catalana està modoficant-se.
Per descomptat, hi ha Trieste, una ciutat d’història complicada, a partir de la qual s’entèn que emergeixi un talent com Claudio Magris, curiosament més celebrat a Barcelona que a la seva ciutat nadíua. He esta llegint en l’original italià el llibre que li dedicà a l’antic port dels Habsburg. Una gran lliçó.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
The supreme happiness of timberland men’s 6 inch life is the conviction that we are sale timberland loved.There is nothing permanent except change timberland classic There is no such timberland boots uk thing as darkness; only a failure to see. No man is happy cheap timberland boots who does not think himself so. http://www.timberlander.com/