Espai de Dissidència

Josep Maria Poblet, De Barcelona a l’Havana… passant per Darnius, Edició i introducció a cura de Jaume Ferrer Puig, Adesiara, Barcelona, 2022, 306 pp.

Aquells qui, a la dècada de 1980, ens vam iniciar en la cultura catalana, partíem d’un seguit de hàndicaps que ingènuament pensàvem que el temps ens faria superar. Un d’aquests consistia en l’escàs coneixement i reconeixement de la cultura i la literatura de l’exili. En aquest estrany cànon de la literatura catalana elaborat paral·lelament a la creació de càtedres universitàries i manuals escolars, sembla que l’exili, majoritàriament compost per l’aristocràcia cultural del país en ple segle d’or de les lletres, era obertament bandejat. Semblava com si no hi hagués prou espai per a tants escriptors, precisament en un moment en què un nou ordre autonomista maldava per col·locar les seves capelletes /escuderies en les millors posicions de la graella de sortides. De la mateixa manera que l’”establishmentet” va prioritzar una cultura més o menys controlada i controlable, el que havia quedat de l’exili i que no gaudia de prou connexions personals i/o polítiques havien quedat en inferioritat de condicions.

Amb el nou segle i la progressiva decadència del Règim del 78 / autonomisme i l’interès per la memòria històrica, va comportar un afortunat interès per l’arqueologia cultural. El redescobriment de l’exili, sovint en base a iniciatives particulars o ambiciosos projectes de l’estil Memorial Democràtic o el Museu de l’Exili, implicava indagar en un passat ignorat a còpia de negligència o mala fe. Es així com alguns investigadors, amb competència, voluntat i un “sabataiespardenyisme” propi d’una autonomia sense política ni ambició cultural, ens han permès redescobrir personatges i intel·lectuals de gran interès, absents d‘uns llibres de text ja pràcticament extingits en aquesta era de banalització educativa, com ara Artur Bladé, Domènec Guansé o com l’autor del conjunt d’articles recollits en el llibre de què parlarem, Josep Maria Poblet.

Jaume Ferrer ja fa temps que ha centrat la seva atenció en el montblanquí Josep Maria Poblet (Montblanc, 1897 – Barcelona, 1980), al qual ja li va dedicar un llibre anterior sobre la seva trajectòria periodística (Josep M. Poblet: Periodisme i acció. Un intel·lectual catalanista en el Montblanc d’entreguerres (1914 – 1936, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2019). Amb la publicació d’aquests textos, amb un excel·lent i il·lustrativa introducció i tasca crítica, ens presenta els seus textos sobre el primer moment de l’exili.

L’exili és un dels moments més determinants de la nostra identitat col·lectiva, un dels més definitoris que confereixen un cert caràcter nacional. És potser per això que els relats sobre aquest gran trauma col·lectiu resultin imprescindibles. I convé que, com tota cultura normal, siguin publicats regularment  i disposar de bones edicions crítiques, que és una de les tasques que està mirant de fer l’editorial Adesiara. Podríem parlar de textos que cal tenir sempre presents com ara Un exiliat de tercera a París, de Carles Fontseré, o Quan érem refugiats, de Teresa Pàmies (i per mandra, no faig un llarg llistat tant o més bons com els esmentats). Llibres com aquests caldria que fossin llegits per noves fornades de lectors, i en un país normal, desacomplexat i sense un elit neoliberal-progressista remenant cireres, haurien d’alimentar les lectures obligatòries d’un batxillerat de tres cursos i sense infantilismes. I, entre aquestes narracions caldria acudir a la que acaba de publicar Adesiara en una bona edició crítica a càrrec de Ferrer, sobre un conjunt de textos publicats i aplegats per Josep Maria Poblet.

Com explica Ferrer, Poblet relata amb un peculiar sentit de la ironia (i podríem afegir els ingredients del seny, la mesura i la continuïtat per assolir les màximes que caracteritzen el caràcter català, en opinió de Ferrater Mora), les vicissituds del seu exili, des de la seva sortida de Barcelona el gener de 1939 fins a la seva arribada a Cuba, la tardor del mateix any. Entremig, les històries de la fugida, el tracte hostil de les autoritats franceses, la fortuna, en el seu cas, d’evitar els camps de concentració, la clandestinitat a diversos espais de la geografia francesa, la coincidència de milers de catalans a la desesperada recerca d’un vaixell que els embarqués a Amèrica (acompanyat de molts altres europeus que volien fugir abans no esclatés la Segona Guerra Mundial) i una singladura erràtica que els portarà, des de Bordeus, a diverses illes del Carib, colònies francesos, espais depauperats tropicals, sovint rateres de les quals resulta difícil d’escapar, al més pur estil Le salaire de la peur, aquella gran pel·lícula de H. G. Clouzot, amb Yves Montand de protagonista, i que va tenir en refugiats catalans i valencians entre els seus extres. I, tot plegat, fins arribar a una Cuba, que també acaba essent una mena de cul-de-sac.

En Poblet es percep l’escriptor foguejat en el periodisme, amb una prosa sòlida, dinàmica, que projecta el país normal a què aspirava la generació de Ferran Soldevila, tot i que sovint trobem un punt d’afectació i exhibicionisme retòric. Poblet és una de les grans veus oblidades, i malgrat que tampoc pot considerar-se un dels seus puntals, mereix ser reeditat i entrar mínimament en el cànon periodístic juntament amb tants altres autors injustament oblidats.

Les cròniques -un total de catorze, algunes de les quals publicades coetàniament en les publicacions de l’exili-, especialment a partir del moment en què aconsegueix apujar al primer vaixell a Bordeus, en direcció a ponent, es delecta en l’exotisme, amb un punt que avui faria enfurismar qualsevol lector contemporani hipersensibilitzat per una intoxicació woke que malauradament ha penetrat, com a bàrbars impenitents, en la literatura catalana. Descripcions sobre els cubans des de la mirada d’un català que ha abandonat el seu país i es debat entre un possible retorn i la possibilitat d’una vida als tròpics, representa un dels punts més representatius d’uns refugiats que van restar sovint paralitzats per aquest dilema.

Espòiler: Poblet, tornarà. Ferrer fa una excel·lent introducció amb les seves vicissituds biogràfiques, personals i professionals, malvivint en la clandestinitat d’una cultura catalana a les catacumbes franquistes (i de les quals, encara no s’ha recuperat del tot). També són molt d’agrair els centenars de notes erudites que dedica a identificar bona part de les personalitats que l’acompanyen en aquest itinerari, de la mateixa manera que ens fa alguns aclariments interessants.

Bonus Track. Un dels primers llibres que vaig llegir en català va ser un de Poblet, una biografia, potser una mica afectada de romanticisme i no massa ben executada sobre Josep Anselm Clavé. Malgrat alguns defectes importants, tenint en compte les condicions dl moment i la seva escassa formació historiogràfica, té un punt de meritori, en un sentit similar al que molts altres com ell, exiliats, i retornats a un país que ja no era com el van deixar, no es van deixar vèncer pel desànim i van continuar treballant infatigablement, com Manuel Cruells, autor d’una excel·lent biografia de Salvador Seguí, i tants d’altres disposats a reconstruir el país amb el seu esforç.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!