A la reunió inicial de pares del curs de la meva filla, la mare d’un dels nens més intel·ligents de la classe es va queixar que no portaven prou deures. El tutor, un noi jove amb poca experiència, com sol passar en aquests casos, va convertir una opinió en un mandat. Ara, respecte el tercer de primària, el volum de feina extra s’ha incrementat considerablement.
Com si no hi hagués prou amb la jornada escolar més extensa d’Europa (enlloc del món civilitzat els alumnes de primària passen més de 25 hores setmanals de classe), la càrrega excessiva dels deures sotmet els alumnes a una càrrega excessiva d’obligacions.
Personalment sempre he estat partidari dels deures, més que res perquè és una ocasió en què l’alumne ha d’entrenar la seva autonomia i responsabilitat personal davant la feina. Ara bé, sotmetre els nostres nens a una jornada total de set, vuit i fins nou hores, suposa haver perdut la racionalitat.
Entre els pressumptes mals resultats de la nostra escola, no s’ha plantejat el que resulta més obvi. L’excessiva pressió a la qual se sotmet els nostres alumnes. Horaris impossibles en un context d’irracionalitat horària, insuportable distanciament de les famílies, que impedeix aquestes jugar el seu primordial paper educatiu, objectius poc realistes, i sobretot, impediment que els nens facin de nens, és a dir, promoure la seva autonomia personal mitjançant el revolucionari mètode…. d’estar a casa tranquils o jugant, ja sigui sols, ja sigui en companyia.
Crec que caldria empresonar els autors de la idea de la sisena hora. Pensava que la tortura estava prohibida a l’estat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sense pretendre defensar la irracionalitat i només per ajustar-nos a la situació: segons el professor Vicenç Navarro a un alumne de Catalunya rep al llarg de la seva escolarització obligatòria una quantitat molt menor d’hores que un alumne de la zona UE-15. L’il·lustre professor arriba a quantificar-ho com d’un any menys en total. Cosa que relaciona amb l’alt índex de fracàs escolar.