Espai de Dissidència

Com comentava en el post anterior, ahir al vespre vaig ser a la “botifarrada per la independència” organitzada per diversos veïns de La Cellera de Ter, població selvatana entre Girona i Olot. Centenars de persones de tota edat i un bon ventall de condicions. Elements litúrgics que no hi poden faltar: estelades amb espelmes, senyeres, parlaments patriòtics, sobredosi de simbologia, interpretacions històriques una mica arbitràries, i un optimisme ambiental difícil de copsar a la vida quotidiana.
Qui em segueixi, probablement coneixerà la meva llarga militància en l’escepticisme. O que sento una cert incomoditat amb els excessos simbòlics, que difícilment comparteixo cants i que l’única bandera de la meva propietat era la pirata que vaig fixar a l’eix de la meva bicicleta. Tanmateix, i d’acord amb el que afirmava en aquest mateix bloc, aquesta mena de festes populars representen una increïble oportunitat per prendre la temperatura política del país.
Més enllà de l’independentisme militant, animat per les cançons de Lluís Llach, Sopa de Cabra o Teràpia de Xoc que versionaven alguns alumnes de l’institut, és de destacar la presència d’un bon grapar de persones del Baix Llobregat, ja fossin residents, o amics de residents. Uns baixllobratencs que, a diferència del politburó del PSC, se sabien la lletra de l’Estaca o El far del Sud. Persones com jo, amb una certa aversió a les banderes i a les mostres explícites de nacionalisme, i avantpassats que, no només van atansar-se a Catalunya a la recerca d’una incerta prosperitat, sinó per fugir d’una hegemonia d’un franquisme asfixiant que encara domina bona part de l’Espanya espanyola.

Converses amb persones amb qui comparteixo aquesta mena de rerferents són les que reafermenla meva convicció que l’independentisme no afluixa. I no afluixa perquè precisameng arriba entre una majoria que, realment no és nacionalista, sinó que veu en la independència la fórmula més viable de ruptura respecte la feixuga herència franquista, la llosa que suposa l’hegemonia insultant de la dreta autoritària i neoliberal del PP, el col.laboracionisme entusiasta de l’oposició, i la candidesa de bona part de l’esquerra, en una nació, Espanya, tan acostumada a l’autoritarisme, que no sap com fer per trencar amb aquest ordre pervers, fonamentat en la desigualtat entre classes socials i grups nacionals. De fet, l’anticatalanisme desbordant que es pot resseguir en els comentaris a les notícies i la incontinència verbal d’opinadors i tuitares, recorda a l’antisemitisme de l’imperi tsarista, vàlvula d’escapament popular davant la impossibilitat d’enfrontar-se a la tirania i crueltat de les classes dominants.
La gent de La Cellera, nascuda, sobrevinguda o visitant ocasional, poden continuar essent espanyols, tot i que fa molt de temps que es van emancipar totalment de l’imperi. Ara es tracta de bastir un país diferent, on més enllà de tota bandera, la llibertat i la igualtat siguin els principals trets identitaris.