Espai de Dissidència

Ahir vaig conèixer la trista notícia de la desaparició de l’antropòloga i professora Dolores Juliano, a qui vaig conèixer a mitjans-finals de la dècada de 1980 quan estudiava magisteri i em dedicava alhora a cert activisme social, la vaig retrobar als 90 en alguna col·laboració acadèmica, i la vaig entrevistar el 2008 per a la revista Docència.

Avui que ens ha deixat he considerat bona idea recuperar aquella entrevista en profunditat d’aquesta gran acadèmica i excel·lent persona.

La filosofia neoliberal desmantella l’escola pública

ENTREVISTA A DOLORES JULIANO

Dolores Juliano és una reconeguda antropòloga, professora de la Universitat de Barcelona, que ha dedicat bona part de la seva llarga carrera a investigar sobre els subtils mecanismes de la discriminació. Procedent de la forçada diàspora argentina, de la qual es beneficiaren tant els ambients acadèmics catalans, té una bona experiència sobre com dictadura i neoliberalisme esdevenen dos moviments confluents amb un idèntic objectiu: la submissió individual i la colonització de l’espai públic.O també la privatització dels guanys i la socialització dels perjudicis del capitalisme.

L’entrevista va tenir lloc a principis de gener de 2008 a Barcelona. Havíem quedat per conversar sobre la polèmica assignatura d’educació per a la ciutadania. Gairebé alhora, poques setmanes abans, el Departament acabava de fer públiques les Bases de la Llei d’Educació de Catalunya, amb unes clares intencions d’imitar les polítiques escolars del Xile de Pinochet o l’Argentina de Videla: privatització, traspàs competencial als ajuntaments i una elevada dosi d’autonomia amb el propòsit que el govern es pugui desentendre de les seves obligacions. Un programa de deconstrucció educativa que permet de fer nombroses referències del passat i del present. Dos anys després, quatre vagues i les mobilitzacions més àmplies i continuades des de finals dels vuitanta han posat en evidència el conseller i els seus assessors neoliberals. Ara mateix, en discussió el decret d’autonomia, el testimoni de Juliano resulta clarivident.

A partir de la dècada del setanta, l’escola del nostre país va experimentar una mena de revolució democràtica que implicava desterrar l’autoritarisme de les aules i promoure valors com la tolerància, la igualtat de gènere, la participació,… Tanmateix, sovint molts docents van topar amb una realitat diferent.

El problema del ressorgiment de la democratització de l’escola a Espanya té dos factors. Un és objectiu. Amb la millora de la situació econòmica general, cada vegada sectors socials més amplis poden romandre més anys al sistema educatiu. Als nivells secundari i universitari hi accedeixen massivament grups socials que abans n’havien quedat exclosos. Quan vaig arribar a aquest país, em vaig trobar que la major part dels estudiants universitaris eren primeres generacions lletrades. Els seus pares no tenien estudis. Una vegada hi arriben, accedeixen també al discurs legitimat, a les possibilitats laborals, a la capacitat de manifestar amb major eficàcia les seves necessitats. El segon factor té més a veure amb les estratègies educatives i els continguts. Amb freqüència el professorat tendeix a reproduir a l’aula, no pas el que van aprendre a la facultat de pedagogia, sinó allò que van viure com a alumnes. Les pràctiques escolars autoritàries, unilinials, són així difícils de neutralitzar. La realitat, doncs, no depèn tant de la legislació sinó d’una certa inèrcia que no només afecta els docents, sinó que procedeix sobretot de les pròpies famílies. Sovint, pares i mares tenen unes expectatives educatives fonamentades també en les experiències personals i actuen com a factor conservador. Les noves estratègies més democràtiques, si bé s’han intentat aplicar, generalment amb un èxit notable, mantenen els seus punts febles, i en ocasions s’ha traduït en situacions una mica anàrquiques. Sovint ha costat molt mantenir el difícil equilibri entre llibertat i autoritat. Els processos nous, sovint, han provocat problemes nous.

De tota manera penso que aquests processos transformadors han estan ben encaminats, perquè el personal de les escoles treballa amb una gran motivació. Els mestres i professors no solen ser gaire conservadors, al contrari. Per tant, malgrat alguns errors, es continua avançant en una bona direcció.

Sense haver-ho previst, sense preparació, a partir dels noranta les escoles catalanes es van trobar amb una realitat desconeguda, culturalment diversa, i amb uns problemes de discriminació social que ens retornen a mons antics. Un xoc sobtat al sistema educatiu. Com creus que va reaccionar la institució escolar?

Aquí ens trobem amb un problema de perspectiva històrica. A partir dels cinquanta, a Espanya es produeix un ampli procés de desplaçament de població rural a les ciutats. Això va propiciar un percentatge elevadíssim de nens nascuts a fora de Catalunya, més de la meitat. A més, provenien de classes baixes, amb una gran proporció de persones sense alfabetitzar, sense coneixement del català… I malgrat tot, s’han acabat inserint en el teixit social sense problemes. En relació a aquest fenomen, els nous contingents d’estrangers, que no ultrapassen el dotze per cent, resulta mínim. Per què ens semblen més diversos aquests que aquells? Perquè, entre d’altres coses, tenen un color de pell diferent i una altra llengua de comunicació. En alguns aspectes, paradoxalment, aquesta població és més pròxima que l’onada immigratòria anterior. Des d’un punt de vista educatiu, la immigració de llarga distància, d’Amèrica, de l’Est, fins i tot de molts estats africans, té nivells educatius semblants als de la població d’acollida i prové de classes socials mitjanes o mitjanes baixes. A més, la majoria té una clara voluntat d’aprendre i d’adaptar-se a la nova realitat, cosa que no sempre succeïa amb la dels cinquanta.

Si Catalunya ha tingut èxit a assimilar el contingent immens de la immigració interna, fins al punt que el mateix catalanisme es forneix d’aquests orígens, té prou experiència per repetir el procés amb els nous, que són menys nombrosos demogràficament, i que probablement, tenen més ganes d’integrar-se.

Els problemes, en darrera instància, es vinculen més aviat amb el racisme. La immigració interior, malgrat les diferències culturals, mantenia una aparença física idèntica a la societat d’acollida. Només amb el català en tenia prou per mimetitzar-se. La nova població té característiques físiques distintes, i això, des del punt de vista dels autòctons, resulta més difícil d’assimilar. Molts dels recels es vinculen als estereotips.

Catalunya en l’actualitat té més experiència que en el passat, més instruments teòrics i institucionals, controla l’administració de l’escola i disposa de mitjans de comunicació; és a dir, més i millors condicions per dur a terme sense angoixes i amb tranquil·litat, processos de diàleg i integració adequats per a tots dos grups.

D’altra banda, també és cert que en la situació actual, sovint des de la política, es criminalitza la immigració, i es tracta de precaritzar-la a partir de generar situacions legals d’inestabilitat, amb agressions jurídiques que els neguen l’arrelament. En totes aquestes circumstàncies hi apareix l’escola, la qual, però, no pot resoldre la totalitat de les problemàtiques socials, tot i que representi un àmbit de convivència essencial. Pel que fa a la discriminació laboral, l’assetjament policial, els obstacles a l’habitatge, poca cosa hi pot fer.

A partir del moment en què emergeix amb força el procés històric de la globalització, assistim a un revifament de les desigualtats socials. En els darrers temps, observem com l’escola, que havia estat un “ascensor social” està perdent aquest paper anivellador i de cohesió social. Al teu parer, quins són els mecanismes que provoquen aquest procés, en termes d’Ulrich Beck, de brasilerització d’occident.

Vivim en una societat molt jerarquitzada. I històricament, les diferències entre pobres i rics, i sobretot, entre països pobres i rics, són més àmplies que mai. Fins al punt que de la fam episòdica anterior, hem passat a la fam estructural. El nostre model d’igualtat i participació és qüestionat pel mercat. En l’actualitat, el que tracta de fer Occident és intentar de mantenir una homogeneïtat interna i de traslladar la desigualtat fora de les fronteres. Hi ha diferències entre pobres i rics, menors dins l’interior del territori, que s’amplien en una dimensió astronòmica entre àmbits geogràfics. Hi ha una estratègia global d’externalitzar la pobresa. I respecte als pobres del món, mantenir la vella caritat, en comptes dels eficaços mecanismes del reequilibri i la redistribució. Fins i tot, a Occident, aquesta discriminació es manté sota un paràmetre similar. Els pobres, els explotats, ja no són majoritàriament els autòctons, sinó els immigrants, en especial els indocumentats, a qui es paga menys pel mateix treball, no se’ls reconeix titulació o se’ls manté en situació de precarietat. En aquestes condicions, l’escola pot fer poca cosa, tot i que pot desenvolupar, i ho ha fet fins al moment prou bé, una mirada crítica que impedeixi legitimar aquesta injusta situació. Els discursos crítics, malgrat tot el que està plovent, tenen una efectivitat a llarg termini i poden servir en un futur per frenar aquesta situació d’injustícia local i global.

Al seu darrer llibre, Naomi Klein explica com Xile i Argentina van representar el primer experiment del neoliberalisme, a partir dels cops d’estat militars de 1973 i 1976 respectivament. A l’Argentina, que coneixes bé, s’hi van aplicar aleshores un conjunt de mesures –municipalització, descentralització, autonomia, suport als centres privats, desinversió…- que ara es vol implantar aquí amb la nova Llei d’Educació de Catalunya i el nou Decret d’Autonomia. Quina ha estat l’evolució educativa del teu país, que va ser un referent de qualitat a Llatinoamèrica, i les seves repercussions socials.

A l’Argentina es va produir un exhaustiu desmantellament del sistema educatiu. El meu país, des de 1860, havia organitzat un sistema educatiu públic, gratuït, laic i obligatori. Les escoles privades tenien escassa importància, mentre que la totalitat del pes de l’educació era sostingut per l’Estat. Aquest sistema, per descomptat, tenia falles, com ara el pes d’un patriotisme exacerbat, coherent amb els temps que corrien i que responia a un intent de construir una identitat nova, que reemplacés les de procedència; perquè no hem d’oblidar que l’Argentina s’ha construït des de la immigració. Si bé el sistema no era perfecte, sí que era absolutament democràtic. L’escola s’ocupava d’assegurar la igualtat, des del subministrament dels guardapolvos, que permetien no diferenciar l’alumnat per la indumentària, fins al menjar gratuït, i el seguiment de l’escolarització des de la primària fins a la universitat. Això va implicar un nivell d’escolarització molt alt, amb percentatges d’alfabetització, ja a finals del XIX, extraordinàriament importants, especialment si ho comparem amb la procedència de la immigració de l’època, conformada especialment per camperols illetrats d’Espanya i Itàlia. I aquest sistema, que té l’objectiu d’assimilar els fills dels immigrants, funciona amb tots els recursos de l’Estat al llarg de cent anys, fins a aconseguir un accés important a la universitat per cert, també gratuïta.

Amb el cop militar, s’implanta el model neoliberal i el que es fa és desmantellar els serveis públics, i només a aquells amb un poder adquisitiu considerable se’ls permet un accés real a l’educació qualitativa. Baixen els pressupostos educatius i es transfereix la gestió de les escoles a les províncies i als municipis. Les àrees més empobrides, més necessitades de recursos, eren les que tenien pitjors escoles, perquè havien de mantenir-les amb els propis recursos. Se suprimeixen, a més, molts dels avantatges de la carrera docent, pel que fa a qüestions d’estabilitat i remuneracions, sovint reduïdes de forma dramàtica, la qual cosa comporta una fugida del professorat més ben preparat a altres àmbits professionals, fet que priva escoles i instituts de professors d’una vàlua irreemplaçable, o bé que els docents entrin en una dinàmica de pluriocupació, i imparteixin moltes més hores de les convenients amb la qual cosa, la qualitat de la docència se n’acaba ressentint. Hi ha un col·lapse econòmic que es tradueix en un col·lapse en els serveis. No s’inverteix en infraestructures i les escoles es deterioren, amb la qual cosa el sistema educatiu es degrada d’una manera tan important que avui ens trobem amb la necessitat de refer-lo del tot.

En resum, aquest conjunt de canvis que pretén fer l’administració Maragall aquí: més autonomia econòmica i curricular, responsabilitzar al professsorat de les mancances de la conselleria, jerarquitzar les escoles, importar el model empresarial a la gestió educativa,… només pot obeir a dues raons. La primera, la incompetència política i ideològica d’una determinada manera d’entendre el món, que fa que qualsevol àmbit, fins el més personal, ha de funcionar com una empresa. I quan ha passat això, els resultats han estat absolutament catastròfics, com ha passat a Anglaterra o Amèrica Llatina. La segona, més inquietant, és que l’efecte descrit anteriorment respongui a un objectiu voluntàriament buscat. Com a l’Argentina, l’èxit de l’escola pública pot ser un problema per a les classes dominants. Aleshores, cal aplicar una política que serri el cable de l’ascensor social per protegir els interessos de les classes dominants, que no accepten competència dels estrats socials inferiors. Això explicaria l’encaparrament i la irracionalitat dels responsables polítics de l’educació catalana. I malauradament, tenint en compte quins són els inspiradors de les polítiques d’un govern que es presenta d’esquerres, hauríem de témer el pitjor.

Al cap i a la fi, la manera com s’està portant l’educació,  com s’ha anat gestant la llei, i com s’ha bandejat la comunitat educativa de qualsevol debat (amb la criminalització dels representants docents) podria semblar a un cop d’estat legal…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!