Article publicat al Setmanari La Directa
<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Cambria Math”;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1107304683 0 0 159 0;}
@font-face
{font-family:Calibri;
panose-1:2 15 5 2 2 2 4 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1073750139 0 0 159 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
font-size:10.0pt;
mso-ansi-font-size:10.0pt;
mso-bidi-font-size:10.0pt;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-hansi-font-family:Calibri;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>
A les sales de professors
del país es respira un gran malestar. Més enllà de les dificultats quotidianes,
molts docents estan ressentits contra alguns mitjans de comunicació,
determinats periodistes estrella i opinadors narcisistes. En els darrers temps s’han sentit difamats. Se’ls ha atribuït tots els mals, titllat de corporativistes i dubtat de
la seva professionalitat. Demagogs han
fet el seu agost amb polèmiques interessades sobre calendaris escolars,
orquestrades des de la Conselleria. La indignació entre els murs d’escoles i
instituts és semblant a la que tindrien determinats presentadors si se’ls
acusés de poc treballadors tenint en compte exclusivament el temps que passen
davant les càmeres i s’obviés l’acurat espai de preparació que el públic no
veu. Així doncs, el malestar docent és un dels fets que explicaren l’èxit de
les mobilitzacions anteriors, i probablement explicarà la pròxima. Tanmateix,
el professorat no es sortirà pels sentiments, sinó per fets concrets. Tampoc
per aferrar-se al passat, al contrari, sinó pel futur. Pel que poden arrabassar
als nostres alumnes i els vostres fills.
<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Cambria Math”;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1107304683 0 0 159 0;}
@font-face
{font-family:Calibri;
panose-1:2 15 5 2 2 2 4 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1073750139 0 0 159 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
font-size:10.0pt;
mso-ansi-font-size:10.0pt;
mso-bidi-font-size:10.0pt;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-hansi-font-family:Calibri;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>
La LEC, paradoxalment, no parla d’educació, ni
ofereix instruments per fer front als reptes d’avui i demà. Parla entusiàsticament
de gestió. Desitja que la Generalitat, es desentengui del sistema educatiu. Es
busquen fórmules per tal que els municipis carreguin amb l’educació, com
passava abans de la República, quan l’analfabetisme i la precarietat esdevenia
la crua realitat atenuada per unes poques iniciatives brillants de renovació
pedagògica. Més enllà dels mites, la veritable renovació ha tingut lloc des del
vuitanta ençà, quan el Departament, sense alegries pressupostàries, assumí una
xarxa feble. Mercè al treball dels docents s’ha aconseguit que el 40 % dels
nostres universitaris siguin fills de famílies sense estudis. Un salt endavant
espectacular que no dubto podria repetir-se amb l’enèsima onada immigratòria
del país. Aquesta LEC no parla de com fer-ho millor, sinó de desregular la
professió docent per assegurar la submissió d’uns docents orgullosos del seu
ofici, amb capacitat d’iniciativa, independència i innovació. No parla
d’autonomia real, sinó com utilitzar l’autonomia teòrica per subjectar escoles
i professionals als designis d’empreses, pressumptes experts i passavolants amb
intenció de fer negoci.
És cert que una llei l’ha de fer el Parlament.
El problema ve quan les formes deslegitimen els continguts; no hi ha hagut
debat, sinó imposicions, s’han produït inexplicables presses que fan pensar en
interessos ocults amb la cobertura de «Brunetes» mediàtiques i menyspreat la
professió docent i els seus representants. En aquestes circumstàncies, aquest
desig d’excloure qui alerta dels perills de deconstruir l’escola, no és difícil
recordar la frase de Vicenç Navarro per definir l’opacitat del sistema polític
actual: «democràcia d’un dia, dictadura de quatre anys». Paral·lelament tampoc hi ha hagut debat dins els propis
partits. A banda de la ignorància educativa de molts dels redactors (que contrasta
amb el domini de la retòrica economicista), hi ha hagut diferències internes,
especialment entre la coalició governamental, que no han aflorat a l’exterior
per la imposició de llòbrecs interessos i una cultura de partit excessivament autoritària.
Tot i això, algunes esmenes d’última hora semblen buscar l’atracció d’un
professorat, si bé escàs numèricament, més influent del que molts arriben a assumir.
Així, doncs, el 19 de març els docents
aturaran les classes i sortiran al carrer, no pas per demanar més diners, ni
treballar menys, ni conspirar contra cap govern. Sinó per defensar un model
d’escola, que alhora ho és també de societat; una institució controlada per
mecanismes democràtics, pilar de l’estat del benestar i abocada a tractar
d’atenuar les diferències socials generades pel sistema econòmic. Una escola,
com una societat, basada en l’equitat, encara que també en el mèrit i la
capacitat, i no en el nepotisme d’empresa privada que es pretén imposar. Per
defensar una llei que resolgui els problemes de l’educació, no per crear-ne de
nous. Una escola per formar ciutadans en la creença d’una societat lliure, on
les relacions siguin fonamentades en la igualtat, en els drets i deures, i no
en la submissió i la manipulació de determinades empreses privades. Una escola
que maldi per construir una veritable igualtat d’oportunitats, enfront d’un model
que pretèn consolidar centres de primera, segona i tercera categoria. Una
escola on el professorat tingui veu pròpia, al costat de les famílies, i on l’opinió
de l’alumnat sigui tinguda en compte, i no un centre on un comissariat polític
o una empresa decideixi sobre tot i tothom.
Pot semblar una paradoxa. Tanmateix, tot
aquell qui exercirà el dret a la
protesta per Sant Josep, no ho farà com a docent, sinó com a ciutadà, en
defensa d’un dels pilars de ciutadania. Perquè, si la cosa tira endavant sense
canvis significatius, d’aquí una vintena d’anys, com ja ha succeït quan s’ha
aplicat l’orginal d’aquesta fotocòpia legislativa, és probable que no quedin professionals
autòctons i preparats per comandar les classes. I haurem perdut el nostre
fràgil país per sempre.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Estic d’acord amb el teu escrit, però jo et voldria parlar del meu cas actual.
El meu fill va a una escola pública, a nosaltres no es informen ni sindicats…ni escola, ni mestres, no saben els problemes, que teniu encara que ho intuim o sabem algunes coses pels mitjans de comunicació, o amics…
En aquests moments tant jo com la meva parella no podem demanar festa a la feina, per que els dos tenim la feina que perilla, l’escola recomana que no portem el nen a l’escola. Com ho fem? Aquest cop se’l queda un veí com a un favor.
A les nostres feines no tenim ni l’oportunitat de fer vaga, ni de queixar-nos per que si no ja sabem que passarà. I el nostre cas només és un dels molts que hi ha en aquests moments. Sempre perdem els mateixos.
Amb això no et vull fer una crítica, només una reflexió.
Gràcies