Espai de Dissidència

Al principi no sembla haver-hi canvis / com una barca que ha apagat els llums / i el motor en la nit, quan entra a port / però que dins la fosca continua / relliscant en silenci per les aigües.

Aquests versos de Càlcul d’estructures, de Joan Margarit, defineixen poèticament el moment per on passa l’educació pública del nostre país. Fa alguns anys que han apagat els llums i el motor, i tanmateix, per la llei física de la inèrcia, el vaixell escolar continua desplaçant-se. Tot i això, la proa no enfila cap port, sinó que es troba a mar obert i encrespat. I la situació, dins del silenci de la nit, fa pensar en una nau a la deriva que les onades i els vents neoliberals empenyen vers els esculls.

Al llarg de l’etapa en què Catalunya s’engreixava (creixement econòmic és un concepte poc precís), l’educació pública fou deixada de banda. En cap moment la inversió ultrapassà el 3,4% del PIB respecte al 6% de la recomanació de l’OCDE o el 5,4% de mitjana de la UE. El maltracte no només fou econòmic. Des dels mitjans de comunicació, una determinada opinió publicada fonamentada en prejudicis de classe es projectava una imatge negativa dels docents. També hi concorrien alguns elements de distorsió política, com féu el PSC, a la recerca de clientelisme electoral tot incrementant l’horari lectiu a primària, o proposant reformes en la línia de l’experiència dels laboristes britànics, que acabaren dinamitant l’estructura de l’ensenyament públic i privatitzant el sistema, anant molt més lluny que la pròpia Margaret Thatcher. 

Precisament el món anglosaxó fou pioner a l’hora d’implementar pràctiques pròpies de l’empresa privada, com ara l’aplicació de criteris estadístics i sistemes d’indicadors a fi de sotmetre l’experiència educativa a paràmetres comptables. És així com les reformes impulsades per Tony Blair, a mitjans noranta acabaren per bombardejar les escoles a còpia de sofisticats sistemes d’avaluació i indexació que culminaven amb un sistema de rànquings, que premiaven els centres on es registraven “millors resultats” i anatemitzaven aquells que n’assolien de pitjors. Aquest sistema era la translació, en el món educatiu, de les pràctiques i exercicis que protagonitzen les agències de qualificació, unes empreses que marquen les cartes en el casino global, i acaben cobrant comissions per exercir el seu paper de corrupte i corruptor en l’economia global. Evidentment, i com en el cas de l’economia financera, el resultat era idèntic: la destrucció planificada del sector públic, el descrèdit a consciència dels valors igualadors del sistema educatiu i la criminalització d’uns docents sotmesos a major pressió personal i professional, menors recursos i pitjors condicions laborals.

Evidentment, la millor manera d’enganyar l’opinió pública consisteix a fer avaluacions constants del sistema. Aquest és un procés que serveix tant per desautoritzar l’educació pública, com per convèncer-la de la bondat de les polítiques implementades. Així, es fan servir estadístiques per alertar del presumpte mal funcionament educatiu (s’insisteix en una elevada taxa d’abandonament i d’un fracàs escolar excessiu que serveix per justificar l’enèsima reforma), com per exhibir petits guanys amb menors recursos -és el cas de les proves de Competències Bàsiques o les fluctuacions de les qualificacions de la selectivitat-. No cal ser massa intel·ligent per esbrinar que el resultat depèn de la dificultat de cada examen. Tanmateix, i precisament aquesta obsessió resultadista és la que impedeix el clima de serenitat, reflexió i estabilitat que representen els factors principals a partir dels quals millora el complex procés educatiu.

El cert és que el fracàs escolar, estudiat amb rigor per l’especialista José Saturnino Martínez García, va anar caient fins a principis de la dècada passada. A partir de l’any 2001, i a tot l’estat, aquest començà a enfilar-se fins als nivells actuals. Seria fàcil atribuir aquesta inflexió a l’arribada sobtada d’alumnes provinents de famílies immigrades, bona part dels quals patien situacions socials penoses a banda de la càrrega d’un dol migratori minimitzat pels Equips d’Assessorament Psicopedagògic del Departament. Tanmateix, la major part d’especialistes no es van fixar en un dels factors que més negativament van incidir en aquest canvi de tendència qualitativa. A partir del canvi de mil·lenni, les diverses comunitats autònomes (i Catalunya al capdavant) van iniciar algunes novetats en la gestió dels centres en un sentit involutiu. És quan es tracta de professionalitzar les direccions, establir projectes d’autonomia, i anar expulsant, a poc a poc i silenciosament, la democràcia dels centres. Amb una estructura funcional més jeràrquica, amb una praxi en la presa de decisions menys transparents, bona part dels docents van ser convidats de manera subtil a callar, a fer passes enrere, a desimplicar-se en la política educativa d’escoles i instituts. Tot plegat, una progressiva esterilització dels equips docents. El resultat, una mena de contrarevolució cultural en la consciència del professorat, que anava escolant-se en la lògica d’uns centres educatius on es mostrava a l’alumnat que les relacions asimètriques de poder, l’arbitrarietat, la jerarquia i el productivisme era el model natural d’organització social, un espai de formació on s’ensinistrava l’individu a callar davant la desigualtat i l’alienació, a assumir la impossibilitat de fer front a una organització social injusta, on es confinava les persones en un espai estèril, clos i poc útil. Un no-lloc social que esdevenia aquest vaixell a la deriva sense rumb, ni salvavides, ni escapatòria. Un indret on enaltir la resignació.

Canvis com la LOMCE, la LEC o les diverses iniciatives legals de transformació dels sistemes educatius a imatge i semblança del capitalisme neoliberal aboquen vers a això, a la transformació dels individus, siguin aquests alumnes, docents o famílies, en zombies, no-vius sense escapatòria en aquest món on el 99% assumeix la seva inferioritat social, aquesta paradoxa en què l’1% que decideix, es blinda davant l’única certesa del segle: que les castes dirigents són del tot prescindibles, el principal obstacle a extingir per a una organització social justa.