Espai de Dissidència

Alguna cosa deu estar canviant quan, des d’un institut públic, em demanen que faci una xerrada de tres quarts d’hora on explicar a alumnes de secundària que resumeixi dos segles d’anarquisme i el seu significat. Més, quan el coneixement de què jo disposava a la seva edat era pràcticament inexistent, més enllà de dos paràgrafs mal explicats de llibres de text i una fotografia de Bakunin despentinat. Molt deu estar canviant el panorama, si, tenint en compte que la informació rebuda al llarg de la carrera d’Història Contemporània, poca cosa més vaig obtenir que un parell de planes (aquest cop sense fotos), i que a la manera d’un armari d’IKEA, vaig anar d’anar bastint a soles el meu propi coneixement obre una història silenciada.

També resulta prou curiós el silenci i l’interès dels meus alumnes forçat a assistir per les seves professores de socials. Ja se sap, contra el tòpics de la indolència adolescent, hi ha l’instint, profundament arrelat en l’ànima humana, de justícia social. I a determinades edats, malgrat les contradiccions i les hormones, hi ha l’interès per conèixer tot allò que els adults ens oculten, el passat escamotejat, les esperances d’un món que pot ser d’una manera ben diferent al que esdevé la nova Formación del Espíritu Nacional, denominat eufemísticament emprenedoria, i que La Caixa ofereix forçadament al professorat dels instituts amb l’esperança que l’enaltiment del capitalisme arreli entre els més joves.

Contràriament als llocs comuns més freqüents, infants i joves solen tenir una actitud intensament conservadora. És per això que constantment tracten de forçar uns límits no sempre imposats de manera racional. I és per això que, afirmacions com les d’Elisée Réclus “l’anarquia és l’expressió més elevada de l’ordre”, els resulten fascinants, arran de la descoberta que algú, molts anys enrere, havia posat lletra al seu instint de justícia social, a la seva racionalitat enfront la irracionalitat del món que els presentem.

Una altra reflexió és que l’anarquisme, els anarquismes, com a filosofies de fons estan recuperant el terreny perdut en l’espai de la dissidència que mereix aquesta dictadura capitalista, aquesta idea que fomenta la resignació com a actitud vital (més aviat mortal). La divina acràcia dels nostres avantpassats comença a ésser recuperada no només a aquests nivells instintius (la revolta del 15-M n’anava amarada, de llibertarisme implícit), sinó també de discurs propositiu, de fórmula de resistència i de disseny d’un món en què, com ens recordava el poeta communard Jean-Baptiste Clément, els únics mals siguin els de l’amor.