Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Aquest estiu estic llegint poca premsa. Durant la segona setmana de juliol vaig quedar tan fastiguejat d’haver de suportar tanta propaganda empresarial sobre el cas Zelaya (on les nostres democràtiques elits defensen tàcitament un cop d’estat) i l’anomenat “Diàleg social”, on la majoria d’òrgans de premsa avalaven l’ofensiva patronal contra els drets dels treballadors, que, francament, vaig decidir mirar-me menys diaris. És curiós com la premsa ha passat de la condició de “quart poder” a primer lacai i publireportatge de l’empresariat global. I com es manipula tan matusserament l’opinió pública.
Poques vegades he trobat tanta clarividència en l’anàlisi com en els treballs de la Naomi Klein, especialment a la seva obra La doctrina del shock. Segons la pensadora canadenca, és precisament en èpoques de crisi quan el poder tracta de jugar amb aventatge les seves cartes i precipitar nous guanys a còpia dels drets col·lectius. Així, no és difícil pensar en el principi de crisis induïdes per reforçar el caràcter més feudal del propi capitalisme. És des d’aquesta perspectiva que hem d’interpretar l’ofensiva de l’OCDE (amb els lacais del Fomento” per demanar coses gravíssimes.
S’ha parlat molt de crear un nou tipus de contractació amb menor indemnització per temps treballat, bàsicament per fer veure que els empresaris critiquen l’elevada temporalitat del mercat de treball (com si ells no en fossin responsables d’aquesta situació). Tanmateix, tot fent veure que estan en contra de l’acomiadament lliure, exigeixen la desaparició de la figura legal de “acomiadament improcedent”, és a dir, el desmantellament de la magistratura de treball. Això, a la pràctica vol dir, la possibilitat de fer fora de la feina a algú per estar embarassada, perquè em cau malament, per ser gras, lleig o no estar acceptat a fer hores extres sense cobrar. En altres paraules, la desaparició de qualsevol garantia legal per damunt els treballadors. Això és, la possibilitat de privar dels mitjans de vida a un individu i la seva família. Si acceptéssim això, hauríem de legalitzar també l’expropiació revolucionària. Si es permet que algú quedi sense mitjans de subsistència, seria lògic també prendre el capital i els béns als milionaris (els seus mitjans, també). L’acceptació d’aquesta asimetria és tant com renunciar a la idea d’igualtat legal sobre la qual se sustenta el principi de la democràcia liberal. Per tant: o tothom té dret a l’estabilitat laboral, o ningú no hauria de tenir dret a la propietat assegurada.
Després, és clar, hi ha la qüestió de les rebaixes de les cotitzacions socials. La majoria d’empresaris espanyols (i els catalans els primers de tots), acostumats a uns nivells de beneficis impressionants al llarg dels darrers anys, no estan disposats a acceptar una retallada d’un tren de vida impressionant. I per això volen apropiar-se de la caixa comuna. I posar en perill el sistema de pensions. Bàsicament és la típica maniobra de sembrar la por entre el conjunt de la població per propiciar major submissió en un període de desmobilització social i incertesa. Això és intolerable. L’empresariat nacional (nacional español, por supuesto) està disposat a fer un pols al govern per marcar molt clarament el seu poder i influència (amb la cobertura mediàtica que s’escau).
Les pressions creixents i intolerables de la patronal, que ens parlen de l’apocal·lipsi si no cedim al seu xantatge, no tindrien aturardor tret que no es restaurés la legalitat de l’esclavitud (que sembla l’únic objectiu a la seva cobdícia). Potser el que caldria seria recuperar l’esperit del 36, i solventar la desocupació i la desigualtat amb l’única mesura històricament viable: la col·lectivització de les seves empreses i la gestió autònoma pels seus treballadors. És clar, ells, com en el 36, podrien quedar-se com a tècnics, amb una retribució digna, encara que no tan desproporcionada com els Alierta i Botín de torn.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
The supreme happiness of timberland men’s 6 inch life is the conviction that we are sale timberland loved.There is nothing permanent except change timberland classic There is no such timberland boots uk thing as darkness; only a failure to see. No man is happy cheap timberland boots who does not think himself so. http://www.timberlander.com/