Espai de Dissidència

Ressenya de Eulàlia Vega (ed.); Pensando alla Catalogna. Cultura, storia e società. Edicioni dell’Orso. Instituto d’i Studi Storici Gaetano Salvemini. Alessandria, 2008, 159 pp.

El 1929, en el context de l’Exposició Universal barcelonina, el mestre internacional d’escacs polonès Savielli Tartàkover introduí una obertura defensiva batejada com a «defensa catalana». L’esforç era el fruit d’un concurs proposat per l’organitzador del torneig, Francesc Ermengol, i el més lògic hagués estat elaborar una jugada excèntrica. Tanmateix, l’obertura de Tartàkover, va acabar essent una de les defenses més sòlides i utilitzades per Kàsparov o Korchnoi.

Aquesta anècdota inicial ens hauria de servir per comprendre allò que es cova als ambients acadèmics internacionals en la seva relació amb Catalunya. Si bé percebem sovint una una visió distorsionada del nostre país, condicionada sens dubte, per la immersió dels corresponsals periodístics europeus en el pantà madrileny, llibres com el que ressenyem aquí ens informen sobre les opinions que mereix Catalunya i els catalans entre el món acadèmic europeu. I, francament, conèixer-les representa una injecció d’autoestima, virtut de la qual no anem sobrats. Pensando alla Catalogna, recull de les intervencions d’onze ponents italians, francesos i catalans en la trobada anual que organitza el Departament d’Estudis Catalans de la Universitat de Trieste, expressa el gran interès suscitat per Catalunya entre els estudiants i estudiosos italians, en el que representa una relació cada vegada més pròxima i col•laboradora. La gran diferència entre els corresponsals periodístics estrangers i els acadèmics és que aquests darrers mantenen lligams sense intermediaris amb la realitat catalana. D’altra banda, que l’efecte Erasmus té la virtut d’abaixar velles fronteres –la llengua i els imaginaris resulten ser, a la pràctica més que pròxims- i els contactes personals mantenen una fluïdesa superior als que podríem trobar amb les universitats peninsulars. Finalment, es constata una fascinació per la història de la nostra supervivència –i el desig del manteniment identitari- per part dels professors universitaris italians que permeten afirmacions com la següent: «A Catalunya pot verificar-se l’existència d’una afmosfera de llibertat i sensibilitat indubtablement més estimulant i reconfortant que en altres àrees europees»(p. 107). Més enllà d’aquestes asseveracions que destaquen mèrits col•lectius quotidianament escatimats, el volum contè els diversos aspectes de la cultura, la història o el fet lingüístic que permeten el nostre país jugar a la primera divisió del campionat de les tradicions culturals europees.

La qüestió de la llengua relacionada amb la identitat, l’interès pel modernisme, la fascinació per Mercè Rodorera, la resistència cultural durant els llòbrecs anys del franquisme, o el fracàs de les polítiques de memòria són debats que trascendeixen les nostres fronteres, perquè en la percepció de Claudio Venza, professor de la Universitat de Trieste, amic personal de Claudio Magris, i resident a Barcelona diversos mesos l’any, Catalunya representa “un laboratori polític i social contemporani”. El toc de qualitat, i de garantia de conjurar tota temptació d’exotisme costumista, el posa la professora de la Universitat de Lleida, actualment resident a Itàlia, Eulàlia Vega, editora i compiladora d’aquest treball i pont acadèmic entre Catalunya i el nord d’Itàlia. Aquest treball, doncs, permet conèixer una òptica europea sobre la nostra realitat. Una exemple d’aquesta interessant perspectiva ens l’ofereix el mateix Venza, que conclou el seu treball amb aquesta visió catalana: «Autonomisme decidit i no excloent, laïcisme i pacifisme actiu, idees llibertàries prevalents en el moviment popular històric, esperit d’avantguarda i cultura anticonformista caracteritzen una ealitat cultural i política tan especial i fascinant que la fan mereixedora d’aquest i altres homenatges» (p. 107) Tota una autèntica “defensa catalana”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!