Espai de Dissidència

Haver estudiat història, certament ofereix una bona perspectiva. Recordo haver llegit alguns textos periodístics, pretesament seriosos i grandiloqüents, de fa menys de segle i mig on els columnistes defensaven la necessitat d’aplicar càstigs corporals als esclaus. “Si no se’ls fueteja, no treballen…”, asseveraven els Cardús de torn. És evident, la institució de l’esclavitud té aquestes coses, i forçar individus a treballar per altres,… en fi, no podia esperar-se gran cosa. És clar, que els nostres prohoms també es queixaven aleshores dels treballadors clars i catalans de les fàbriques. Si no passen gana… no vindrien a treballar. És clar, qui voldria les condicions laborals dels empresaris catalans?
Em rebenta molt quan els descendents biològics i intel·lectuals dels negrers i pirates catalans es queixen del baix nivell productiu dels treballadors del país. I quan es lamenten de l’escaqueig, les baixes o la resistència passiva de qui aguanta unes condicions laborals que no acceptaria cap individu raonable. Des de les mederses econòmiques (IESE, ESADE, Foment, Cercle d’Economia, Fundació Jaume Bofill, Fundació La Caixa,…) s’invoca un sortilegi màgic que ens hauria de permetre penetrar al “Valhalla” de la modernitat. La “Cultura de l’esforç”.
Qui emeti tals paraules des del camp de golf, el iot o el club de polo no deixa d’ésser provocador. Cal cultura de l’esforç… dels altres, per descomptat. Aquesta expressió equival a les “cultures de l’esforç” que es feia servir contra els africans a les Antilles, i contra els obrers a les fàbriques. En més d’una ocasió, quan li tibaven les condecoracions cíviques, Fèlix Millet devia alliçonar en públic, i als seus precaris treballadors sobre les virtuts de l’esforç, mentre ja assegut al seu Mercedes de 150.000 euros se’n devia fotre a base de bé dels “pringats” que igual s’ho empassaven.
Tot esforç serveix per acumular riquesa a qui viu dels altres, als proxenetes globals, els qui viuen amunt de la Diagonal, seuen i cobren als Consell d’Administració de les grans empreses i alliçonen al Cercle d’Economia. Tot increment de riquesa significa deixar algú altre a l’atur, a l’espera que algú altre sigui un esclau més submís que et substitueixi.
En circumstàncies com aquestes, si algú es vol esforçar, que sigui a casa, en les seves coses, i que tinguin a un mateix com a beneficiari. Als rics, que els bombin! Cal escaquejar-se al màxim, aplicar la llei del mínim esforç, treballar el menys possible, tornar a casa abans de l’hora. Aquesta és la veritable revolució, la que va fer caure el comunisme. Si cal una cultura, és la de la col·lectivització.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!