Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
No em mereix cap credibilitat l’editorial conjunta d’avui, en defensa de l’Estatut. L’he llegit detingudament i és d’aquests textos tan ambigus que permeten qualsevol interpretació interessada. La meva és que si, finalment, com anuncien les previsions, es passa del ribot de les Corts a la serra mecànica del Constitucional, els catalans exigirem… més Prozac!!! Tampoc em representa cap sorpresa la reacció irada de bona part dels mitjans de comunicació (en certa manera, conseqüència d’una opinió pública retroalimentada en un clima d’hostilitat). Al llarg de massa temps el franquisme sociològic, i encara més, l’Espanya Negra machadiana ha anat recuperant el terreny que els partits polítics mal anomenats d’esquerres es van deixar prendre en el moment en què es va desmobilitzar la ciutadania.
No em preocupa un estatut que va néixer, si no mort, agonitzant. Em preocupa la salut mental de tots, d’espanyols i catalans. La ciutadania espanyola per la seva fragilitat moral, car l’Estatut no és causa de res sinó símptoma de molt. Representa l’alegoria de la democràcia espanyola, la involució constitucional, el retorn dels vells fantasmes…
La idea d’un encaix nacional respectuós amb la diferència nacional ha fracassat sense paliatius. I si aquesta era una de les assignatures pendents d’un antic imperi que no ha acceptat la pèrdua de l’antiga (i inventada) esplendor, durant aquesta segona restauració hem tornat a suspendre en tercera, quarta i cinquena convocatòria. I si hom és incapaç d’acceptar les diferències, si hom és indiferent davant el respecte d’una part considerable de la gent que comparteix els colors d’un DNI, aleshores és com s’explica la facilitat amb què la ciutadania espanyola es degrada vers la condició de súbdit. I perd l’esma de reclamar l’article 47 i tots aquells continguts constitucionals que, des d’una retòrica benintencionada, preteniene fer d’Espanya un país democràtic i social. El fracàs de l’Estatut, és el fracàs d’un model que no va poder ser, i el retorn a les velles jerarquies, a la desigualtat nacional (uns espanyols de primera i altres de tercera) encara que també social, i la prostitució de la democràcia (uns amb drets i altres sense).
De la part dels catalans, i aquest potser és l’aspecte més positiu de tot plegat, és que potser reaprenem a organitzar-nos al marge del poder, les institucions i els partits. Les consultes per la independència, van més enllà del fet nacional. És la catalització del malestar vers la reconquesta de la més sagrada sobirania; la d’un mateix! I la capacitat de conquerir-la mitjançant la col·laboració entre iguals, la decisió directa, l’esforç sinèrgic i mancomunat. Penso que en tot aquest moviment, la independència, la separació és el de menys. Crec, fins i tot, que la gent no votarà a favor d’un estat català, sinó bàsicament contra la supeditació a una nació que va arrossegant-se vers el pou de l’autoritarisme.
El problema és que això, el tema de les consultes, que és un toc d’atenció molt clar, no a favor de la independència, sinó contra la degradació democràtica d’una Espanya amb greus problemes de personalitat, és interpretat com una traïció, i no pas com aquest toc d’alerta en forma d’urnes. I bona part dels espanyols no semblen disposats a sentir. Hi ha un refrany castellà que diu “Cuando el río suena…” Potser hi ha aigua, potser hi ha altres coses. Des de la Meseta hi ha algú que s’enriqueix a còpia de taps per a les orelles.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
penso que fas una anàlisi molt lúcida. No sé si als catalans ens val més que ens donin per bo l’estatut “cepillao”, o que l’acabin de rematar i que d’una vegada per totes quedi clar què som, on som i on anem, és a dir. res, a l’Espanya “unidad de destino en lo universal” i enlloc. Potser així s’acabaran d’obrir alguns ulls encara tancats.