Dins de tot, vaig tenir sort. Només vaig estar trenta hores sense llum, calefacció, aigua calenta i incertesa. El temporal de neu no fou especialment dur contra Girona. L’impacte contra les infraestructures fou una altra cosa. I la idea de retorn a temps antics sí fou significatiu. Mentrestant, amb poques espelmes, una ràdio a piles anava enumerant la llarga i inacabable lletania de laments, queixes i greuges de qui havia estat afectat per la nevada.
L’endemà, d’expedició pel barri, vaig trobar l’únic espai on poder fer un cafè amb llet calent, la pastisseria Teixidó, amb unes amabilíssimes i somrients dependentes. Tanmateix, com a únic espai privilegiat, estava farcit dels desesperats comerciants dels voltants, que ni tan sols podien apujar les persianes, gairebé totes elèctriques. Al meu voltant, gent molt emprenyada, i com diria Antònia Font, “desorbitada”, amb més o menys raó, demanant l’execució pública del tripartit.
En fi, crec que en alguns casos exageraven, car totes les desgràcies del món no poden ser imputables als polítics. Penso també que aquí tenim una certa tendència a la irresponsabilitat i a la queixa. Que quan les autoritats avisen de nevada, faríem bé de restar a casa i només haver de desplaçar-nos en cas d’extrema necessitat…
Tanmateix, aquest govern, i la gent, té tanta por a un empresariat poc amic dels drets dels treballadors que som capaços d’arriscar les vides per no quedar malament. Tot i que quedem igualment, perquè, després som el país que més temps passem a la feina sense sentit ni utilitat.
D’altra banda, el més imputable als polítics és la seva incapacitat de mostrar-se exigent amb els forts. Les empreses elèctriques, antics monopolis assignats a dits per pretèrits dictadors, que empren diners públics per lucrar-se privadament, no tenen por de la ciutadania, i encara menys d’una classe política incapaç de fer l’única mesura útil, en aquests casos: la nacionalització.
Francament, mentre feia equilibris damunt de la neu, i mentre anava a treballar, pensava en Hugo Chávez i aquell passeig que feia per Caracas, assenyalant amb el dit i dictant “Nacionalícese!”. Bé, és una mica fort i potser fora de lloc. Tanmateix, els nostres polítics, aquests que avui són incapaços d’alçar la veu als rics del cagar que seuen als consells d’administració de les grans companyies, en el seu moment, acompanyats de l’Aznar (o qualsevol altre) van passejant-se tot assenyalant amb el dit i dient amb un somriure d’orella a orella “privatícese!”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
D’acord amb el seu comentari al bloc. Crec que també estem massa supeditats a la electricitat i tots els aparells al voltant d’aquesta (neveres, radios, teles, cuines, ordinadors, etc.). No dic de tornar al naturisme més extrem (que hi és i funciona, com vaig ser testimoni als anys vuitanta al Llenguadoc), però tampoc d’estar supeditats a la tecnologia, com estem aqui i ara.
Atentament.
doncs ja poden anar a la borsa i llençar una opa, no sé d’on trauran els diners (o pagarem entre tots fins i tot els que encara no treballen ni han nascut) però em sembla que el que tu proposes és quedar-s’ho sense pagar que significa robar.
el problema és que és un monopoli i que sigui públic no solucionarià res, el que haurien de fer és que les tarifes fossin lliures i no fixades per l’estat i si aquests d’endesa són tan dolents vindran els d’e.on o uns altres a fer les seves xarxes elèctriques a la part de terriotori on hi vegin més possibilitats o generar la propia electricitat des del municipi igual que ha passat des de que telefonica ha deixar de ser un monopoli. Que ja no se’t en poden enfotre de tu ja que si ho fan canvies de companyia o amb les gasolineres que també és un sector estratègic.
imagino que deus haver calibrat les consequències ja que significaria l’expulsió de la UE fulminantment per no dir que els tribunals acabarien donant la raó a endesa.