Nota: Article publicat a Barret Picat
Encara que a molts els
pugui sorprendre, existeix el tango finlandès. I no parlem d’una afició
marginal o passatgera, una imitació exòtica com el country islandès o la música celta de Valladolid, sinó d’un estil
assimilat en el cor profund de la melangia escandinava, en el tarannà
col·lectiu d’un poble singular que aprofundeix la tristesa del tango argentí en
les tenebres de les tonalitats menors. Tant és així que molts finlandesos el
creuen sorgit de la tundra lapona, no pas als bordells de Buenos Aires. L’importaren,
com no pot ser d’altra manera, els mariners que sovintejaven el Riu de la Plata
a principis del segle XX i es popularitzà a partir de la dècada dels trenta.
Hibridaren el ritme amb les convencions del folklore del país i hi afegiren
veus més ensucrades per a unes lletres amargants sobre la infelicitat, la
nostàlgia o la solitud de la vida rural.
Vaig descobrir
aquesta íntima passió al país del cercle polar fitant la mirada contemplativa
tan pròpia dels finlandesos al festival de tango de Seinäjoki , un esdeveniment
anual que aplega més de cent mil persones en un país que amb prou feines ultrapassa
els cinc milions. Ens hi havia convidat la unió de professors finlandesos com a
part del programa Comenius, en el qual participava en representació d’una
escola de Blanes. Sense haver d’oferir lliçons magistrals, els nostres
amfitrions, el claustre d’una petita escola rural de la regió occidental, ens
havia de mostrar els secrets de la seva excel·lència. En certa mesura, als ulls
encisats per la música dels espectadors (potser enterbolits per l’exquisit
licor de baies), els mots entretallats amb l’estranya entonació monòtona de la seva
críptica llengua mostraven una capacitat d’introspecció que caracteritza els nostres
bons alumnes. No massa diferent dels personatges isolats, singulars i catatònics
dels films d’Aki Kaurosmäki. Al cap i a la fi, si hom vol aprendre dels
finlandesos, cal saber escoltar els seus silencis. Si hom vol aprendre en
general, cal simplement escoltar, i deixar escolar tranquil·lament les hores imbuïts
en pensaments propis.
Alguns anys més
tard, en un retorn estrictament turístic, vaig poder comprovar la certesa d’allò
que m’havien explicat i havia considerat com a llegenda urbana. A les petites
ciutats de províncies era habitual trobar-se colles de joves, parelles
adolescents, grups d’amics als parcs o a les cafeteries compartint silencis. Quedaven
per estar junts, sense fer necessàries les paraules, tot socialitzant solituds
individuals. Se’ls veia satisfets, amb l’esguard perdut en l’horitzó, tot
servant una potent vida interior i deixant escolar inacabables intervals entre
mot i mot. Una professora d’història d’Alajärvi em parlà aleshores sobre el
llarg aïllament hivernal, quan els llibres esdevenien sovint l’única companyia
en les inacabables nits àrtiques i la taigà nevada absorbia implacablement
qualsevol soroll. De fet, la passió per la lectura, encara que fos a còpia
d’una personal i protestant lectura dels textos bíblics, feien de l’analfabetisme
una raresa al segle XIX. Deu ser per això que qualsevol petita ciutat compta
amb llibreries espectaculars on no és difícil trobar traduccions d’autors
empordanesos.
A banda de l’afició
lectora tatuada a l’ADN nacional, hi havia un altre motiu que explicava la seva
insultant superioritat a les proves PISA segles abans de la seva existència. El
vaig comprovar el dia que en què la nostra amfitriona, la directora de l’escola,
ens convidà a participar en el ritus social per excel·lència, i on es deixen
penjats els formalismes i les distàncies: la sauna col·lectiva. El seu home, alcalde
i director de sucursal bancària encapçalava la sessió masculina. L’acompanyava
el jutge del districte, altres professors i un periodista esportiu. L’absència
d’uniforme socialment diferenciador en un ambient vaporós i distès m’ha permès,
des d’aleshores, no deixar-me impressionar pel poder polític, judicial,
cultural, mediàtic i l’econòmic, i menys després de xisclar plegats en capbussar-nos
a un llac amb glaçons. No sóc l’únic a qui la intimitat despullada de les
pedres roents combinat amb petits icebergs hagi propiciat alguna caiguda del
cavall. Cap a 1871, quan al príncep Piotr Kropotkin, aleshores un jove geògraf
al servei de Tsar, se li encomanà un viatge d’exploració a aquella regió
aleshores sota sobirania imperial, restà sorprès pel sentit honest,
incorruptible i profundament igualitari dels finlandesos (i ja sabem que la
igualtat ens fa savis). Una nit, compartint una sauna amb un grup de camperols ben
llegits que s’expressaven amb la mateixa franquesa amb què exhibien la seva
naturalesa, va adonar-se que una societat lliure i sense classes era possible. I
ho era, perquè ho acabava de comprovar. Aquella nit, lluny de Damasc, qui
esdevindria el príncep anarquista, començà
a esdevenir el gran teòric del comunisme llibertari, tot enlluernant camperols ibèrics
sense terra ni lletra.
Amb precedents com
aquests no és estrany que des d’aquest país hagi sorgit la defensa del codi
lliure, o que internet sigui considerat com un dret col·lectiu i gratuït
inalienable. O que molts no considerin imprescindible l’existència d’una
autoritat reguladora. O l’absoluta confiança en ells mateixos que els permet
reconvertir una fàbrica de paper de mètode tradicional en l’empresa de
telefonia mòbil més carismàtica del mercat. O de sobreviure a una segona guerra
mundial on haver de combatre, en sèrie, i en aclaparadora inferioritat material
a l’exèrcit soviètic i la Wermatcht i
ésser l’única nació que hagué de pagar reparacions al llarg d’una dura
postguerra sense plans Marshall.
És clar, que tot té
el seu revers, i el tango resulta, de nou, un magnífic exponent d’aquest sol
fred de mitjanit. I és que sovint les tonalitats menors d’aquesta música
expressen sobredosis de tristesa amb una certa tendència suïcida, que si es
barreja amb una obstinada passió per les armes de foc pot resultar letal. És el
que passà amb Unto Mononen, de qui diuen, fou el millor lletrista i autor del considerat
“himne oficiós” del tango finlandès, la típica cançó que pot sentir-se a cor els
hiverns a Tenerife, on molts ciutadans de la república escandinava fan de
refugiats climàtics temporals i fugen del formalisme, el silenci i la timidesa
del seu nord. Mononen s’engegà un tret el 1968, als 37 anys. Als 19, expulsat
pels russos de la seva Carèlia nadiua havia composat Satumaa, “País de somni”, una regió anhelada, amb camps verds i
assolellats, on no existeix l’odi o les preocupacions i habita l’estimada. “Oh!,
si pogués anar vers aquell país / mes no puc aixecar el vol com un ocell / car
no tinc ales i sóc presoner de la terra”
És el que té la
melangia vital, l’existencialisme feixuc i l’eixordador silenci. També, expliquen
que la passió pel tango compensa l’excés de timidesa dissimulada a la sauna, on
el desabillament permet la conversa sincera i transcendent difícil de trobar
amb la roba posada. O el mateix tango, que incita a intimar amb desconegudes, i
a deixar que sigui un cantant de veu ensucrada i adjectius amargs qui hi posi
les mots que hom voldria expressar des del silenci. És el que té el tango.
Sobren les paraules.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!