Espai de Dissidència

No m’està agradant aquesta campanya electoral. No es tracta només d’aquests petits incidents que hi ha hagut al seu inici, sinó de la tensió que s’hi desprèn. Crec que molta gent s’adona de la transcendència d’aquests comicis, que hi ha el risc, o segons com es miri, l’oportunitat, d’un canvi en la correlació de forces, i això neguiteja. Percebo, a més, entre la gent, una voluntat de canvi, unes ganes de transformar un panorama ben galdós, la materialització de les esperances d’allò que, tal dia com avui, ara fa quatre anys, va sorgir com a expressió que les coses no podien continuar així.

I certament, les coses no poden continuar així. De fet, la campanya ha servit per exhibir sobredosis de cinisme a l’hora de tractar de vendre un relat segons el qual estaríem sortint de la crisi. Mentida podrida! El progrés d’una societat cal que es mesuri com l’avenç d’un estol d’elefants: la velocitat del grup és la del més lent. I això no està passant precisament. De fet, els mitjans, les campanyes, les veig carregades de personalisme.

I una cosa especialment em preocupa. Enfront la voluntat col·lectiva de canvi, el que veig és l’aspiració exagerada a guanyar. O, explicat d’una altra manera. La classe política creu que és possible, i això ho transmet a l’electorat, canviar les coses si ells accedeixen al poder. Que les coses poden transformar-se simplement perquè la gent voti una cosa o una altra.

Jo, que sóc d’una cultura més aviat dissident i escèptica, m’agrada recordar la frase del filòsof individualista Henry-David Thoreau. Per a ell, “el millor govern és el que no governa”, que més o menys el que ve a dir que no hem de delegar en altres una cosa tan seriosa com la gestió dels afers col·lectius. Perquè els grans canvis no depenen de votar a un o a un altre, sinó en la transformació progressiva, i alhora radical, en el pensament i el convenciment de la gent. És així com han esdevingut les grans revolucions. La situació de les dones ha progressat no perquè algú hagi guanyat unes eleccions, sinó perquè elles i nosaltres hem arribat a la conclusió que la seva situació de subordinació resultava intolerable i immoral.

En els reptes actuals, les eleccions haurien de servir per generar nous consensos. I les idees del 15 M no són tan lluny de les conviccions de la majoria ciutadana. Allò de repartir el treball i la riquesa, posar la cohesió social per damunt del pretès dret a enriquir-se. A mi m’agradaria que durant la campanya es parlés de tot això, i que no esdevingués una mena de concurs de bellesa o popularitat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!